FRANCO: si el sabeu mort, aviseu…
Aquests dies s’ha esdevingut el 40è aniversari de la mort de Francisco Franco, el dictador sanguinari que moltes i molts vam patir, però que per a les noves generacions encara és més un referent de passat. Tot i que no n’estic tan segur, que s’hagi mort, perquè endevino el seu rostre aspre i el seu tarannà sinistre, la seva crueltat vil, en més d’una i de dues de les coses que passen, aquí i a fora.
I és que sostinc de fa temps que ningú no mor realment -més enllà de la desaparició de la carcassa física- si en resta el llegat, sigui positiu o, en aquest cas, tan negatiu. Negativíssim…
El 1969, sis anys abans que Franco se n’anés -a l’infern?-, el dictador es vantava que ho deixaria tot “atado y bien atado”. Tot no va poder ser, és clar, però déu-n’hi-do… Va aconseguir, singularment, que les elits espanyoles més conservadores retinguessin substancialment el poder. I ara mateix, el partit que més les representa -i que no ha condemnat mai el franquisme, justament perquè n’és el principal hereu- encapçala les enquestes de cara a les pròximes eleccions.
El gallec ultraespanyol va aconseguir que els crims del seu règim restessin impunes, i que la reparació de les víctimes no hagi estat completa, ni de bon tros. I, si no va poder impedir l’evolució cap a una certa democràcia, sí que va deixar “atado y bien atado” que aquesta esdevindria una democràcia de baixa qualitat…
D’exemples, tants com vulgueu. L’últim, el del xantatgista Cristóbal Montoro, que vol obligar la Generalitat a posar-se de genolls per a tenir accés a uns diners necessaris per als catalans i que, en bona part, ja hem pagat amb els nostres impostos.
Hi ha diverses maneres de conèixer més de prop el Generalísimo i el seu règim. Un sistema de poder que, això sí, va tenir l’habilitat de sostreure’s el suport inicial al nazisme i al feixisme italià i esdevenir amic dels nord-americans. Precisament, en l’època en què aquests eren, molt més que no pas ara, la major potència mundial.
Una de les millors eines és la monumental biografia que li va dedicar el prestigiós historiador anglès -i bon amic de Catalunya– Paul Preston, publicada el 1994 i que recordo haver-li regalat al meu sogre. L’he fullejada i no l’he llegida, però no descart’ho fer-ho algun dia. Potser d’aquí a 10 anys… quan de la mort del tirà ja faci mig segle.
I una de les últimes és el formidable número especial que, sota l’atractiu títol de “Desmuntem Franco”, ha publicat recentment la revista Sàpiens. També el tinc pendent, però aquest caurà abans. Per diversos motius: perquè l’he fullejat i el trobo molt interessant; perquè la memòria de les víctimes s’ho mereix, tal i com era el sentit de l’acte que el mateix 20-N organitzà l’Òmnium al costat de la Model i a quatre passes de casa meva; per la dignitat i la democràcia; per la llibertat i el futur.
Franco ens va segrestar, durant quatre dècades, el present per a impedir-nos guanyar, precisament, aquest futur, que moltes i molts volem nacionalment sobirà. En una part important, ha tingut més èxit del que ell mateix suposava i del que nosaltres ens mereixem. Nosaltres, perquè els altres… sembla que són a punt de votar una nova majoria estructurada entre el PP i Ciutadans, el partit d’un tal Rivera, a qui he sentit que alguns li diuen el falangino…
Per tot plegat, si el sabeu mort, aviseu. Tornaríem a treure el cava…