Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Ofici de tenebres

SETENA MARATÓ DE CONTES DE CASTELLDEFELS

1
Publicat el 14 d'abril de 2009
El proper divendres dia 17 d’abril a les 22:00 la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado de Castelldefels, se celebrarà la Setena Marató de Contes d’aquesta població. Enguany, aquesta edició de la marató, em fa especial gràcia doncs un dels contes que s’hi llegirà, concretament el que llegirà l’actriu Ester Cort, és un conte meu.

Es preveu un combat narratiu entre tres actors i tres contacontes. La cosa promet. Si més no, la diversió, està assegurada.

És la primera vegada que algú llegeix alguna cosa meva en públic, d’aquí que els nervis, hi siguin, encara que qui s’emportarà la pitjor part serà l’Ester, que l’haurà de defensar davant de tothom.

Això darrer no em preocupa gens ni mica perquè l’Ester és una actriu de solvència contrastada i és un plaer i un honor que algú amb el seu talent, s’hagi decidit per una narració escrita per mi.

Divendres, doncs, si no teniu res més millor que fer a la nit, cap a Castelldefels falta gent!

EL MÉS DESTACAT DE L’ANY

1

GENER

Els dies i les dones a la ràdio

Catosfera a Granollers: 1, 2, 3 i 4


FEBRER

Em peta el disc dur de l’ordinador

Celebrem els 90 anys de la Montserrat Abelló

Mort de Josep Palau i Fabre


MARÇ

Guanyo el Premi Recull de periodisme

Donem la benvinguda a un nou blocaire

Aconseguim fer 20 bars de Reus en una nit

15 anys sense Vicent Andrés Estellés

Antònia Font al Liceu


ABRIL

Mort de Salvador Escamilla

De la pantalla al paper

Guillem, 15 anys recordant

Emocionant mostra de solidaritat blocaire

Enderrock apaga 15 espelmes

MAIG

LLibertat pel Franki

Escrits des de la presó a: Barcelona, Girona, Torroella de Montgrí

Dir Salem Zenia

JUNY

Montserrat Abelló Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

JULIOL

Presentació Catosfera Literària a Barcelona

La censura a la Xina

Dir el silenci

AGOST

Els Jocs Olímpics de la repressió (primers ús de Facebook)

Un poema arriba a Pequín

Llibertat Amadeu Casellas

Pregoner a Prades

SETEMBRE

Més morts a la Democràcia de Putin

Josep Maria Terricabras. El PEN Català a Facebook

Dos regals

OCTUBRE

Dos anys sens l’Anna Politkòvskaia

Dic poemes a Vilafranca del Penedès

El PEN Català a Kosmopolis

Sant Cugat del Vallès ciutat refugi

NOVEMBRE

Barack Obama

Poemes a Reus

DESEMBRE

Lectura Declaració Universal dels Drets Humans

Palma també serà ciutat refugi

Notícies curioses

Res de tot això podia haver-se escrit sense saber que, a l’altra banda, hi havia algú que ho volia llegir.

No sé que ens portarà el nou any. Personalment, sempre m’he mogut millor per cursos que no pas per anys. El que sí que puc dir, així d’avançada, és que al maig el naixement de la meva primera neboda, la Montsant, serà tot un esdeveniment.

Gràcies a tots pel vostre suport. Desitjo que tingueu una bona entrada al 2009!!!

ELS HE VIST ALS ULLS

1

Els he vist als ulls
d’aquells que tots tenen
els sacs ben curulls
de somnis i estrelles.

Els he vist als ulls
d’aquells que no temen
                                l’atzar i el futur
                                les cançons més belles.

                                Els he vist als ulls
                                d’aquells que s’entenen
                                fugint dels embulls
                                de veus cridaneres.

                                Els he vist als ulls
                                d’aquells que s’esperen
                                Els he vist als ulls
                                els àngels que vénen.

