Aquella tarda, uns quants vam pujar a casa seva per saludar-lo, per retre-li homenatge. La seva presència era la memòria d'una generació que va ser testimoni de com el país el feien anar a en orris. L'exili primer i després el franquisme, els sobrevení havent-se de conformar en reconstruir una realitat que res no tenia a veure amb la que ells van viure. Però no es desferen en planys ni en remembrances estèrils, es posaren a la feina per fer-nos veure als qui veníem darrera, com havien estat les coses abans i quanta feina quedava, encara, per fer.
Parlar de Palau i Fabre és parlar també del triomf d'una obstinació. La d'una obra personalíssima, d'una heterodòxia conseqüent ablamada per un temperament incorruptible. Afortunadament la Fundació Palau de Caldes d'Estrac n'és la constatació més visible. Un bell acte de justícia a un dels nostres Grans de les lletres.
Avui la coincidència vol que igual que aquella nit de juny, una lluna rutilant vetlli perquè el record incombustible d'en Palau sigui honorat amb la magnitud i celebració que es mereix. Que els seus poemes, el seu teatre, el seu Picasso, formin part encara amb més força del que som i sobretot, del que volem ser. Que la lluna plori per segellar, amb futur, el seu llegat.
Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. La tinta m'empastifa els dits, les venes… -He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure la polpa del fruit d'or sinó en el fruit, la tempesta en la sang sinó en la sang, l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre? ¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, morint-me? La resta són paraules… Res no sabré ja escriure de millor. Massa a prop de la vida visc. Els mots se'm moren a dins I jo visc en les coses. JPF
novesflors |
dissabte, 23 de febrer de 2008 | 22:13h
Aquesta nit, les llàgrimes de lluna argentaran els versos de Palau i Fabre i en formaran una alquímia que perviurà, per sempre més, en la nostra literatura i arreu de les terres de parla catalana i més enllà.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Palau mereix això i més! Benvinguda per aquests verals
Aquesta nit, les llàgrimes de lluna argentaran els versos de Palau i Fabre i en formaran una alquímia que perviurà, per sempre més, en la nostra literatura i arreu de les terres de parla catalana i més enllà.
In memoriam.
Salutacions.
Sortiré a plorar amb la lluna, i a demanar-nos,
i a intentar prometre
a l'home que ara ha mort, que no,
que no abandonem la feina.