A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

L’ÒMNIUM té realment futur

General

Òmnium Cultural, ara sí, té molt de futur. Bàsicament per dos motius: perquè la identitat catalana, malauradament, trigarà encara força a no haver de ser defensada ni promoguda, si és que aquest nirvana arriba a assolir-se algun dia. I també perquè l’equip encapçalat per Jordi Porta dóna una impressió potent: n’hi ha prou amb llegir la revista de l’entitat per adonar-se’n. 

Llegir el número d’aquest hivern de la revista corporativa d’Òmnium és un plaer per als qui, des de fa tants anys, som socis de l’entitat, però també per als ciutadans i ciutadanes motivats mínimament per la causa catalana.

En primer lloc, és un producte formalment atractiu i pensat periodísticament, cosa que no sempre es dóna en aquesta mena de publicacions. Però després hi ha  continguts diversos i suggestius, començant per l’àmplia entrevista amb Joan Laporta, que fa que tots els qui ens sentim emocionalment culés -siguem, o no, socis del Barça- pensem que aquest sí que és -per fi!- el nostre president. Per mi, tan bo o millor que l’Agustí Montal, i no li trec a aquest cap mèrit històric.

Però hi ha moltes altres coses: per exemple, un retrat reeixit de Maria del Mar Bonet a càrrec de Pep Blay, en el qual es ressalta que la immensa i versàtil personalitat de l’artista no és obstacle perquè, com a dona "diuen que és seca i freda fora dels escenaris". Fa ja uns quants anys, vaig fer a la mallorquina una entrevista per a un setmanari i vaig comprovar que aquesta impressió és exactament certa.    

Més teca. L’ampli reportatge sobre el singular programa d’activitats de lleure -aplicades al foment de l’ús social del català- Quedem? té interès des de molts punts de vista. O l’actualitat de la federació Escola Valenciana -a veure si el PP, finalment… O el reportatge sobre la nostra rumba a càrrec de Jordi Martí. O Barcelona com a laboratori teatral. O…

Tot plegat fa goig i sobretot estimula, com tantes de les coses de la línia d’Òmnium darrerament. El mèrit de Jordi Porta -un home actiu i reflexiu, que sap estar i que, per tant, obre portes– i del seu equip és inqüestionable. Han revifat i donat tot el sentit a una associació que amb Josep Millàs tothom veia que s’havia quedat somorta.

I no vull ser injust amb en Millàs -de qui, per cert, ja ningú no en parla. És un patriota indubtable, però feia les coses massa notòriament "a la seva manera". Vaig tenir-hi fa anys -1992-93- una relativament breu però correcta i fins i tot cordial relació, en encarregar-me el llibre 25 Premis d’Honor 1969-1993, que vam fer a quatre mans amb el bon amic Jaume Comellas. Però aquell Òmnium de Millàs no anava massa enlloc… ni tampoc el mestre Espar Ticó ho hagués dinamitzat tant, com els fets li van impedir de demostrar.

Els socis i molta gent catalana i catalanista -o nacionalista, si ho voleu més clar- necessitàvem una entitat renovada que fos una eina realment útil a la llengua, la cultura i el país. Amb Porta i els seus, ja la tenim. Aprofitem-la. Col·laborem-hi, ni que només sigui pagant la quota com és, estrictament, el meu cas. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.