La “Intel·ligència Republicana” que propugnava LLUHÍ i VALLESCÀ i que ara ens torna a convenir…
La tertúlia de dilluns passat a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, organitzada per la seva Secció d’Història a propòsit del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República, va resultar d’allò més interessant. Em va encantar de ser a la mesa, com a lector de l’obra, al costat dels autors, els prestigiosos historiadors Enric Ucelay-Da Cal i Enric Gonzàlez i Vilalta.
El volum que han fet sobre Lluhí i Vallescà (Ed. Base, 2017) s’ho val, i molt. És una obra que ens retorna la figura d’un polític republicà de primera línia però que el temps i les circumstàncies havien gairebé oblidat. Potser no tant l’influent setmanari -i després diari- L’Opinió, que Lluhí i els seus amics impulsaven a finals dels anys 20 i principis dels 30, i per això eren coneguts, justament, com la colla dels lluhins…
He d’agrair a l’amic Joan Solé -ponent de la Secció Història de l’Ateneu i impulsor dels seus Amics de la Història–, que em convidés a prendre part en la tertúlia al costat de dos historiadors de tanta vàlua com el novaiorquès -descendent d’exiliats republicans- Enric Ucelay i el barceloní Arnau Gonzàlez, un dels noms emergents de l’àmbit historiogràfic d’entre les darreres generacions. En saben un munt i, a més, recerquen, escriuen i interpreten magníficament la història. Tot un luxe per als neòfits o per als que, com jo mateix, ho som una mica menys…
El Joan m’havia convidat a partir que jo li enviés un article meu de difusió sobre el gran referent que fou Lluhí. L’havia penjat al web, d’aparició recent, L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya, que impulsa l’advocat i activista Pau Miserachs, coordinador a Barcelona del Moviment d’Esquerres (MES) i president del Grup d’Estudis Polítics.
Us enllaço l’article, com a informació bàsica d’una personalitat influent i també molt controvertida, però que ara mateix potser trobaríem a faltar… http://opiniosocialdemocrata.cat/els-nostres-referents-joan-lluhi-i-vallesca/.
De Joan Lluhí -fill d’un altre polític i advocat republicà, Joaquim Lluhí i Rissech– potser creureu que tenia un aspecte una mica amagrit. Doncs sí, la salut no era el seu fort, ja que patia d’úlcera d’estómac i per això va fer-se fonedís, en pocs anys d’exili mexicà, tres anys abans d’arribar a la cinquantena. Però la seva energia política, desenvolupada, com a molt, durant una dècada, va ser inesgotable. Impulsor molt destacat de la República; conseller en més d’una cartera de la Generalitat i ministre del Govern espanyol -tenia grans contactes amb els republicans de Madrid-; cònsol -i no precisament burocràtic– de la República a Tolosa de Llenguadoc…
Un home, això sí, massa arrogant, però un polític de raça. Massa tapat, en el seu moment, per Macià i Companys, i després per Tarradellas. Sense menystenir el paper col·lateral d’Azaña.
Podeu comprovar-ho si accediu als materials de la sessió de dilluns, penjats al bloc de la Secció d’Història de l’Ateneu, entre els quals veureu que també figuren, al final, les notes de lectura que van servir d’oportuna crossa per a la meva intervenció:
A mi -potser us ho he dit algun cop-, m’apassionen els títols. Crec, per exemple, que una bona novel·la, o un recull de poemes, encara són més bons si tenen un títol potent, i no sé ben bé si això es pot fer extensiu als llibres d’història. Però no em refereixo ara al títol del llibre, molt expressiu i oportú, sinó a un altre que, de tan potent com és, em té, veritablement, el cor robat.
Us parlo de l’anomenat Manifest d’Intel·ligència Republicana, que Lluhí i la seva colla van impulsar en l’adveniment de la República i que L’Opinió va publicar el 2 de maig del 1930. Justament, ara que hem proclamat, de nou, una República, però no som capaços de fer-la efectiva -i encara pitjor, no ens deixen-, hem de ser tan republicans com sempre, però més intel·ligents que mai…
I és que hem de procurar de no caure de nou en alguns dels errors que hem comès en els darrers mesos, i que potser -en part- s’haguessin pogut evitar… Alhora, hem de saber trobar, com en tots els laberints, una sortida viable al que ara ens consumeix, perquè ens té enfangats. Espanya disposa del poder de la porra i de la toga, i nosaltres no hem de renunciar als nostres objectius de llibertat i dignitat, però sobretot hem de trobar el camí raonable i el relat eficaç per tal implementar-los. No és fàcil, ara mateix…
Mentrestant, us convido a interessar-vos, mitjançant llibres com el que comentem, pels nostres referents històrics. Ara, singularment, per aquesta figura lluhiniana que, si hagués perviscut uns quants anys més, hauria lluït més encara, i resistit millor el desgast de la memòria…
Recuperem Lluhí! Ara que -amb molt d’esforç i també patiment- ens ocupen noves repúbliques, torna a tocar…
