Josep Pastells

Ja estaven molt més gastades del que recomanen els experts -calculo que, pel cap baix, acumulaven mil cinc-cents quilòmetres-, però eren les Adides amb què havia corregut la meva darrera marató, a Donosti, i mai no trobava el moment de desfer-me’n. Dissenyades per a pronadors de més de noranta quilos, eren tan estrambòtiques (altes, amples, d’un taronja pujat de to amb esquitxos d’un blanc gastat que contrastaven amb el vermell sang dels cordills) que potser m’hagués plantejat desar-les per sempre més. Ara ja no podrà ser.

Fer la volta corrent a l’estany de Banyoles al capvespre és una de les millors culminacions possibles per a un diumenge magnífic. I encara més si constates que la lesió al bessó dret ha desaparegut i a poc a poc vas agafant ritme a les cames i al cor. Per postres, vaig tenir l’oportunitat de córrer amb en Santi, el meu amic del ferro, amb qui ja fa temps que no aixeco pesos per la senzilla raó que està massa fort i no m’agrada que em ridiculitzin. El cas és que va ser una volta molt agradable: jo recuperava sensacions mentre en Santi intentava millorar el seu darrer registre, trenta-quatre minuts i mig per recórrer set quilòmetres, una marca molt digna per a un pes pesant que només corre un cop a la setmana.

Exhausts i satisfets
A més dels efectes benèfics sobre la salut física i mental, la volta a l’estany també serveix per comprovar que encara hi ha molts banyolins que et coneixen, que els mosquits mantenen el costum d’entrar a les boques dels corredors, que cada cop hi ha més gossos i bicicletes que surten a passejar quan el sol ja s’ha post. En Santi i jo correm i esbufeguem sense deixar de xerrar i, quan només han passat trenta-tres minuts, ja hem tornat al punt de sortida, just al davant del Club Natació Banyoles. Poso el només en cursiva perquè si ho llegeix algun atleta de nivell, d’aquests que fan la volta en menys de vint-i-cinc minuts, sàpiga que som conscients que no els arribem ni a la sola de les vambes. De fet, no recordo haver baixat mai dels vint-i-vuit minuts, i juraria que en Santi tampoc, però això no impedeix que sortim a córrer per fruir del paisatge i, a més, acabem exhausts i satisfets.

La distracció, les Adides i el passat
M’acomiado d’en Santi i condueixo fins a Girona. Quan arribo a casa de l’Esther en Pep ja dorm. Trec les Adides a la terrassa. Em dutxo, sopem i, després, mirem El talent de Mister Ripley. Poc després dormim. Com de costum, l’Esther es lleva abans que jo. Abans de marxar em fa un petó al front. Al cap d’una estona em crida en Pep: em duràs a l’escola? Sí, és clar que sí. M’aixeco, esmorzo, surto a la terrassa, poso les vambes de Donosti en una bossa, sortim del pis amb en Pep, pugem al cotxe i el duc al col·legi. Que tinguis un bon dia, li dic  quan baixa del cotxe. Fins després, respon mentre s’encamina cap a l’entrada amb la motxilla a l’esquena. Només llavors, quan condueixo cap a casa, penso en les Adides. On son? Al seient del copilot, no. Als del darrere sembla que tampoc, dedueixo després de palpejar-los. Estic conduint i no em puc girar. Quan baixo al pàrquing reviso la part del darrere. Res. Miro el maleter. Res. I just llavors, amb una claredat sorprenent, rebobino el que he fet en sortir de casa de l’Esther. Duia la bossa amb les vambes a la mà i, abans de creuar el carrer, en passar pel costat d’un contenidor, hi he llençat la bossa. Sí, he llançat les Adides de Donosti al contenidor com si hagués tingut a la mà la bossa de les escombraries! Podria anar a buscar-les, penso. Opció incorrecta, decideixo de seguida. No voldria que ningú em veiés remenar un contenidor i, d’altra banda, si he llençat les vambes és perquè les havia de llençar, concloc. Estimava aquelles Adides, sí, però ja formen part del passat.