Josep Pastells

De què em ve, el costum de menjar llaminadures al cinema? Suposo que de la golafreria diguem-ne genètica i del costum, de la repetició d’un ritual al llarg dels anys. No hi fa res que les dues bosses (una de gominoles i l’altra de xocolata) i l’ampolla de coca-cola que compro em costin més que la pròpia entrada, perquè ja ho veig com una necessitat que va més enllà de la tradició. Potser és perquè així la qualitat o falta de qualitat de la pel.lícula no és tan determinant i m’asseguro una satisfacció que, per molt que em diguin que no és gens sana, em reconforta fins a l’extrem que aquest hàbit forma part, pel cap baix, del llistat dels meus quinze preferits.

Un dels altres hàbits, que podria considerar-se més recent (hi ha antece­dents històrics, però ens hauríem de remuntar quinze o vint anys enrere), és el de córrer. Les persones que ho fan ja saben de què parlo. Pot donar la sensació que en algun moment pateixes, que arribes al límit de les teves forces, però en acabar et sents pletòric, satisfet, amb ganes de viure.

Avui m’he llevat amb el cap tort. Vull dir que no podia, ni puc, girar-lo a la dreta. Tinc torticoli, vaja. Si m’estic quiet no em fa mal, pero si intento moure’l veig les estrelles. Ben a poc a poc encara, però qualsevol moviment brusc equival a un cop de puny de Holyfield o, potser, a una canonada (tennística) de Del Potro. Per tant, m’he de moure amb molt de compte, el que em confereix, amb més claredat que de costum, l’aspecte d’un robot. Fa un parell d’hores m’he pres un antiinflamatori que m’ha fet un cert efecte, però no sé si estaré en condicions de córrer.

Crec que sí, que la orientació del meu coll no hauria d’interferir en una acció tan simple com la d’acumular gambades. Fins i tot és possible que, si no estic massa capficat en els meus pensaments, em fixi en aspectes del paisatge que fins ara m’havien passat desapercebuts. No ho heu provat mai? Nedar, conduir o esquiar mirant només cap a un costat pot ser una bona forma de canviar la perspectiva. Poc saludable? Segur. Arriscat? També.

Mig litre de cervesa, llom i formatge fresc amb pa integral. Això és el que he dinat fa una estona per recuperar-me dels vuit quilòmetres correguts a dotze per hora. Abans, al gimnàs, he fet press de banca per primer cop en molt de temps. Amb molt de compte, per temptejar com tenia el muscle dret, que no em deixa aixecar grans pesos des de fa massa temps. Primer, deu repeticions amb la barra sola (deu quilos); ridícul però necessari. Després, deu més amb 40, 60 i 80 quilos. I altra cop 60 i 40. I prou. No té res a veure amb el que acostumava a aixecar temps enrere, però ja em va bé. Tres sèries de pull-over i a córrer, que fa solet. M’he vist lent, però he de començar a acostumar-me al ritme que duré (o intentaré dur) a la marató, que no hauria de superar els cinc minuts per quilòmetre.

Una barra de xocolata blanca, pa integral, una mandarina i un litre i mig d’aigua. Típic esmorzar pastellià, com diria l’amic Albert Punsola. Ja sé que hauria de començar a reduir el dolç, la pastisseria industrial i tota la pesca, però em costa tant! Bé s’ha de viure, no? Per compensar, aquesta tarda em limitaré a menjar dues pomes.

He començat a escriure. Bé, no exactament, però ja he començat a mentalitzar-me que començaré a escriure. I, el més important, sé de què parlar. Com és obvi, no parlo d’aquest bloc, que des que sóc aspirant a maratonià té ben poques pretensions literàries, sinó d’uns històries que, amb sort, acabaran desembocant en un llibre. És fàcil constatar que darrerament m’agrada posar-me pressió, ni que sigui una miqueta. El títol d’aquest bloc n’és una mostra, com també el costum d’apuntar-me a les curses setmanes abans per obligar-me a participar-hi o, ara mateix, dir que he començat a escriure fins i tot abans de posar-m’hi.

