Els dies i les dones

Estar davant l’ordinador escrivint un article. Aturar-te davant una dada que necessitaria un matís, una confirmació.

Tenir una rampellada de lucidesa i localitzar, a l’arxiu mental de la teva biblioteca, el llibre que saps que et podria aclarir el dubte.

Córrer cap a l’estanteria. Enllustrar-se el dit amb la pols que reposa als lloms ufanosos, que ara, treuen pit cridant la teva atenció com barjaules a la caça del client.

Repetir l’operació dos o tres vegades i llavors adonar-te que el volum objecte dels teus desitjos, va ser una aventura fugissera lluny del teu abast domèstic, que va ser tret d’una biblioteca, que va ser tornat després de l’acte.

I sentir-se estranyament decepcionat, venint-te als llavis, el regust salat del dit passant les seves pàgines que qui sap on són, qui sap on paren.

Continuem el nostre periple mostrant un grapat de poemes acompanyats d’una guitarra. Divendres passat, dia 26, actuàrem al Harlem Jazz Club de Barcelona. Tot un luxe i tot un repte.

Els incondicionals arribaren puntuals. Ocuparen les taules i es refugiaren rere les cerveses, rere el fum dels cigarrets. En un lloc com el Harlem, el pòsit de les nits del jazz i d’altres músiques, és un greix invisible que predisposa a deixar-se anar, a diluir-se en l’obscuritat sent només un grapat d’orelles àvides per commoure’s pel que calgui. D’aquí el repte. D’aquí el luxe.

Portàvem a la maleta l’escalf més educat, més distanciat, si es vol, de l’actuació del teatre el Magatzem. Sabíem que havia rutllat, les felicitacions de després ens ho demostraren, però ens calien les veus expertes dels qui no podem enganyar. I em penso que fins i tot aquests gaudiren amb nosaltres.

Fluiren les paraules, fluiren les cordes de la guitarra. No hem inventat res. Uns quants poemes que cada vegada que dic, m’afirmen més en el que sóc i en el que tinc. Poemes que acompanyem amb els dels mestres: Gabriel Ferrater i Ovidi Montllor.

Se’ls va fer curt, ens van dir. Millor quedar amb gana que no pas embafar. No ens van deixar marxer de sota les llums i aquest és el millor símptoma. El millor premi. Mai una actuació és igual que una altra, mai. Però jo estic content que persones que, com els poemes, em fan, em diguessin que sí, que endavant, que val la pena que això no pari.

De moment hi ha dos o tres actuacions més per confirmar. Estem contents i satisfets. Toquem de peus a terra, però. Gràcies, de cor, a tos els que vau recollir tot el que vam llençar-vos. I com sempre, envejar a tots els qui no vau venir. Perquè així tindrem a la reserva molts de mots per deixar-vos. Molts de mots per recollir convertits en vostres, ja.

Esperem poder tenir la pàgina web enllestida ben aviat. I si algú vol fer-nos una proposta d’actuació, per aquí ens trobareu.

Pot passar que més enllà dels camps d’arròs, més enllà dels arbrets petits brunyits de verd amb punts de taronja que t’empasses a glops de tren, hi hagi una ciutat plena de lletres. La ciutat de les veles i els vents. La ciutat de l’aimador de Carmesina. Al país d’aquesta ciutat les coses no van bé. S’intenta extingir el català, com en temps del dictador de veu aflautada. Se signaven penes de morts, llavors. Es fan vestits a mida, ara. La voluntat d’extinció, però, és la mateixa. Perviu enquistada. Com una crosta.

Una mica per no deixar sols els companys del sud i una mica també, per fer que tot de noms que naveguen errants per la internet nostre de cada dia, poguessin materialitzar-se en cossos d’edats jovenívoles, la bona gent –que dic bona, boníssima!- de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia, va aplegar un grapat de cadells lletraferits del 19 al 21 de novembre. Fa quatre anys s’havia fet la primera trobada.

 Ens confinaren en un hotel dels afores de la capital de la Safor, hotel que per sí sol generarà molta literatura, al tanto! (traieu-hi les “tes” que facin falta) i ens demanaren que discutíssim sobre temes tot així transcendents. Ho férem amb desigual eficàcia, però ho férem. Engrandirem la trinxera una mica, encara que als del Principat això de fer anar el pic i la pala…

Foren tres dies intensos, plens, feliços on vam fer de claca a la concessió dels premis literaris de la ciutat; on vam deixar-nos amerar per la paraula de l’Ester Formosa dient a son pare i on trepitjàrem la ciutat i el Palau Ducal dels Borja, centre del món i del Poder amb majúscula. Pesàrem, senyors, un dia pesàrem.

