Poca gent ho sap però jo sóc mallorquí, Xesca. O almenys això és el que he sentit a dir tota la vida per casa. Entenem-nos. No és que ho posi al carnet aquell de les pertinences. Ho posa en el carnet de més abans. Aquell de la concepció. Perquè es veu que els meus pares, executaren el que no sé si tenien projectat encara, a l’illa de Mallorca. Va ser durant el seu viatge de noces. I és clar, una vegada a Reus, l’Estat Major de la Poca Feina, comptava mesos com qui passa rosari. Però re de re. Per molt que es donessin a la malvolença, els comptes sortiren. Ni Pasqua abans de Rams ni Retorn del Jedi abans que l’Imperi contraataqués, Xesca. Els penals, pel futbol. Colla de corbs Guruzetas!
Per això, aquest cap de setmana, que t’hem vingut a veure, Xesca, tot m’ha resultat un poc més familiar. I mira que l’hostessa aquella del Ryanair, prima com un filferro, ens ha fet patir d’anada. Per mi que les tanquen a la bodega i les alimenten només de xocolatines i tabac mentolat. Li anava balder l’uniforme. Portava els ulls pintats com un ós rentador (allò que els castellans en diuen mapache). Patíem per si amb una turbulència d’aquelles la faldilla no li tirés avall i és quedés com la Generalitat es queda quan paga les picossades que paga a l’amo de la nina per fer-nos viatjar de qualsevol manera: amb calces.
Son Bieli, a Búger, és un refugi a recer de tot. S’hi veu al fons Sa Pobla. Hi respira l’aire que es veu que corre de la badia de Palma fins a la d’Alcúdia. N’Antoni Caimari és un home savi i tot ple de bondat. Només arribar ens va mostrar el seu Art. Damunt el piano fa anys que hi deixa anar tot de ritmes que venen del seus admirats Bach i Beethoven i que ell n’ha sabut beure i deixar anar en forma de composicions personalíssimes. Música contemporània. Probablement no el vam gaudir com ens mereixíem ni com es mereixia.
I és que hi ha persones, Xesca, que deuen tenir ànima de bolero. Ho dic per aquell del situmedicesvenlodejotodooooooo… Hi ha gent que només coneixes de tecles i pantalles però saps que és igual que només siguin noms i bits. Ja passegen pels que ets sense voler. Perquè hi ha dies que el que trames a això dels blocs no saps si… Vols dir que… Avui no sé… I resulta que de sobte reps l’avís d’un comentari, Xesca, i tot és festa i alegria. Així ens vam conèixer, te’n recordes? Així ens vam fer. Com amb la Victòria. Com amb la Roser… Què se’ls pot negar a aquestes dones? Quines organitzadores no fóreu! i l’Elisenda i en Javier, és clar!
Sempre tinc present allò que deia la Monsterrat Roig: escriure és un plaer solitari i un vici compartit. I si n’hem estat de viciosos aquest cap de setmana! Xiiiiist. Aturem-ho. No caldria passar-nos de frenada. Les procacitats de la nit no van passar de fer tornar a omplir d’aigua el Túria amb la del Tevere. El so dolç d’un batall ens va desfer la una i les dues. Algú m’emocionava perquè havia oblidat de comprar sa sipi per l’arròs brut de l’endemà. Tot entre gintònics i herbes dolces i seques, com són les batalles dialèctiques perpetrades per gent intel•ligent. La gent que fa temps que construeix el país on ja som i que alguns ni volen, ni veuen.
Quin fester no férem Xesca! Hi hagué gent sàvia que ens va dir que ja podíem córrer a posar-hi llacets i cintes al que escrivíem perquè amb això de les tauletes la gent ens voldrà llegir més i millor. Que teníem el dret de dir que des d’una pantalla també se’n pot fer de literatura i de la bona. Que som el demà escandit d’ara. Que som els agosarats que donem el que tenim damunt el teclat perquè el paper, per molt que diguin, ja és una mica d’ahir. I si bé som legió els qui encara quan comprem un llibre, el primer que fem és olorar-lo, també el perfum invisible de la lletra projectada exhala l’aroma secret de les paraules que s’endinsen en el que ets i no et deixen, Xesca. No et deixen.
En Marc ens va donar a conéixer el que escrivies de més íntim. I a mi em va quedar un aforisme que tu deixares escrit en aquella plagueta Warholiana que et regalaren. “Parleu dels altres, perquè de vosaltres, ja en parlen ells”. Que ho podries haver tingut al capçal del llit i que jo penso –penso llegir-te tota de dalt a baix!- que és una màxima que pot resumir el que tu has fet com a escriptora i com a amant de la vida. Si és que una cosa pot fer fora a l’altra.
A Pollença, pel moll, els teus, ens mostraren l’escenari d’alguns dels teus passatges novel•lats. Tamarells arrelats davant la mar. Feia un dia rúfol. El cel era tot ratllat de màstils. I el Gregaló, ara amb un motor nou de trinca, bressolant-se lentament damunt la llenguassa verdosa del port, ens donava la metàfora senzilla però poderosa d’haver guanyat en potència però no pas en velocitat. Com en l’escriure. Ens hem de fer potents en experiències, però encara allò d’apressar-se lentament, guanya.
I és que jo ho sé que t’hagués agradat agrair-nos personalment a tots que hi fóssim. Que haguessis dit al Biel que no pari de ser mai desmesurat i ubèrrim de saviesa plaguetaire i textual. Al Vicent i a l’Assumpta gràcies per deixar-nos formar part del xiringuito. Al Sebastià que teoritzés amb tanta riquesa i sensibilitat allò que som i fem. Al Ricard per fer-nos estremir amb un bocí de pa contra l’oblit i a la Maria per acompanyar-lo tota rialla plena. A la Carme-Laura per fer-nos sentir la força de l’Ebre. Al Benjamí per fer-nos saber el futur. A la Belén per comprovar que les conversions són possibles. Al Joan per la seva senzilla i amatent amabilitat. Al Joan Carles que cada vegada sigui més rizomàtic. Al Josep per haver estat tossut en construir un país que existeix. A l’altre Josep desitjar-li sort pels nous camins que ha d’emprendre. A l’Enric per haver-nos mostrat els estels que tenim al cor i a la Rosa que no s’escaparà, la propera vegada, de fer-nos saber les seves corrandes amb una ximbomba. I a tu Maria, que ho saps que en el contraban que gastes de menges, hi hauràs d’afegir, a la maleta, els somriures que ens deixares i que et tornem. Aquells que no cal facturar.
Del que els diries a la Roser i a la Victòria, és tota cosa vostra i jo no sóc ningú per imaginar-ho, ni dir-ho, ni re.
Blocaires amants de la llibertat i de la paraula. He estat feliç per tres dies en aquesta terra eixuta, seca, on Terra i Mar juguen a un ping-pong dialèctic de contrastos i racons i dóna una gent que t’obre casa seva i et fa sentir un més i et fa participar dels seus trulls fins i tot més enllà de l’univers únicament insular. En dono fe.
Que no passi gaire fins que ens tornem a trobar, blocaires. Que no passi gaire fins que ens tornis a apagar un foc o altre, Xesca.