Avui estreno sabates. I no és que em senti com un nen amb sabates noves, tot el contrari. Em fan mal, em fan nosa. Ahir, en comprar-les, semblaven còmodes, però ara, després de recórrer amb prou feines mig quilòmetre caminant, començo a pensar que m’estan fent la guitza. Suposo que m’hi acostumaré de seguida, que els meus peus aviat s’hi faran i deixaré de pensar que només em faltava això per castigar-me’ls, com si no en tingués prou amb el programa iniciat un parell de mesos enrere i que ja entra de ple en la preparació de la mitja marató. Avui no toca res espectacular, per cert. Una miqueta de dorsal al gimnàs i, després, set quilòmetres de carrera contínua.

Com que el meu pulsòmetre no marca les distàncies, l’altre dia em vaig comprar un podòmetre. L’objectiu era calcular les distàncies exactes dels circuits que faig normalment, perquè en alguns casos em basava només en aproximacions. Dissabte a la tarda, la Inés em va acompanyar a caminar una miqueta, cinc quilòmeres d’anada i cinc més de tornada. Fins aquí tot bé. El problema és que, si el podòmetre no mentia, els càlculs anteriors eren molt generosos amb els meus registres. És a dir, el que, per exemple, jo imaginava que eren tres quilòmetres i mig va resultar que només eren tres quilòmetres dos-cents, de manera que corria més lent del que m’imaginava. No pot ser!, m’anava dient. Alguna cosa falla, m’insistia a mi mateix i, de retruc, a la Inés, qui finalment em va donar la clau.

–         Segur que has calibrat bé el pulsòmetre?

Em va fer dubtar. Havia llegit les instruccions, sí, i les havia seguit amb la màxima atenció possible. Amidar la gambada –caminant- era la base de tot i, sense mirar-m’hi massa, vaig determinar que la meva feia 77 centímetres.

–         Torna-ho a provar –em va sugerir ella.

Vaig fer-ho amb més cura que abans, recorrent diverses vegades deu metres i certificant que necessitava dotze passes. Conclusió: vuitanta-tres centímetres!

No era un gran marge de millora, però equivalia a seixanta metres el quilòmetre, sis-cents cada deu quilòmetres. Suficient per sentir-me satisfet. Les distancies amb què especulava abans de comprar el podòmetre coincidien amb una precisió sorprenent amb les què, un cop fetes les correccions oportunes, dictaminava l’aparell. M’havia quedat igual, però una miqueta més convençut que les coses anaven, van, pel bon camí.

Al migdia he repetit el procés, aquest cop en solitari, en un altre circuit i amb el podòmetre perfectament calibrat. Confiava que faria quatre quilòmetres, però només feia 3.820 metres. Conclusió: un petit desastre. Ja era conscient que en aquest circuit anava més lent del compte, però ho atribuïa al desnivell del terreny. Ara ja sé que m’hi he d’esforçar més i, com a màxim, trigar vint minuts a completar una volta sencera. Què hi farem!

Cabell d’àngel, canyes de cabell d’àngel. I xocolata, blanca o de llet. Amb un litre i mig d’aigua i una o dues pomes. Aquest ha estat el meu esmorzar d’avui (a la feina, davant l’ordinador) i s’assembla molt als esmorzars d’altres dies. El denominador comú és el dolç, sovint pastisseria industrial de la què els “atletes” haurien de fugir com espiritats. Ja ho sé, he de canviar d’hàbits. Però em costa. Ja són molts anys amb uns costums determinats i, a més, no m’engreixo. Si miro l’índex de massa corporal (basat en una fórmula que només té en compte l’alçada i el pes) em diu que tinc una mica de sobrepès (88 quilos per 182 cm), però és que fa un any, quan pesava deu quilets més, em deia que era quasi obès. I la veritat és que no, perquè aquesta fórmula no té en compte la musculatura i parteix de la suposició que l’excés de pes és greix. En fi, prefereixo no pensar-hi i anar a la meva, perquè si hagués de fer cas a les taules del pes ideal hauria de perdre almenys deu quilos més i, si ja em plantegés tenir un pes ideal per a un maratonià, probablement n’hauria de perdre vint. Impossible, no perquè no pugui aconseguir-ho si realment m’ho proposo, sinó perquè no m’hi veig. Amb menys de vuitanta-tres quilos ja em veuria molt escarransit i, per molt que vulgui fer la marató, no tinc cap intenció d’adquirir l’aspecte físic d’un maratonià.