 I fou també la nit, com no. La nit d’enfilar-se dalt d’una taula i ser només un ritme sol acompanyant un jove poeta que una vegada no va saber com agrair un premi i ho va fer cantant. La nit de noms de poetes en castellà enfilats com un fandango. La nit de saber que cal buscar-se la vida com sigui per Dir. La nit dels que des de Londres, des de Zadar ens fan una mica menys invisibles. I tantes, tantes altres complicitats!

Ens donàrem les adreces electròniques, ens donàrem els telèfons i ara el facebook bull de lletra i de mots. Ens donàrem, durant tres dies, la facultat de ser en l’altre, mirall d’esperança per tirar endavant cadascú els seus projectes literaris, siguin quins siguin. Ens donàrem el plaer de certificar que puja saba nova, neta i ambiciosa pels conductes d’aquest arbre nostre de la Literatura Catalana que tants voldrien escapçar d’un cop de destral. Ho va dir el mestre Ovidi Montllor, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, doncs això, quedeu avisats.

Fa molts anys que volia dir els meus versos en públic. Bastir un espectacle que sense desvirtuar l’essència dels poemes, aquests volessin amb ales noves, amb una inèrcia del tot renovada.

Volia afegir-hi música, però sense desviar-me del que deia més amunt.

Vaig trobar el Nadim. Ens vam entendre des del primer moment. Em va deixar, des de les cordes de la seva guitarra, un grapat de música. Quatre repunts i els poemes hi van entrar com un guant.

Ahir, a Tarragona, ho vam ensenyar per primera vegada. Vam gaudir com dos nens amb sabates noves. Tota la feina de sastreria prèvia, ha donat el seu fruit. Les pors que teníem: aquell poema vols dir que…; aquell acord, segur que no… s’esvaïren amb l’aplaudiment final del públic. Tenim espectacle. S’ha tancat el cercle.

Avui, de depressió post-part ni parlar-ne. M’he llevat amb un somriure als llavis una mica així com d’imbecil malgrat que per culpa de l’excitació, no hagi dormit gaire. Avui em sento afortunat de poder viure coses com la d’anit. Avui em sento afortunat, sí. I vull dir-ho paladejant cada lletra: a-f-o-r-t-u-n-a-t. Gràcies a tots els que vau venir!

Fa anys que penso que la poesia ha de sortir dels llibres i volar.

La poesia, si està ben escrita, s’ha de llegir o te l’han de llegir en veu alta.

No falla, un poema és poema si llegint-te’l, llegint-lo als altres, funciona i emociona i sap encendre els ulls dels neòfits i dels que ja en saben de navegar entre estrofes i cesures.

És per això que vaig enredar al Nadim Majure, guitarrista que un dia em tornà convertits en precioses cançons un grapat de poemes meus, per acompanyar-me en una nova aventura poètica.

Es tracta d’un petit espectacle que em titulat Amb les ungles enceses de la nit i que és deutor d’un seguit de poemes que vaig gravar fa uns anys amb música d’altri.

El proper dijous dia 4 de novembre a les 20:00h al teatre El Magatzem (C. Reding, 14) de Tarragona, dins de la Tardor Literària de la ciutat, començarem a ensenyar-ho.

Pels qui Tarragona els quedi massa lluny, tindran una nova oportunitat el divendres dia 26 de novembre a les 20:30 al Harlem Jazz Club (C. Comtessa de Sobradiel, 8) de Barcelona.

Ens plauria tant poder comptar amb la vostra presència…!

L’abril del 2009 la Euskal Idazleen Elkartea (Associació d’Escriptors bascos) va signar un conveni amb la població de Pasaia per tal de posar en marxa un projecte: la Casa de l’Escriptor. Hugoenea va ser el nom escollit en homenatge a Victor Hugo, que va passar una temporada en aquesta localitat de Gipuzkoa. Hi ha una casa museu que ho recorda.

