A la brasa i al caliu

Tots ells i elles participen de la meva admiració. Són o han estat persones que formen part del petit o gran imaginari que és la cançó d’autor -una part de la música més lúcida i creativa- i, per tant, del meu. Tot i que la Cesária -també coneguda com a reina de la morna– no hagi estat ben bé autora, sinó una intèrpret de les més grans [http://youtu.be/CkuaF2JrcV4]…

L’Enric era un dels Setze Jutges històrics, però jo hi havia connectat quan des de Menorca gravava els seus darrers discos [http://youtu.be/nxB0hjvEw0I] i maldava per tornar als escenaris. Ara ja no podrà ser… La seva adreça me l’havia facilitat l’amic Miquel Pujadó, el mateix expert en aquest món -i reconegut cantautor- que em procurà el contacte amb el Paco, que tant ha fet per tal que pugui mantenir-se una identitat valenciana [http://youtu.be/FnPwTH4vtnQ] no subordinada a cap altra.

El Georges -que ha anat venint a Catalunya- és un dels meus amors eterns [http://youtu.be/tvSyS9Q_BvQ]. L’associo sempre -a més de les olors de la Mediterrània i, fins i tot, a la màgia del Brasil- a la parisenca Île Sant-Louis on viu, i per la qual jo m’hi passejava d’una manera plaent i curiosa no fa pas massa anys.

I al Jaume -l’home dels romanços en el millor sentit- m’ha agradat conèixer-lo de prop, diumenge passat, a la vall del riu Tenes, en ple Vallès Oriental.
Tot i que l’havia saludat breument fa uns anys a Matadepera, en acabar una de les seves participatives actuacions [ http://youtu.be/ACY81sE_lYs].

Les estètiques de tots plegats -com els públics- són ben diferents. Però jo hi veig el nexe comú de posar la persona al centre del món, i l’art, la poesia i la música al servei de pulsions molt creatives i dels valors més sensibles. El seu cant i la seva obra perviuen i perviuran, des d’un o altre abast. Des del diàleg entre el local i el global i la cultura que tot ho arrela i tot ho inclou, perquè té -és necessari- sentit de terra, però no dèria de frontera…