Avui toca una cursa suau, de vint minuts, i després vuit sèries de 400 metres en un minut i mig cadascuna. Vist així sembla un ritme lent, però sobre el terreny no ho és tant, almenys per a mi. Abans faré una mica de dorsal al gimnàs, per allò de mantenir el to muscular. Ah, sí, volia fer un comentari de la pel.lícula india. Al final em vaig fer un embolic, perquè la candidata als Oscar és ‘Eklavya’. Jo vaig veure ‘Dharm’, dirigida per Bhavna Talwar, qui havia acusat el jurat dels Oscar de tenir vincles amb el director de l’altre film. Al gra: ‘Dharm’ m’ha semblat molt bona, un gran exemple de creativitat.

Com que ja fa massa temps que no puc fer press de banca en condicions (una lesió al muscle dret m’impedeix aixecar pesos mig decents), avui he optat per les flexions. Deu sèries de deu. Lamentable, ja ho sé, però ara mateix prefereixo centrar-me en el running. Avui, però, tocava descans. Flexions, pull-over i sauna.

Bhavna Talwar, Pankaj Kapur, Supriya Pathak, Hrishitaa Bhatt. No em sonaven de res, ho confesso, però aquest vespre aniré a veure ‘Dharm’, la pel.lícula amb què la India competirà per l’Oscar al millor film estranger. Religió i conflictes personals, segur que bon cinema.

La gent és poc formal, ja ho sabem, però per molt que m’ho repeteixi no és cap consol. Feia tres dies que, amb motiu d’un reportatge sobre la renda per càpita dels madrilenys, perseguia la cap de premsa d’un ajuntament per obtenir unes declaracions de l’alcalde sobre el creixement econòmic del municipi.

      – No pateixis, les tindràs –em va dir dilluns i també ahir, quan vaig trucar-la de nou perquè encara no havia rebut  el que volia.

Aquest migdia, però, quan l’he tornat a trucar en comprovar que no hi havia notícies seves, he detectat una notòria falta de seguretat en les seves paraules:

 – Recorda que avui tenim el pregó i l’alcalde està molt enfeinat. Encara no he pogut parlar amb ell.

–         I les declaracions?

–         No et puc garantir res –ha dit, com si mai no haguéssim parlat del tema-. De tota manera, intentaré enviar-t’ho abans de les tres – ha afegit.

Evidentment, ni a les tres ni a les quatre ni a les cinc. Res.

Què hi farem, he pensat. Si no puc tenir les declaracions de l’alcalde del municipi que ha crescut més, recolliré les del segon. Dit i fet. Trucada al cap de premsa. No l’agafa. Trucada a casa seva. No hi és. Trucada al mòbil. L’agafa i em diu que està dinant.

–         Només serà mig minut.

Li he explicat què volia ­–les seves declaracions– durant ben bé dos minuts. En acabar m’ha dit:

–         Molt bé. Truca al cap de premsa i que et doni les dades.

–         No necessito cap dada. Només la teva valoració –he insistit.

–         Ah, val, truca’m demà al matí.

Demà serà un altre dia, m’he dit. Al capdavall, aquest és el pa meu de cada dia, he conclòs, perplex davant la certesa que qüestions tan fútils encara puguin molestar-me.

Aquest migdia he fet deu sèries de dorsal al gimnàs. Després he sortit a córrer 37 minuts (sí, trenta-set) a un ritme força lent, de cinc minuts i mig per quilòmetre, més o menys. A continuació he fet deu cops cent metres amb progressions, descansant amb prou feines mig minut entre series, i finalment uns deu minuts de carrera contínua. Em sento lent i pesat, però suposo que és perquè sóc lent i pesat.

Tinc certes molèsties a un bessó, provocades sens dubte per l’entrenament de l’altre dia, amb en Santi, al gimnàs de Banyoles. Tot i així, després de fer vuit series de flexions (amb la lesió al muscle dret m’és impossible fer res més de pit) he sortit a córrer una mica. Quinze minuts molt relaxats i, després, unes quantes sèries de 200 metres. Com que a Griñón, on treballo, no disposo de camp de futbol ni tinc cap referència clara, he decidit fer-les en un camí amb tanques metàl.liques. Després de calcular que entre pal i pal hi havia quatre metres, he marcat la distancia que hi havia entre cinquanta pals i llestos. He comprovat que em costava mantenir el ritme de quatre minuts per quilòmetre, que en sèries d’aquest tipus hauria de ser més que accessible.

