Inici de novel.la
Aquest podria ser el primer capítol d’un nova novel.la, potser la continuació d’ A la recerca de l’equilibri. Però no ho serà.
No era només la traïció –o revenja– de la Sònia. Li havien passat tantes coses que els dies següents no va fer res més que caminar pels carrers de Madrid, amb un munt de sensacions contradictòries a l’esquena i el pressentiment que res del que fes a partir de llavors li serviria per compensar la disbauxa del passat. Si algú volgués saber què li va fer la Sònia, en tindria prou llegint les tres últimes pàgines de l’última novel.la d’en Santi, però com que aquesta no va tenir un èxit tan esclatant com ell s’esperava, serà millor dir que, després que l’enganyés reiteradament amb una altra dona (que, per cert, era la seva), ella va aconseguir que obrís la porta de la seva habitació just quan estava cavalcant sobre un penis descomunal. Aquest va ser el principal motiu perquè ell, que per fi havia decidit abandonar la dona després d’uns quants mesos de dubtes i relacions a dues bandes, sortís a esbravar-se per uns carrers que coneixia força bé. En menys de dues setmanes es va gastar en putes els sis mil euros que li quedaven al compte corrent i després, absolutament convençut que el seu lamentable estat físic i econòmic no li permetria acostar-se ni a les dones que pul.lulen per certs locals amb el cony sec de setmanes sense follar, va tancar-se al pis de Pozuelo de Alarcón per escriure amb una lentitud exasperant –en dos dies i dues nits en què va sobreviure a base de cocacoles– un text que, si fos necessari, podria servir per exposar la seva situació i que, tant per aquest motiu com per la necessitat de bastir amb uns mínims antecedents la història que vindrà després, convé reproduir tot seguit.
Un lleó de fusta. Llaunes de cocacola buides. L’últim llibre de Kundera. Un ordinador portàtil cobert de pols. Projectes de poesies per escriure. Pensaments confusos, idees contradictòries, sentiments destrossats. Alguna revista porno. Uns quants diaris oberts per les pàgines de relax. Records dolorosos i humiliants. Algun disc compacte. Vistes a una avinguda lletgíssima. La cuina ennegrida pel fum d’alguna cassola abandonada al foc. Una flor que agonitza. Molta roba bruta. Angoixa i por. Paraules, imatges, records, errors. Desgast. Un gran desgast. Una identitat sempre en fugida i resultats efímers, com si la desubicació constant fos l’únic destí possible i el canvi, l’única constant.
No va escriure res més, però ja n’hi havia prou. Mentre abandonava Madrid amb el Tren Estrella, l’únic mitjà de transport que es podia permetre amb els quatre quartos que li quedaven, no feia res més que pensar com afrontaria la mirada dels seus pares, sobretot la de la mare.
– Ets un desgraciat i ho seràs sempre –li dirien sense paraules.
– Mai no arribaràs enlloc –coincidirien amb el cap cot.
– Més et valdria tornar amb la Neus –afegirien sense esperança.
En arribar a Girona, molta gent va poder veure’l assegut a un dels bancs de l’estació. Era un home trist amb un bloc de notes a la mà. Per la inclinació del seu cap, s’hauria pogut dir que observava detingudament l’ampolla de cocacola que s’havia begut feia estona, però en realitat no veia res més que la seva pena. De tant en tant s’incorporava una mica, respirava fons i, quan semblava disposat a aixecar-se, tornava a la posició inicial, potser ajupint el cap uns mil.límetres més. Si en aquell moment algú l’hagués mirat de prop, hauria descobert uns ulls botits per les llàgrimes, que se li escapaven lentament. Havia perdut la pressa i la il.lusió, ja quasi ni li quedava sentit del ridícul. Va estar-se dues hores o més fent-se preguntes sense resposta, fins que va reunir el valor necessari per aixecar-se sense saber cap on aniria ni per què.