Ara toca… posar en valor l’EFECTE SUMA
Per això, ara mateix, cal procurar l’entesa entre un clarament tocat Artur Mas i un clarament emergent Oriol Junqueras. La nova etapa no serà tan senzilla -relativament- com es preveia, però no per això cal desanimar-se. La majoria parlamentària per l’autodeterminació hi és, però cal saber gestionar-la. En tot plegat, ens hi va el país, el progrés, el futur i la situació de Catalunya en el mapa del món.
Admeto que, en algun moment, vaig estar temptat de votar Mas, sobretot tenint en compte el paper de lideratge que el president estava agafant a partir de la gran manifestació de l’Onze de Setembre. Però a la balança hi pesaven massa coses en contra: les meves idees bàsiques, sobretot des del punt de vista social; el catàleg governamental de retallades, algunes més comprensibles que d’altres; el paper de Duran i Lleida, més aviat galdós…
Per damunt de tot, crec que CiU -singularment, Convergència- no ha sabut llegir prou bé la complexitat de la societat catalana d’avui. Va intentar capitalitzar l’èxit de la Diada, i hi tenia un cert dret, perquè hi va aportar molta gent… Però aquell va ser, sobretot, un èxit transversal, que correspon a la diversitat del catalanisme. I d’una societat que pivota, més que d’altres, sobre dos eixos: el nacional i el social -i, si voleu, invertiu l’ordre.
La nova Esquerra de Junqueras sembla haver deixat enrere els errors del passat més recent, amb l’avantatge de disposar d’un líder que és clar, pedagògic, culte sense ser tibat i que, sobretot, cau bé a molta gent, a mi també. I els bons resultats obtinguts l’avalen…
No tinc el gust de conèixer-lo gaire, però ja fa un cert temps que vaig tenir l’ocasió de compartir amb ell un sopar col·lectiu [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/168885]. I vaig constatar, entre d’altres coses, una que sembla de domini públic: que l’Oriol és allò que se’n diu un bon jan. El qual, en la nova etapa que se’ns ha obert, tindrà ocasió de demostrar encara més si té veritable talla política.
Per tot plegat, el que ara toca és posar en valor l’efecte suma i fer que la C (no sé si la U) i Esquerra s’entenguin a partir d’un full de ruta sobiranista precís, d’una agenda social i d’un programa econòmic. Deixant de banda, no cal dir, greus enfrontaments del passat.
Ignoro quina pot ser la fòrmula de col·laboració adient -des del Govern de coalició, o des de la majoria parlamentària-, però cal que el nostre dret de decidir continuï ben viu en l’escenari internacional i que la possible consulta o el referèndum promès facin via en aquests pròxims anys.
I que a Madrid no puguin, com sembla que creuen ara, respirar tranquils. Començant pel diari El Mundo i per tots els pedrojotas que es fan i es desfan…
Tal com jo ho compto, els vots per la independència no arribarien al 30% en un hipotètic (i possiblement ja anul·lat referèndum), i això ho deu entendre fins i tot un paio tan justet com l’Arturet.
Encara estic celebrant la clatellada dels burgesos, perquè heu trobat justament la realitat, allò que no sabíeu veure i que us mereixíeu. No hi ha projectes nacionals possibles sense projectes socials. Els sobiranistes vau veure una mani i no en vau saber veure unes altres mil: contra la banca, contra les retallades, contra el Puig, contra el neoliberalisme. Algú va ser tan idiota de valorar una sola manifestació (és clar, era tan bonica i tan exemplar…!).
Ho teniu molt fotut. I me n’alegro molt (feia temps que no disfrutava tant en unes eleccions). Ho té malament Ciu i ho té malament ERC, la seva franquícia eixelebrada però franquícia al capdavall. Sortiu per on sortiu, heu perdut en la vostra estúpida guerra contra la realitat d’un país trencat i maltractat. Benvinguts al país real que no volíeu veure.