                                                                                 DF
                          

                                                                             Bones festes a tothom!!!

ANAR I VENIR

3

Unes quantes notíces que cal no passar per alt en aquesta catosfera nostra de cada dia. Primer les males notícies: en aquest apartat, hi escriurem l’aturada voluntària del mestre Toni Ibàñez i del seu referencial Entrellum.

Amb el Toni hem coincidit en alguns actes blocaires i m’ha plagut comprovar que la cordialitat que s’extenia de teclat a teclat, de pantalla a pantalla, es reprenia cara a cara. Em resisteixo a escriure’n una necrològica. És molta la feina que ha fet el Toni en el camp dels blocs. Sobretot, per treure’ls de l’exclusivitat de la xarxa, de fer-ne l’eina participativa més enllà dels píxels.

Com és natural, tot desgasta. Estirar carros on cada vegada s’hi va posant més i més fato, acaba cansant el més ardit. Desitjo de tot cor que l’aturada del Toni, sigui només això, una aturada. Perquè el camí és llarg i ens hi manquen veus i mànigues com les del Toni.

Per altra banda, celebrem el desgel de tres blocs també amics. La Sílvia Martínez i el Xavier Mir han decidit continuar posant fil a l’agulla. Un altre bloc que continuarà eixamplar-nos les mires és el Puig d’en Cama de l’Antoni Veciana, un referent de la reusesfera que torna a la càrrega mostrant bocins de Reus i del Camp.

UNA ROSA BLANCA

2
A la taula del menjador, en un gerro improvisat, hi ha una rosa blanca. Me la van regalar ahir a Vilafranca. Tots els poetes que han passat i que passaran aquests dies per la Kinzena Poetika, una flor o altra han rebut. És un bell gest. La rosa, ara com ara, és també un record. Una remembrança feta flor. A la tija, m’hi trobo el viatge en tren des de Barcelona. El cafè que vaig fer, ja a Vilafranca, amb el meu amic Iván Segura conductor del programa a Ràdio Vilafranca “Espais de Calma” i amb qui he compartit més d’una aventura radiofònica. Ens posem al dia tot fent temps.

Ens toquen les vuit del vespre. M’esperen a la llibreria L’Odissea per fer una lectura. Sóc rebut per la gent de l’Eskamot Poètik. El Pere Rovira, l’altre poeta convidat, encara no ha arribat. Xerrem mentre l’esperem. La Sílvia i el Jordi m’expliquen com anirà l’acte. M’expliquen també com està anant aquesta Kinzena. Vuit anys omplint de poesia Vilafranca del Penedès és molta poesia. Pels qui hem estat sempre enfrescats en activitats d’aquest tipus, sabem què costa estar al peu del canó durant vuit anys seguits. Els responsables de la llibreria també em saluden.

En Pere Rovira fa acte de presència. M’imposa la seva trajectòria literària. El Pere és nat a Vilaseca i a més compartim admiració per Gabriel Ferrater i Joan Rebull. Dos poetes del Camp, doncs. Un altra persona ha vingut a escoltar-me. El blocaire i també poeta Ricard Garcia. Constatar una vegada més que els somriures a través de la pantalla de l’ordinador, coincideixen cara a cara. També hi fa cap l’Oriol: imprescindible.

Els pètals d’aquesta rosa que us deia, seran ja els poemes. Primer llegeix el Pere. Es noten les seves taules de professor universitari. M’agrada el seu poema “El milicià” i també les traduccions de Baudelaire. Preciosos uns versos de Ronsard, que diu de memòria i que clouen el seu torn.

Ara em toca llegir a mi. Un altre grapat de pètals. Els poemes, llegits, adquireixen unes dimensions especials. Agraeixo a la gent de la Kinzena l’oportunitat que em brinden. Intento explicar, breument, d’on surten els versos. No crec que se n’hagi de dir més que el prescinidible. Però en llegir-los, jo sóc en cadascun d’ells i s’estableix una triple relació: els poemes que llences al públic, que dones al públic, allò que en reps de la seva atenció i tot el què se’t remou per dins en confrontar-te davant un bocí de tu, del tot despullat.

