Un repte, potser un destí (4)
Avui descansaré. De fet, la meva intenció és fer-ho dos o tres cops per setmana. Al gimnàs, això sí, treballaré una mica les cames. Tot molt suau.
Una mala notícia a la feina: han diagnosticat metàstasi als pulmons al pare d’una companya que, lògicament, està destrossada. En situacions així, mai no sé què dir.
Fins i tot arribes a sentir-te culpable perquè les coses et van més o menys bé. Per tenir una dona, família, fills… Perquè per fi has trobat un estat proper a la pau en què la teva principal preocupació és preparar-te per correr la marató!
Si ja quan et sents un desgraciat tens motius sobrats per arribar a la conclusió que hi ha gent que pateix més, molt més, què no has d’experimentar quan et sents raonablement satisfet, quasi feliç, i descobreixes el dolor ben a prop teu?
Córrer més de quaranta quilòmetres implica patir. La vida és patir. Suposo que ja ho saps i, si no és així, ja ho descobriràs.
Si jo, amb una alimentació ben minsa, vaig assolir dues medalles daurades als Jocs Olímpics, el mínim que espero de tu és que passis a formar part del grup d-herois que acaben la marató. Endavant, doncs.