Aquest projecte consisteix en la cessió d’un petit apartament a Pasaia, concretament a Donibane, un dels barris d’aquesta petita població costera del Cantàbric, per tal que un escriptor que s’expressi en basc o en qualsevol altra llengua minoritzada -el català entre elles- pugui fer-hi una estada d’un màxim de 15 dies per treballar en un projecte literari. El pis gaudeix de totes les comoditats a més hi ha un ordinador, impressora i accés a internet.

Vaig saber d’aquesta beca a través de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i com que tinc entre mans un assumpte literari d’una certa volada, vaig trobar que seria perfecte passar una setmana una mica enretirat del món per tal de treballar-hi amb intensitat.

Tal i com demanen les condicions per accedir a l’estada, vaig enviar un currículum, una mostra del projecte i una presentació del mateix.

Fa mesos que vaig rebre la confirmació que el meu projecte literari havia estat acceptat i que per tant, en les dates que indicava, podria gaudir d’aquesta estada a Euskal Herria.

La setmana que ve, doncs, l’endemà de la Diada, agafaré el tren cap a Donostia i d’allí en bus fins a Pasaia. M’hi estaré fins l’altre diumenge.

Ja us ho explicaré.

(Si no l’erro, crec que el piset és als balcons verds que es veuen a l’esquerra d’aquesta imatge de Pasaia)

Ahir es va donar el tret de sortida de Barcelona Poesia. Una nova edició per gaudir, a la ciutat, dels versos repartits per carrers, places i avingudes. Una nova oportunitat per resseguir els racons de Barcelona, de la mà del poemes, de la mà dels poetes.

Una proposta que enguany ormeja l’Eduard Escoffet i que esperem que sàpiga aportar-hi la mateixa sensibilitat que gasta normalment en tot el que fa.

Per la meva banda, enguany, la meva aportació a aquesta setmana llarga d’activitat poètica, consistirà en acompanyar, aquesta nit a les 22:00 h a Gràcia a la Casa dels Contes (Ramon y Cajal, 35) [comprar entrades], a la gent de Sal de Mar que ha convertit alguns dels meus poemes, en cançons.

Llegiré alguns dels poemes que el Nadim i la Carol van musicar i a més, acompanyat per la guitarra del Nadim, llegiré alguns poemes més que formen part del recull que he aplegat per fer-ne un recital i que està a punt, a punt, de poder-se ensenyar.

Llenço alguns d’aquests poemes allà on sigui que va amerar l’Hidroavió apagafocs de Na Xesca.

SANT JORDI

Aquest soroll que només senten ells
martelleja l’angúnia, percudeix
cada matí que no t’he tingut por
perquè m’he llevat ben sol, insubmís,
rebel si ho vols, exhaust de les paraules
escrites als llençols. I les rosades
                                    adormides als teus cabells que ahir
                                    recollies amb una cua, diuen
                                    estàtics que els dits han volgut trenar
                                    un confident més que et baixés pel coll
                                    i et digués la llum i l’atzar calmós
                                    de quan no existíem, ni l’un ni l’altre,
                                    embrancats en aquest joc de fer versos
                                    emmalaltits de deixalles funestes.
                                    Avui he après la fragilitat
                                    d’aquest personatge caduc i eteri
                                    i la primavera no era un posat
                                    on les roses tinguessin una aroma
                                    sensible pels amants o pels botxins.
                                    Era estrany presumir d’una cadència
                                    que fracturés als gossos i als poetes,
                                    que dignifiqués cada drac real.

                                                                                        David Figueres

PAISATGE SENSE FIGURES

La llum groga les capçades del temps.
Neda la tarda capbussada en l’or
ofegat d’un hivern begut de mi.
I els pollancs abaltits i l’herba clara
d’un errant present que els núvols trasbalsa.
                                 Emigrant del fred, de tu -per què neu,
                                 si foc a la llar?- i mestral encès
                                 i ventre de pins i pubis d’alzina.
                                 Blau que emmascara de fosca senzilla
                                 la sang dels llavis: de la terra roja
                                 al cel de rovell de préssec que ens pon.

                                                   David Figueres (Del recull Trànsit de la llum)

El dia 1 d’octubre va començar al bar Vibop de Sant Sadurní d’Anoia, un cicle de recitals poètics on diferents poetes deien els seus versos. El cicle el coordina el Santi Borrell.

La primera a mostrar-nos els seus poemes va ser la Josepa Ribera Vallés, la seguí, quinze dies després -els recitals són cada quinze dies- la Violant de Bru, Juli Micolau va ser el següent el dia 5 de novembre.