D’aquí uns dies la rosa es marcirà. I allò que en quedi d’aquesta lectura, passarà a ser, només aquest apunt maldestre en aquest bloc. També una fotografia que el Santi, també de l’Eskamot, ha penjat al seu bloc i que em farà arribar (hi adjunta un dels poemes que hi vaig llegir).

Però no, hi hauran més coses que suraran en el perfum decandint-se de la flor: haver compartit amb bona gent una d’aquelles estones plenes i agradables que la vida et proporciona, tant senzilles o potser tan complicades, com una rosa o un poema. Llarga vida a la Kinzena Poètika i llarga vida a l’Eskamot Poètik! Quin plaer haver-hi participat, amics!

KINZENA POÈTIKA A VILAFRANCA DEL PENEDÈS

2

Ahir, a dos quarts de nou del vespre, es donava el tret de sortida a la vuitena Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès. Fa dies que en regiro el cartell. M’agrada que hi hagi tants noms que no em sonin de res (i que em perdonin els participants). Trobo que com més veus hi hagi, millor.

Fins els dia 26, (aviat està dit!), la gent de Vilafranca tindrà, doncs, poesia cada dia. A més de l’eclecticisme de les propostes poètiques, la quantitat de llocs, també, que acolliran versos dits, recitats, escopits, estrijolats, brostats, conduïts, sintetitzats, abduïts… entre pàmpols i cupatges.

De totes les propostes que així mirant per damunt veig, n’hi ha una que potser us pot interessar. Un tal David Figueres, segons consta al cartell, llegirà els seus poemes a la llibreria “L’Odissea Llibres” amb el Pere Rovira. [Youtube]

Això serà el proper dijous dia 16 a les 20:30 [Facebook]. Jo crec que pot valer la pena. Ja m’ho explicareu si us pica la curiositat i decidiu fer-me cas i anar-los a escoltar.

 

DOS REGALS

0

Sempre he cregut que la poesia ha de ser dita i escoltada en directe. Un bon poeta, només pot considerar-se com a tal, si en llegir els seus poemes en veu alta, tot llisca sense cap mena d’entrebanc. Ara fa uns anys, per Nadal, vaig gravar uns quants poemes meus amb un acompanyament musical per donar-lo als amics […amb les ungles enceses de la nit]. L’experiència va ser molt satisfactòria i crec que els resultats són més que acceptables.

He recitat aquests mateixos poemes un grapat de vegades i aquest octubre tornarem a engegar els recitals. Amb tot, el regal que em feren ahir la C. i el N. va deixar-me amb un pam de nas. Abans de l’estiu, la meva amiga R. (i quan dic amiga, ho dic amb totes les lletres) m’hi havia posat en contacte. Estaven buscant poemes per musicar de cara a fer-ne un espectacle. Vaig passar-los un patracol amb alguns dels meus poemes. Entre ells els que jo havia gravat.

Ahir en vam veure els resultats. Val a dir que les dues composicions, el poema inèdit “Plaça del Castell” i “Kilimanjaro” (cliqueu aquí per escoltar-lo recitat per mi), van fer-me adonar que la feina s’havia fet a consciència, que tot plegat no eren quatre acords maldestres cantats de qualsevol manera. Sense trair l’essència dels poemes, una bella estructura musical donava una altra volada als poemes. M’emocionà de debò. M’arribaren ecos, salvant les distàncies, del magnífic treball que Toti Soler i Ovidi Montllor van fer amb els poemes de Salvat-Papasseit.

