No sé si en la tradició cultural russa, allò macabre, hi és gaire present o no. Personalment començo a creure que sí. Si uns quants trets de bala disparats a boca de canó just davant de casa seva, no haguessin acabat amb la vida de la periodista Anna Politkòvskaia l'octubre del 2006, ahir ella hagués pogut celebrar el seu cinquantè aniversari.
Aquest fet, que no devia passar per alt als seus familiars i amics, compungits per l'absència, devia fer-se encara més present quan van saber que a Ingúixa, Magomed Yevloyev, presumptament quan mirava de resistir-se a una detenció, va morir en mans de la policia. La macabra cadena d'assassinats, doncs, no s'aturava: si Yevloyev moria el dia del natalici de la Politkòvskaia, a l'Anna l'assassinaven just el dia que Vladimir Putin també feia anys.
La notíca de la mort de Yevloyev, coincideix, seguint amb aquesta tradició tenebrista, amb l'anunci del Consell d'Europa de donar només un "petit avís" a Rússia, per les seves "entremaliadures". La voluntat expansionista d'una Rússia governada per gàngsters, d'ampliar el seu camp d'influència a totes les antigues repúbliques soviètiques és imparable. El FSB, amb el beneplàcid dels diferents governs titella que Rússia ha imposat als diferents territoris conquerits, escampa el terror amb total impunitat.
És pervers que Rússia utilitzi un discurs maniqueísta per erigir-se com l'alliberador, al Càucas, del jou de l'opressió. Algú ha oblidat les atrocitats a Txetxènia? Quina legitimitat té Rússia, més enllà, de la nostàlgia que sent per l'època soviètica, per fer-ho? Estats Units diu que no vol una guerra freda, però en canvi, com en els vells temps, arma Geòrgia i n'impulsa la integració a l'OTAN per tenir els seus aliats a la zona i plantifica un escut antimíssil a Polònia. Mentrestant el galliner de la UE, bada inoperativament. Malgrat els esforços d'alguns, Mr. Marshall sempre que pot, entra de nit, agafa els ous que necessita i si alguna lloca obre els ulls i piula, l'amanyaga amb alguna promesa amb molts zeros.
Com sempre, qui paga els plats trencats, són la població civil i els periodistes que es dediquen a aixecar la brutícia de sota l'estora. A l'Anna Politkòvskaia, la van seguir els assassinats d'Ilyas Shurpayev i Gadzi Abashilovi ara Yevloyev. La llista anirà fent-se gran. D'aquí no res, començaran a sortir les fosses i els relats de la gent que ha patit alguna bestialitat o altre. Només que aquest cop, hi haurà una veu menys per denunciar-ho.
puigdencama |
dimarts, 2 de setembre de 2008 | 12:23h
Rússia assassina impunement pels carrers i les intel·lectualets espanyols només saben criticar els Estats Units, ( i de passada també la llengua catalana). Sento vergonya d'haver estat manipulat i d'haver participat a les manis sociates contra la guerra d'Iraq.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
