A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Les fases del meu INDEPENDENTISME

General

Els resultats del 10A a Barcelona han estat força satisfactoris. No pas òptims -no cal enganyar-se-, però sí interessants i positius. A partir d’ells i, no cal dir, del meu vot afirmatiu a la consulta, m’he fet la pregunta: “Des de quan sóc independentista?”  

La resposta és que des de mitjans del 1976, quan vaig acceptar la invitació de militar a l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC). Cal dir que el meu independentisme ha tingut més o menys intensitat, segons les èpoques. A dia d’avui, tal com s’esdevé amb tantes persones, m’adono que constitueix un repte, més que necessari, inevitable.

Altra cosa és que assolir la independència, ara i aquí, sigui bufar i fer ampolles… 

En la primera formació política en què vaig militar -el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R), de Josep Pallach- no hi havia la independència de la pàtria com a objectiu. S’hi respirava, això sí, un ferm catalanisme de base popular i petitburgesa, ben indestriable de l’ideari socialdemòcrata.

Al cap d’un temps de passar al FNC, fins i tot vaig arribar a ser-ne dirigent nacional. Però això no es pot considerar un gran mèrit: no crec que arribéssim al mig centenar de militants arreu del Principat… El 1980, en formar part durant uns mesos del moviment Nacionalistes d’Esquerra (NE), l’independentisme que havia adquirit al Front continuava en una situació plenament operativa.

Després seria força anys independent del tot. El meu independentisme anava tornant-se una mica més relatiu. Pensava sovint: “Jo estic, sobretot, pel dret d’autodeterminació”. Sense límits, com es diu ara, però també amb la vocació de no esdevenir políticament marginal, com ho eren força independentistes dels anys 80 i 90.  

Quan, a mitjans d’aquesta darrera dècada, vaig entrar -hi seria nou anys- als rengles de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el meu independentisme continuava sent relaxat. Però també era viu, d’acord amb un foc latent que no portava traces d’extingir-se. I d’una posició ideológica de centresquerra de la qual no crec que abjuri mai.

I, ara que ja fa temps que no sóc exactament de ningú, el meu independentisme ha tornat a incrementar-se, en paral·lel a l’evolució de tanta gent. Però no pas d’una manera obsessiva, sinó com una reacció de dignitat al tracte que ens dispensen els espanyols. Gairebé una actitud moral…

En conseqüència, no podia deixar de participar a la consulta barcelonina. Jurídicament no vinculant, com remarquen des de Madrid i imposen des d’Espanya. Socialment viva, encara que menys majoritària del que seria desitjable. Tècnicament, força ben organitzada. I als primers que cal felicitar són les voluntàries i els voluntaris de Barcelona Decideix. I al portaveu de l’organització Alfred Bosch i el seu equip, no cal dir…
 
Políticament? Veurem els pròxims dies -quan es debati la independència al Parlament-, les pròximes setmanes, els pròxims mesos… Tindrem ocasió de comprovar com saben llegir -o no- els partits catalans el que manifesta un sector ben ampli del nostre cos social.

No em faig moltes il·lusions, en aquest sentit. Ara mateix, trobo que ningú no té una estratègia independentista adequada, probablement perquè assolir la independència no és bufar i fer ampolles. A més, si el món s’enfronta, actualment, a greus contradiccions, per què no nosaltres?

Tanmateix -i a qui li piqui, que s’ho rasqui-, “e la nave va…”

 

  

  1. perquè no em van donar una informació ràpida de com podia jo votar des d’Alemanya, tot em va arribar massa tard.

    Està bé votar per l’independentisme però cal ser rigurós amb com es desenvolupen les tramitacions més ràpides i fluïdes i sinó, com pot anar un país?.

    Des de fa ja un temps estic vivint entre Catalunya i Bavària i us puc dir que es fa molt difícil la comunicació amb Catalunya (per mail o de tota mena). Per altra part sembla estrany oi? l’epoca de les comunicacions… En tinc un seguit d’històries que podria explicar amb aquesta no comunicació que repetitivament he comprovat en diferents organismes; des d’associacions que no et responen els correus electrònics quan ho necessites, a correus quan et dónen la possibilitat de fer preguntes a través de la seva pàgina web i no et responen. A entitats que gestionen els teus drets d’autor/a en el meu cas pels drets dels artistes visuals i et diuen que ja et respondran i triguen setmanes, mesos, a respondre’t. I no diguem a les telefòniques, siguin quines siguin (encara no n’he trobat una que et responguin al que preguntes i cal fer diverses trucades). Un país ha de funcionar fluïdament des de la base, així sí que podrem ser un país de debó. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.