De debò hi ha tants poetes bons com sembla?
Tinc la sensació que, darrerament, molts poemes (molts poetes) han elevat el seu nivell. Tots sembla que transmetin alguna porció de màgia i emoció, tots han modernitzat el llenguatge, tots sembla que barregin tecnologia i tradició.
Alerta, però. Només els autènticament bons superaran aquest bon nivell generalitzat. I, a més, molts s’assemblen massa entre ells. Tots tenen un regust d’experiència mínimament amanit, formen un conjunt de sons harmònics i contenen el ressò de les tendències més recents, una aproximació visible als grans autors. Tots sonen igual, quasi són clons.
Què cal fer, doncs? Deixar de llegir? Llegir o rellegir només els que ja ens han convençut? Crec que no. Davant el dubte, és millor deixar-se dur pel plaer. No importa que un poema tingui poques metàfores i repeteixi massa sovint el que ja ens sabem de memòria, aquells tocs metafísics tan elevats i reiteratius que fan més fressa que res. Tampoc no importa que falti o sobri l’entusiasme adolescent. El que realment convé és deixar-se endur per les paraules i el ritme, assaborir críticament uns versos que, amb una mica de sort, ens aportaran una mirada nova, un so diferent.
Potser no hi ha tants poetes bons com sembla, però tots mereixen una oportunitat, no creieu?