A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Els PALOSANTOS, cada tardor

General

Cada any per aquesta època arriba puntualment una de les meves fruites preferides, el caqui, també conegut com a palosanto. Si més no, així és com em van ensenyar a anomenar-lo des de ben petit. Els palosantos són una de les menges naturals més dolces que podem trobar al mercat, però no de les més corrents, segurament per les seves característiques massa estacionals. Es pren preferentment amb cullereta, com si fos melmelada -que se’n pot fer un mateix, perquè, si no em dieu el contrari, no es comercialitza. Així, doncs, si us agrada la fruita i sou llamineres i llaminers, correu-hi, perquè la festa dúra poques setmanes… 
El caqui o palosanto és el fruit de l’arbre del mateix nom, de tipus caducifoli i una capçada que puja fins a 10 o 15 metres. La pela d’aquest fruit té un to groc vermellós, i la polpa, ben tova, és de color taronja. Originari de la Xina i de Japó, s’ha estès pels països mediterranis i també per altres territoris de clima temperat, com Califònia o Florida. Entre nosaltres se’n conrea, sobretot, al País Valencià.

És plantat pels fruits i també per la fusta, densa, elàstica i resistent, que s’empra per fer llançadores i pals de golf i també en torneria. Jo l’espero delitosament cada tardor. El Francesc del Mercat del Ninot, que n’està el cas, me’l serveix tan aviat com en troba a Mercabarna. I, com que és un fruit molt dolç i a les noies de casa no els agrada massa, en sóc consumidor exclusiu.

El palosanto, d’altra banda, forma part de la meva memòria sentimental. Vaig néixer el 1955 a Terrassa, en una casa gran que els meus avis materns compartien amb els meus pares -avui, això, ja no es porta, ni que torni a haver-hi crisi. A l’edat de 8 anys, el meu pare va adquirir una casa més senzilla de planta baixa que tenia un pati bonic i relativament gran, on vaig viure-hi fins als 14 anys. Hi havia un gran caqui i altres arbres fruiters més petits: un cirerer, una prunera, una figuera…

Recordo que, si no els collies aviat, els palosantos, en arribar aquesta època, s’esclafaven a terra de tan madurs. I tinc ben guardat al paladar el seu sabor tan dolç, la flonja consistència de melmelada només unida per alguns filaments. Des d’aleshores, ha estat habitualment un dels meus fruits. I això que prenc fruita d’una manera moderada i també perquè sé com és de convenient per a la nostra dieta mediterrània.

No em dedico a fer artesanalment melmelades, confitures, compotes ni aliments similars i, per tant, sempre me l’he menjat puntualment amb cullereta. Es veu que comercialitzar-lo dins un pot de vidre no deu sortir a compte, perquè, si no, a més d’un fabricant se li hagués acudit. Però segur que se’n pot fer melmelada d’una manera casolana.

I correu, correu, que el palosanto, cada tardor, dúra poc. Si hi sou addictes com jo, ja ho sabíeu. Si no… només cal que el proveu i, si la vida us ha convertit en drogates del dolç, ja en prendreu sempre.       

  1. El seu color, les fulles amples, el brancam… tot és bell al caquier, la fruita, al seu punt de maduració,  el seu sabor, són efectivament alegries de tardor. A mi m’agrada molt. Puc substituir un sopar de bon grat per un parell ( mallorquí ) de caquis. Els nostres amics en J. i na M. ens van dur els primers fa quinze dies, una capça plena… van volar en tres dies i jo en vaig ser molt responsable. El tacte és també un plaer. Al Montseny en vaig veure, encara no prou madurs… 

Respon a josepblesa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.