Un repte, potser un destí (9)
De vegades tens la certesa absoluta que estàs perdent el temps, però continues perdent-lo perquè saps que qualsevol altra alternativa seria encara més penosa. No parlo pas de la preparació maratoniana, que fins i tot en el pitjor dels casos serà positiva, sinó d’altres activitats, diguem-ne feines, que arriben a desesperar-me perquè sé que no acabaran sortint com m’agradaria, i no precisament per culpa meva. En fi, caldrà apel.lar a la paciencia, a la resignació encara que no sigui cristiana.
Aquests últims dies m’han preguntat més d’una dotzena de vegades per la crema de fotos dels borbons a Girona. Amb un somriure força ambigu, o això intento, sempre responc: i quin problema hi veus? Acostuma a funcionar. Els desconcertes i et deixen tranquil. Fa anys, quan em vaig traslladar a Madrid, era força més combatiu en les respostes a qüestions de caire polític, però t’acabes adonant que no serveix de res, que l’esforç que inverteixes en les respostes i argumentacions és molt superior als resultats obtinguts, si és que n’obtens algun.
A veure què et sembla aquest poema, Jep:
He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
i he vist els trencs solcant l’enfront de Llucalquelba
Sota un cel generós perfumat de llentrisca
les figueres lliuraven en terra els seus fruits
Pel barranc verd d’Es Bec entre Ses Canessies
Son Boter dava a un mar d’un profund blau turquesa
Desterrades les aus orfe d’antigues dunes
jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
dins les sísquies la gent llença faunes i fems
Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
amb amor tot allò que perviu d’aquesta illa
explotada que estim amb dolor de fill pària
Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells
S’omplen totes les cales de bars i de murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
L’idioma en què escric no l’entenen ni els morts