Estic emocionat i ple de gratitud per haver sabut construir amb tanta delicadesa, talent i sensibilitat, damunt la veu dels meus poemes, aquest parell de cançons. Hi ha previst un concert de presentació al novembre a Barcelona. Maldo per poder-les tornar a sentir conjuntament amb la resta de les altres composicions. Ja us en mantindré informat.

4 ANYS DE BLOC

17

Plovia el dia que vaig decidir a començar a escriure aquests papers digitals. En aquell moment no hi vaig voler deixar el meu nom al costat. Paraules anònimes. Lletres secretes. De mica en mica, a mesura que anava endinsant-me en el món blocaire, vaig decidir sortir de l’armari. L’autoria dels mots. Sempre hi ha algú rere el mirall. Sempre.

Els que tenim la mania d’arrambar paraules, en tenim moltes altres de llibretes, de quaderns, de fulls… Vaig creure que aquestes pantalles virolades, no passarien mai de ser material per confegir altres escrits meus. Però van arribar els primers comentaris i tot se’n va anar en orris.

A l’altra banda, hi havia algú. Algú disposat a llegir-te, a escoltar-te, a seguir-te. Algú que t’era totalment desconegut, algú del qual no havies sentit a parlar mai. A més, sovint, aquest algú, també escrivia en un bloc. I en entrar-hi, en descobries un altre i entrar en aquest, un altre, un altre, un altre, un altre…

La xarxa es va anar engrandint. Noms que eren només unes lletres escrites, en molts casos, van passar a ser persones de carn i ossos. Formaves part d’alguna cosa que anava creixent, que s’alimentava d’una variada voluntat de ser. La de deixar constància d’un país que té dret a tenir un Estat, la de deixar un bocí de la vida de cada dia, la de recomanar llibres, poemes, concerts, receptes de cuina, viatges, segells… I per damunt de tot, la solidaritat.

No crec que sigui l’únic blocaire que s’ha passat mitja vida escrivint cartes al director per les coses que no li agradaven. Que és soci de diverses entitats culturals, que s’apunta al carro de qualsevol iniciativa cívica, que es compromet a donar la seva signatura per una causa que s’ho val. Que no s’està de deixar el seu petit gran espai perquè altres hi pengin la seva denúncia.

La celebració d’aquests quatre anys d’ Els dies i les dones, coincideix amb la publicació a la revista Recull, de l’article guanyador del Premi de periodisme Salvador Reynaldos [apunt al meu bloc], dins els premis Reculls de Blanes d’enguany. El malaurat cas de l’Anna Politkòvskaia, protagonista de l’article, va ser una magnífica demostració d’això que parlava més amunt, la primera constatació que això dels blocs, no era cosa de quatre desfeinats. Us l’enllaço.

M’ha semblat que estaria bé compartir amb tots vosaltres aquest article alhora que aprofito per adjuntar, també, l’enllaç de la xerrada que vaig mantenir amb la Roser Iborra i el Francesc Arnau [video conferència premsa Amadeu Casellas] al seu programa de ràdio [entrevista], a principis d’any.

Gràcies per llegir-me. Això ho fem entre tots, ja ho sabeu.

TROFEUS

0
Publicat el 5 d'agost de 2008

Els poemes estan penjats damunt una cortina fosca. Complementen un espectacle teatral. No van ser escrits per a l’ocasió, però parlen, d’una manera o altre, de les relacions entre homes i dones. L’espectacle, encara que sigui tangencialment, també en parla. Així, en exposició, fan l’efecte de ser escrits per un poeta que publica amb regular normalitat. Hi reconec algun problema de puntuació.

Em barrejo entre la gent fent veure que hi presto atenció. M’interessa copsar quines reaccions provoquen. Alguns hi passen de llarg, indiferents, d’altres sembla que els llegeixin. Davant un dels breus, dos nois s’hi aturen. Un d’ells no deu entendre el català i l’altre tradueix el poema al castellà. Sobta l’exactitud de la traducció. A l’altre noi sembla que la traducció li plagui i exclama “…que bonito, que bonito!”.