I encara hi podreu sentir el dia 3 de desembre el Rubén Garcia i el 17 de desembre el Jordi Vigueras

Demà dia 26 a les 20:00 h seré jo el qui diré els meus poemes al Penedès.

Convidats quedeu!

El passat dissabte dia 19, dins el marc del Festival de Música Viva de Vic, es va celebrar a la capital osonenca la Primera Trobada d’Organitzadorss de Festivals Literaris.

La trobada va ser organitzada per al Institució de les Lletres Catalanes (ILC) amb la col·laboració i instigació del col·lectiu de Cerdanyola Ramat de Pedres.

A partir d’una panoràmica de l’estat d’aquest tipus de festivals arreu dels Països Catalans fet per la Valèria Gallard (la ILC té previst penjar a la seva web tant aquest material com les conclusions de la jornada) es van articular dues taules rodones amb diferents organitzadors.

A la del matí, moderada per Jordi Condal de Ramat de Pedres, van participar-hi:

Cèlia Sànchez Mústich (Sitges) Festa de la poesia de Sitges
Albert Benzekry (La Garriga) Primavera poètica de la Garriga
Josep Pedrals (Barcelona) ORINAL
Josep Sampera (Caldes d’Estrac) Festival Poesia i +

A la de la tarda, moderada per Victor Sunyol, van participar-hi:

Eduard Escoffet (Barcelona) Propost
Àngels Gregori (Oliva) Poefesta
Jordi Ribas (Vilafranca del Penedès) Kinzena Poètika
Albert Pujol (Móra d’Ebre) Litterarum

Cal dir que a més, entre el nombrós públic que va assistir, es podien comptar perfectament gairebé una seixantena d’organitzadors més que van enriquir les aportacions dels ponents.

A l’espera que la ILC pengi les conclusions diguem-ne “oficials” jo apunto algunes reflexions meves i que es van deixar sentir, no  només des de la visió de l’organitzador sinó també des de l’altra banda, des dels que volem oferir els espectacles literaris que perpetrem i ens costa trobar plataformes d’exhibició.

Som-hi.

És urgent la creació d’un llistat dinàmic tant de Festivals Literaris com d’espectacles d’aquesta mena per tal d’interrelacionar tots dos agents. En aquest sentit l’Oriol Izquierdo, director de la ILC, va sorprendre’ns gratament anunciant que ja hi estaven treballant.

Es fa evident una necessitat de professionalització del sector en un doble sentit: pels organitzadors d’actes oferint recursos tècnics òptims així com una remuneració respectable i pels actuants, que han de comprometre’s a presentar propostes d’un cert nivell i han d’exigir una contraprestació econòmica.

Seria bo impulsar una publicació que pugui donar a conèixer al públic general aquesta mena d’espectacles i festivals.

Constatar que hi ha interès i públic pels espectacles literaris i festivals i que hi ha una oferta variada per satisfer-la.

Cal no definir l’espectacle literari només des de la perspectiva poètica sinó ampliar-la a altres gèneres com la novel·la o l’assaig relacionant-la amb d’altres disciplines artístiques.

Aprofitar els recitals i propostest poètiques per trencar la barrera que existeix per un cert públic apropar-se a la poesia escrita tot fent-los servir com a vehicle de difusió sense caure en la petulància de voler convertir la poesia en un espectacle de masses.

Aconseguir que la relació entre programadors i artistes no sigui unidireccional, és a dir, que siguin també els programadors que puguin fer propostes als artistes per tal de completar la seva programació.

Establir un circuit regular que permeti una visulització d’espectacles literaris tant pel públic en general com pels programadors, així com incentivar que les programacions de teatre i festivals no estrictament literaris, incloguin en les seves programacions, espectacles literaris.

Crear les eines necessàries per establir la difusió de festivals i espectacle literaris fets aquí, fora de l’àmbit dels Països Catalans alhora que es fa imprescindible sortir a fora a nodrir-se de les propostes internacionals.

Establir una línia de subvencions destinades tant a la creació com a la difusió d’espectacles literaris tot fent un esforç per implicar, en el finançament, també al  sector privat.

Cal deixar clar que la gent de lletres tenim una eina importantíssima per tal de vehicular totes aquestes reflexions que són, com ja es veu, una declaració de màxims; altres manifestacions artístiques minoritàries com poden ser el circ o la dansa, no tenen una entitat creada expressament, com si tenim nosaltres, en la ILC.