Tot i així, no penso desmoralitzar-me. L’objectiu immediat és anar una miqueta més ràpid, sí, però el més important és agafar resistència i, per tant, l’únic que em cal és paciència. Dia a dia, sense defallir. Tan senzill com llegir llibres que t’agraden o -no perdo l’esperança- escriure textos que t’animin a seguir escrivint. I no em refereixo, òbviament, a aquest bloc, sinó a alguna creació literaria.

Tant de bo pogués entrenar sempre a Girona i a Banyoles. La Devesa i l’entorn de l’estany, per posar només un exemple de cada lloc, són indrets magnífics per córrer mentre gaudeixes de la natura. No és que em queixi de la zona de Getafe on visc, plena d’espais verds i llargues avingudes amb poc trànsit, però és evident que no resisteix cap comparació amb les comarques gironines. El dissabte al matí, força d’hora, vaig donar unes quantes voltes a la Devesa i, després, vaig pujar corrent tres o quatre vegades les escales de la catedral. El dia abans havia fet una volta a bon ritme a l’estany i, el següent, vaig anar de la Creueta a Quart per la via del Carrilet per tornar a la Creueta i fer uns quants esprints al camp de futbol.

El divendres també vaig entrenar amb en Santi a Banyoles, al gimnàs del club. Com que ja fa mesos que tinc una lesió al muscle dret, el meu amic va tenir el detall de no castigar-me amb els habituals cent quilos del press de banca. De fet, no vam entrenar el pit, sinó dorsal, bíceps i braç. Va anar prou bé, però intueixo que si continuo corrent serà inevitable que perdi força. Amb tot, l’objectiu és fer la marató, no convertir-me en un maratonià. La veritat, però, és que continuo menjant com un animal i, en conseqüència, no baixo dels 88-89 quilos. Mon pare va arribar a dir-me l’altre dia que, tenint en compte la meva constitució, emular a Filípides no li sembla una idea gaire bona, però li vaig respondre que si em resultés senzill no tindria mèrit.

Fins a tres persones m’han preguntat avui per la guia de sexualitat que s’ha repartit entre els escolars catalans, que diuen que promou la masturbació. Què n’opines, no creus que es passen una mica?, m’han dit. La resposta no calia ni pensar-la: gens ni mica, crec que la masturbació és un acte ben natural. Ja sé que la manera de pensar de la gent no es pot canviar en dos dies, però ja va sent hora que algú, i si són les institucions millor, tracti aquest tema amb naturalitat.

Una altra cosa es que es diguin obvietats com les que m’ha semblat veure mentre donava una ullada a les dues publicacions editades per la conselleria d’Ernest Maragall, però en qualsevol cas no fan mal a ningú. Pel que estic veient al meu entorn, els joves cada cop es relacionen (sexualment) abans i tota la informació que puguin rebre hauria de ser benvinguda.

Aquest cap de setmana pujo a Girona. Ja en tinc ganes. Intentaré no deixar de banda els entrenaments, tot i que m’ho agafaré amb una certa calma fins al dilluns. D’aquí al desembre procuraré fer tres curses populars més, totes de deu quilòmetres.

Sempre hi ha obstacles, sempre. El refredat, els mocs i, en conseqüència, les dificultats per respirar m’estan complicant una mica els entrenaments, però intento pensar que encara té més mèrit i que quan estigui bé, si és que arribo a estar-ho algun dia, les millores seran notòries, quasi espectaculars. Conyes a banda, avui he optat per la bicicleta estàtica: vint minuts a bon ritme, sis esprints d’un minut seguits de dos minuts a bon ritme i, per acabar, deu minutets més de regal, molt suaus.

M’estic fent amic de la farmacèutica de la cantonada. Quan no li demano pastilles per la tos li pregunto què m’aconsella pel mal de cap i si no, com avui, pel nas tapat. M’ha venut un sèrum d’aigua marina que ha contribuït ben poc a alleugerir-me les molèsties. La sensació és força desagradable, com quan t’entra aigua salada al nas. I, per postres, la primera vegada he apuntat malament i bona part del líquid m’ha esquixat les ulleres.

