PASSIN, PASSIN…
El Sr. Vilaweb, que ens gestiona això dels blocs, ara ens dóna l’oportunitat de poder fer públiques les xifres de gent que passa per aquestes contrades textuals i cibernètiques. Me n’abstindré. Veient els números que corren, aquestes pàgines que m’empesco, disten molt d’arribar a fer ombra a tots aquests exagerats comptadors. Tampoc no crec que es tracti d’això. Amb tot, fa una mica de basarda acceptar que existeixen aquests balls de xifres tant impressionants.
No ens hi escalfarem el cap. Ara com ara, per exemple, ens posem en 90.000 visites, que aviat està dit. I per mi, ja és prou al·lucinant veure que hi ha visites fins i tot els dies que no he penjat cap apunt. Vaig obrir aquest bloc com una llibreta més de les moltes que tinc obertes com a escriptor que sóc, o que vull ser. Tot el que ha vingut després, és per mi un regal total i absolut. Quan me’n cansi o no m’hi diverteixi, plegaré. Així de senzill. La transcendència no està mai en mans de l’artista. Ell només sucumbeix a la necessitat malaltissa d’expressar-se.
De la mateixa manera que un esportista entrena cada dia per tal de no perdre la forma, jo al matí, poso els meus codis, entro al bloc, escalfo els dits i el magí i teclejo alguna cosa que variarà en extensió, gust, creativitat o delicadesa depenent del dia, però sempre amb un mínim de qualitat, una mínima excel·lència que procuro imposar-me donat que almenys, un lector exigent el tinc: jo mateix.
Malgrat no poder treure pit per tenir audiències descomunals, em consola saber que els lectors que tinc, són els millors lectors possibles: els més intel·ligents, els més sensibles, els més… de tot. No podria ser de cap altra manera. N’estic convençudíssim!
en el fet que els comptadors encara no mesuren la qualitat, sols ens assenyalen la quantitat. I potser ha de ser així perquè d’altra manera a alguns ens faria basarda de posar a la vista dit inexistent índex de qualitat: en el meu cas segurament tocaria el zero absolut.
La cultura, a casa nostra i per desgràcia, no té audiències gaire amples. Per això és un plaer i una sort comptar-te –ara sí que no te n’escapes!– entre els que la feu i ens la doneu a tastar. Gràcies, David.
gràcies per la bona consideració que tens d’aquets teu humil lector.
🙂
Un dia botant de bloc a bloc vaig trobar “Els dies i les dones”. Em va agradar el títol i després vaig llegir la presentació. Vaig pensar -interessant. Era a l’estiu i tu t’acomiadaves dels teus lectors perquè te n’anaves de vacances. Al teu post apareixia una padrina provista d’una granera i amb el vestit amb què tots hem vist la nostra àvia feinejant per casa qualque vegada. Vaig llegir l’article i vaig dibuixar un somriure. Des de llavors formes part del menú preferits, i sempre que puc entr per veure si has escrit res de nou.
Gràcies per tot.