S'ha acabat. Sis poemes prometia i sis poemes he deixat anar. M'heu demostrat que hi ha ganes, que hi ha necessitat de poesia. El número exagerat de visites m'ho confirma. Consol?, amistat?, companyia?, energia?.. Que cadascú hi dibuixi, en la seva geografia emotiva, allò que li calgui. Ara ja són un poc més vostres aquests poemes. Al cap i a la fi, jo, només els he escrit.
També a mi m'han servit per plantificar-me davant els versos i confrontar qui sóc ara amb qui era en el moment d'escriure'ls. En alguns casos hem guanyat coses, en d'altres n'hem perdut. No em queixo. D'això se'n diu vida. I viure, per a mi, vol dir escriure.
Gràcies Ponç per la teva sana ironia illenca; a tu Gerard per la llum (sort amb el nou disc!); a l'Enric per la companyia; al Xavier per saber enterrar una mica la falç; al Marc perquè no s'aturi mai de proporcionar-nos eines internàutiques; al Llibreter perquè parlà de "dir" i no pas de "recitar"; al Ramon per citar-me; a la Victòria i a la Sílvia per ser-hi i al Joan Josep per la tendresa.
A tots vosaltres gràcies per tots i cadascú dels sentiments que us heu sabut fer venir escoltant-me, escoltant-vos. De tot cor.