És per això que la feina que dissabte a Vic vam començar a esbossar i que jo considero que va ser molta i molt bona (també vam tenir temps per passar bones estones) no parteix de zero, sinó que la presència de la ILC ens dóna un coixí de recursos molt important que cal utilitzar i exigir que es posi al servei de les necessitats que vagin sorgint.

Espero poder-vos dir ben aviat que tot aquest devessall d’idees caçades al vol són ja realitats tangibles.

Les meves felicitacions a la ILC i a la gent de Ramat de Pedres, veritablement va ser una jornada prometedora, enriquidora i sobretot, sobretot, esperançadora.

A la xarxa s’hi poden trobar iniciatives de tot tipus. Una que em va cridar l’atenció, via l’imparable Jesús Tibau, va ser la que s’empescat la Bajoqueta.

Es tracta d’aconseguir reunir en un bloc, tres-cents seixanta-cinc contes de no més de tres-centes seixanta-cinc paraules.

Com que aquest agost he estat mig desvagat en això de l’escriure, per distreure’m,  em vaig plantejar el repte d’escriure alguna cosa que tingués exactament el número màxim de paraules que se’m demanava.

L’aparent proesa no és tanta. Són un quants els companys que han fet la seva aportació literària en el bloc amb les tres-centes seixanta-cinc paraules justes.

Avui se’m publica el conte. El podeu llegir fent click aquí mateix.

Espero que us agradi i que us animeu a participar-hi.

La Carol i el Nadim (Sal de mar) van venir-me a veure mentre posava veu a escriptors que havien estat a la presó. Estaven buscant poemes per musicar i em van dir si em feia res que els en deixés de meus.

Portaven bones cartes de recomanació, així que no vaig poder negar-me a fer-los arribar un grapat de versos meus. Ara mateix no puc dir què n’esperava, si és que n’esperava alguna cosa. Però hi tenia poca cosa a perdre.

El cas és que al cap d’un temps, vaig ser convidat al part que va suposar transformar dos dels meus poemes (Kilimanjaro i Plaça del Castell), en dos precioses cançons. Mesos més tard, Nocturn d’estiu, va ser afegit també a la maqueta que n’han gravat.

Si feu click aquí, podeu escoltar-los amb dos cançons més i jutjar per vosaltres mateixos.

Aquest cap de setmana faran doblet a Barcelona.

Divendres dia 10 a les 22:00 seran a La Casa de los Cuentos i el dissabte dia 11 seran a l’Olokuti de Gràcia a les 19:00.

Si voleu fer un bany de sensibilitat i preciosisme musical us hi heu de capbussar de totes totes, féu-me cas.

En Joan Pinyol en parla al seu bloc

Aquest matí m’he llevat amb el regust encara càlid dels versos que vaig dir ahir al costat de l’actriu Eva Roig.

L’associació Ballets de Catalunya de Barcelona, ens havia convidat a participar en la seva festa de Sant Jordi. Havíem preparat una selecció de poemes per a l’ocasió. Francesc Parcerisas, Maria-Mercè Marçal, Salvador Espriu, Joan Margarit, Gabriel Ferrater, Álex Susanna, Montserrat Abelló, Josep Piera, Ramon Ramon, Margaret Atwood, José Agustín Goytisolo i alguns textos i poemes meus, van barrejar-se amb l’olor de les roses.

Cal treure’s el barret per l’organització d’aquesta vetllada. Acostumats a actes semblants on la claca que un sempre es procura per sentir-se mínimament agombolat per quatre repics de mans amics actua de manera gairebé professional,  trobar-se davant una platea plena, entusiasta i disposada a escoltar amb respecte, és un d’aquells petits plaers que et trobes a la vida.

He participat i participo en nombroses associacions i històries culturals i sé el què costa mantenir una regularitat i fer que la gent respongui als actes que puntualment organitzes. Per això ahir, veure la felicitat amb què tothom s’implicava en organitzar la festa i la recepció que va tenir el nostre petit espectacle, va ser tota una lliço per no acabar de tirar la tovallola i adonar-se que sempre hi ha gent disposada a afegir, de manera anònima, el seu esforç perquè les coses no es perdin: saber d’on venim per saber on volem anar.

Un plaer de veritat!