Els dos nois es pregunten de qui deuen ser aquells poemes. No hi posa cap nom. Una noia eixerida com un pèsol, els diu que hi ha la possibilitat que el poeta sigui a la sala. La sento, ens mirem i ens posem a riure. No se’n pot estar de revelar l’autoria del crim assenyalant-me i jo vull fugir, fer-me petit, encara que per dins pensi que per damunt de premiS, reconeixements o trofeus, aquell “…que bonito!”, sincer, desinteressat, m’omple molt més.

AMB RETOLADOR VERMELL

6

El paper era penjat on sempre, al costat de la porta d’entrada de l’escala. Subjectat amb un cel·lo maldestre, temia si precipitar-se o no en el buit del marbre que uns cubans molt simpàtics, fan brunyir amb una maquinota que no em deixa fer la migdiada, un cop setmana.

Com sempre, el paperet, era escrit en català i en castellà. Demanava que s’apuntessin les lectures, abans del proper dimecres. Hi he passat de llarg. Quan tornés de la feina, ja miraria el comptador i hi apuntaria el numeret preceptiu. Però en mirar-me l’imprès de més a prop, m’he adonat que aquell document, no era pas de la companyia del gas. Tampoc del de la llum o de l’aigua.

He encès el llum de l’entrada per veure’l millor. Efectivament, aquelles columnes amb la majoria de les cel·les en blanc, en cap cas demanaven que s’hi escrivís alguna mena de consum. Per molt estrany que em semblés, em demanaven que hi escrivís una cosa molt més íntima. Hi havia una nota introductòria:

“Estimat blocaire, l’Acadèmia de les Bones Lletres Internàutiques, està recopilant informació sobre la nostra blocosfera per tal d’emetre un informe que permeti saber en quina situació es troben els blocs escrits en català. De moment, et demanem que escriguis, en l’apartat corresponent, el nom del teu bloc i les visites acumulades fins a la data. Moltes gràcies per la teva col·laboració”.

Cal dir que el registre, no era només dels blocs de la meva escala, sinó que aplegava blocs de tot el barri. Alguns hi havien deixat la informació requerida. S’hi podia llegir: “El bloc del bloc”, 4587 visites; “Desbrossant”, 8723 visites; “La noia de la Riera”, 774532 visites; “Sóc el millor”, 589 visites… La llista era més llarga.

Com que abans de marxar de casa, havia mirat les estadístiques del meu bloc, ha estat tot un gust apuntar, amb retolador vermell el número de visites que tot just avui hem aconseguit entre tots. Així, al llistat, sota els blocs citats, s’hi pot llegir: “Els dies i les dones”, 100.000 visites. I m’he emocionat. Gràcies a tots!

COM SEMPRE

0

Per què només es va fer servir una setmana? Per què l’urgència de la venda? Què és un violí de tres-quarts?

 I no voler-ne saber cap de les respostes reals.

Les preguntes ja te les has començat a contestar dibuixant paraules, frases, damunt el paper, damunt la pantalla. Com sempre.

“LA CATOSFERA LITERÀRIA 08” FNAC BARCELONA

5

Tal i com havia anunciat, ahir a la tarda, a l’FNAC de Plaça Catalunya, es va fer la presentació del llibre La Catosfera Literària. Hi vam ser aquests: Judit, Sani, Vicent, Enric, Veí, Toni i jo mateix, a la taula, però a la sala, hi havia molta concurrència blocaire. El Toni al seu Entrellum, n’aixeca acta notarial i a més hi penja fotos. La que il·lustra aquest apunt d’avui, en un moment de la meva intervenció, la hi manllevo d’ell.