Aquest vespre intentaré anar a veure ‘Siete mesas de billar francés’, de Gracia Querejeta, però no sé si la Inés hi estarà d’acord. L’últim cop vaig escollir jo i, per tant, ella té l’última paraula. Com sempre, ben mirat..

Sempre hi ha motius per estar emprenyat. Per un atemptat d’ETA, per la malaltia d’un ésser estimat, perquè la dona (no és el cas, eh!) t’ha posat banyes o perquè el teu cap continua exhibint la seva peculiar manera de veure les coses. Però també és cert que molt sovint hi ha motius per sentir-se feliç: la rialla d’un nen, els petons (dolços o salvatges, tant se val) de la persona estimada, la constatació que tens amics que pensen en tu o, simplement, l’alegria de seguir viu un dia més. El cas és que sempre hi haurà temps per ser pessimista –o estar ben informat– i és millor, crec, no capficar-se per les coses (la immensa majoria, certament) que s’escapen del teu control.

Aquest migdia feia solet i he tornat a córrer després de la cursa de diumenge. Amb ànims renovats, veient cada cop més factible la possibilitat de fer la marató en menys de quatre hores. Un objectiu ben senzill, sí, però és el meu objectiu. Les sensacions són força bones. M’ha costat començar, però al cap de cinc minuts ja corria amb més fluïdesa, a un ritme que ja s’assembla una mica al que m’agradaria dur el dia de la prova. Tinc, bàsicament, tres opcions:

A)    La pitjor: començar fort i acabar com bonament pugui.

B)     L’ideal: anar a un ritme dièsel, a onze o dotze quilòmetres per hora.

C)    La utòpica: anar a un ritme dièsel i cap al final, un cop comprovi que em sobren les forces, incrementar la velocitat fins a la línia d’arribada.

En fi, ja ho veurem. Ara toca entrenar. Durant sis mesos…

L’ungla ja em molesta menys i, per posar una mica d’emoció a l’entrenament, he decidit participar en una cursa el pròxim cap de setmana. Només per foguejar-me una mica i veure de què sóc capaç. 10.000 metres el diumenge al matí. A Getafe. Al costat de corredors de tres minuts per quilòmetre. Al costat a la sortida, és clar, perquè immediatament els perdré de vista i només els tornaré a veure a l’arribada, quan ja farà estona que descansen. El meu objectiu, modest, és fer-ho en cinquanta minuts. Amb això ja em conformo.

Aquí no para de ploure. M’agrada molt, però per córrer no és el més pràctic. Avui faré bici estàtica al gimnàs. Una hora, amb canvis de ritme i esprints. Tinc força oblidada la part superior del cos, però encara intento aixecar alguns pesos, molt lleugers, un parell de cops per setmana.

Estic llegint alguns llibres alhora, però tinc la sensació que alguns ja eren vells abans d’haver nascut.

De vegades els petits detalls o, més ben dit, no fixar-se en els petits detalls pot conduir a la catàstrofe. O, per ser menys exagerat, pot dur problemes. Parlo d’una ungla. La del mig del peu dret. La tinc una mica massa llarga i aquest migdia, quan he anat a correr, més o menys quan portava trenta minuts, he notat que em molestava. Tant que he hagut d’afluixar el ritme i acabar els trenta minuts restants no a pas de tortuga però sí de gos vell. En arribar al gimnàs he descobert que la tenia mig negra… Serà qüestió de fixar-s’hi més.

Serà qüestió de revisar les unglés més sovint. I les vambes, mitjons, calçotets, pantalons, samarretes… Imagino que tot compta, sense arribar, és clar, al nivell del més important: les cames, el cor i, per què no, el cap.

 Tinc ganes d’anar a veure ‘Fragments’, del Théâtre des Bouffes du Nord. Amb motiu del centenari del naixement de Beckett, Peter Brook ha creat aquest espectacle a partir de cinc dels seus textos. Diuen que presenta un món estancat, que és una pantomima de l’activitat humana que frega l’al.lucinació, però confio que també parli de la necessitat de tornar a començar.