Totes les aportacions van ser molt interessant i sempre és un plaer desvirtualitzar aquells amb qui ja existeixen complicitats en forma de comentaris i d’intercanvi de correus electrònics. Constatar que aquesta cordialitat continua i s’aferma així que s’encaixen les mans, no les virtuals, sinó les de veritat, sempre és un plaer afegit. Molt més quan, a més, et permet conèixer persones com en Sani Girona, tot vitalitat i energia i empenta.

Per la meva banda, em vaig limitar a explicar com va començar aquesta aventura dels Dies i les Dones, que aviat farà quatre anys! Vaig obrir aquest bloc, com una llibreta, un quadern, dels molts que els lletraferits sempre anem embrutant amb lletres. Amb tot, de seguida em vaig adonar que tot plegat començava a prendre unes dimensions que s’escapaven d’aquella privacitat del quadern íntim, personal, donat que la publicitat del bloc, malgrat que moltes vegades tu tens la sensació que allò que escrius no surt del teu ordinador, la veritat que en en prémer la pastilla del “publicar”, les conseqüències són imprevisibles i sorprenents.

De la mateixa manera com un actor assaja la seva obra cada dia o l’atleta surt a córrer, per estar a to, per mi, enfrontar-me a aqueta pantalla, constitueix l’entrenament diari per mantenir-me en forma com a escriptor, ni més ni menys, per tant, tot el què ha vingut després en forma de trobades, coneixences i descobertes, ha estat un regal absolut i total que no para de sorprendre’m i agradar-me. Propina, gratificant propina.

La Catosfera creix amb un força inusitada. El Toni, ahir, s’emocionava amb el mapa puntejat amb tots els blocaires dels Països Catalans, comparteixo la commoció, i aquest apel·latiu, no és una manera de parlar, l’afaiçonament d’aquests Països Catalans damunt la pantalla, era real, agradablement visible.

La virtualitat bastida ja fa temps que constitueix una realitat paral·lela a la mateixa realitat, es va dir ahir. Ho comparteixo. Saber establir ponts entre totes dues, és el repte que ens hauríem de proposar entre tots. La xarxa bull d’iniciatives, de propostes, d’adhesions… i és una llàstima que tot quedi, només, als servidors.

PASSIN, PASSIN…

3
Publicat el 19 de maig de 2008

El Sr. Vilaweb, que ens gestiona això dels blocs, ara ens dóna l’oportunitat de poder fer públiques les xifres de gent que passa per aquestes contrades textuals i cibernètiques. Me n’abstindré. Veient els números que corren, aquestes pàgines que m’empesco, disten molt d’arribar a fer ombra a tots aquests exagerats comptadors. Tampoc no crec que es tracti d’això. Amb tot, fa una mica de basarda acceptar que existeixen aquests balls de xifres tant impressionants.

No ens hi escalfarem el cap. Ara com ara, per exemple, ens posem en 90.000 visites, que aviat està dit. I per mi, ja és prou al·lucinant veure que hi ha visites fins i tot els dies que no he penjat cap apunt. Vaig obrir aquest bloc com una llibreta més de les moltes que tinc obertes com a escriptor que sóc, o que vull ser. Tot el que ha vingut després, és per mi un regal total i absolut. Quan me’n cansi o no m’hi diverteixi, plegaré. Així de senzill. La transcendència no està mai en mans de l’artista. Ell només sucumbeix a la necessitat malaltissa d’expressar-se.

De la mateixa manera que un esportista entrena cada dia per tal de no perdre la forma, jo al matí, poso els meus codis, entro al bloc, escalfo els dits i el magí i teclejo alguna cosa que variarà en extensió, gust, creativitat o delicadesa depenent del dia, però sempre amb un mínim de qualitat, una mínima excel·lència que procuro imposar-me donat que almenys, un lector exigent el tinc: jo mateix.  

Malgrat no poder treure pit per tenir audiències descomunals, em consola saber que els lectors que tinc, són els millors lectors possibles: els més intel·ligents, els més sensibles, els més… de tot. No podria ser de cap altra manera. N’estic convençudíssim!