Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Ofici de tenebres

…I LES FLORS TINDRAN TEMPS PER A MI (UNA LECTURA DE DONES POETES)

0

En el seu llibre El fred íntim del silenci, la Montserrat Abelló escrivia el següent poema:

A UN AMIC POETA
PARAULES

Tu ets l’home
jo, la dona,
que hem buscat
la veritat oculta
al fons de les paraules
nues, sense embuts 
ni artificis.

I, de vegades tu,
des dels teus ulls
d’home, i jo des
dels meus de dona,
encara que fos, tan
sols per un instant,
hem cregut trobar-la.

Sempre he cregut que aquests versos ens interpel·laven més enllà d’aquesta “veritat oculta de les paraules”, a acceptar la dualitat de les mirades pel que fa al gènere. 

Hi ha hagut una certa tendència a tancar els poemes escrits per dones en un redol impermeable on no hi cabia cap altra interpretació, cap altra lectura, fora d’aquesta circumstància.

En el meu aprenentatge poètic són molts els noms de dones poetes que m’han marcat i que per tant formen part del meu gresol literari independentment del seu sexe.

Quan la gent de l’Ateneu Layret em van demanar de participar en el Correllengua que enguany per primera vegada vindrà als barris barcelonins de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, vaig creure que fer una lectura de dones poetes estaria bé.

La tria dels poemes i de les autores no ve motivada per cap altra voluntat que la del plaer de passejar els uls per poemes que m’agrada llegir i rellegir i convidar-vos a descobrir i delectar-vos amb alguna veu que potser no coneixíeu. Tant de poetes catalanes, com d’altres països.

És per això que em plaurà poder compartir amb vosaltres aquestes paraules.

CORRELLENGUA 2012. ESQUERRA DE L’EIXAMPLE – SANT ANTONI

…I les flors tindran temps per a mi (Una lectura de dones poetes)
 
On?: Ateneu Layret (C. Villarroel, 49 – Barcelona)  

Quan?: Dijous, 25 d’octubre a les 19:30 h

Llegiré poemes de la Montserrat Abelló, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Maria Àngels Anglada, Wislawa Szymborska, Maria Oleart, Quima Jaume, Adrienne Rich, Margaret Atwood, May Sarton, Marta Pessarrodona, Sylvia Plath i Maria-Mercè Marçal
    

Lectura en català. Entrada gratuïta.

Esdeveniment al Facebook                                       

                        

AL COR DE LES PARAULES

0

Dijous passat, dia 20 de setembre, David Caño, Joan Duran, Oriol Izquierdo, Àngels Gregori, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Esteve Plantada, Cèlia Sánchez-Mústich, Jaume Subirana, Carles Torner i aquest que els escriu vam trobar-nos per llegir poemes i traduccions de la Montserrat Abelló.

L’excusa, la reedició, passats deu anys que veiés la llum primera, del volum que aplega bona part de la seva poesa: Al cor de les paraules.

Oriol Izquierdo, va fer-ne la presentació (la podeu llegir aquí) i després de la nostra lectura, la Mirna, acompanyada del Xavi Múrcia, van cantar alguns del seus poemes (Preciós Espero meravelles). L’acte el va cloure la mateixa Montserrat llegint el poema que dóna títol al recull i que us adjunto en el vídeo.

Va ser un acte emotiu, ple de complicitat. On els poemes i les traduccions, van servir per tornar a testificar la gratitud que em sembla que tots professem a la Montserrat. Primer per la seva obra i després per la seva persona, sempre vital, batalladora, irremisiblement jove malgrat passar de la norantena.

LLETRA A NA BABALUSA

9
Publicat el 15 de maig de 2012
Poca gent ho sap però jo sóc mallorquí, Xesca. O almenys això és el que he sentit a dir tota la vida per casa. Entenem-nos. No és que ho posi al carnet aquell de les pertinences. Ho posa en el carnet de més abans. Aquell de la concepció. Perquè es veu que els meus pares, executaren el que no sé si tenien projectat encara, a l’illa de Mallorca. Va ser durant el seu viatge de noces. I és clar, una vegada a Reus, l’Estat Major de la Poca Feina, comptava mesos com qui passa rosari. Però re de re. Per molt que es donessin a la malvolença, els comptes sortiren. Ni Pasqua abans de Rams ni Retorn del Jedi abans que l’Imperi contraataqués, Xesca. Els penals, pel futbol. Colla de corbs Guruzetas!

Per això, aquest cap de setmana, que t’hem vingut a veure, Xesca, tot m’ha resultat un poc més familiar. I mira que l’hostessa aquella del Ryanair, prima com un filferro, ens ha fet patir d’anada. Per mi que les tanquen a la bodega i les alimenten només de xocolatines i tabac mentolat. Li anava balder l’uniforme. Portava els ulls pintats com un ós rentador (allò que els castellans en diuen mapache). Patíem per si amb una turbulència d’aquelles la faldilla no li tirés avall i és quedés com la Generalitat es queda quan paga les picossades que paga a l’amo de la nina per fer-nos viatjar de qualsevol manera: amb calces.

Son Bieli, a Búger, és un refugi a recer de tot. S’hi veu al fons Sa Pobla. Hi respira l’aire que es veu que corre de la badia de Palma fins a la d’Alcúdia. N’Antoni Caimari és un home savi i tot ple de bondat. Només arribar ens va mostrar el seu Art. Damunt el piano fa anys que hi deixa anar tot de ritmes que venen del seus admirats Bach i Beethoven i que ell n’ha sabut beure i deixar anar en forma de composicions personalíssimes. Música contemporània. Probablement no el vam gaudir com ens mereixíem ni com es mereixia.

I és que hi ha persones, Xesca, que deuen tenir ànima de bolero. Ho dic per aquell del situmedicesvenlodejotodooooooo… Hi ha gent que només coneixes de tecles i pantalles però saps que és igual que només siguin noms i bits. Ja passegen pels que ets sense voler. Perquè hi ha dies que el que trames a això dels blocs no saps si… Vols dir que… Avui no sé… I resulta que de sobte reps l’avís d’un comentari, Xesca, i tot és festa i alegria. Així ens vam conèixer, te’n recordes? Així ens vam fer. Com amb la Victòria. Com amb la Roser… Què se’ls pot negar a aquestes dones? Quines organitzadores no fóreu! i l’Elisenda i en Javier, és clar!

Sempre tinc present allò que deia la Monsterrat Roig: escriure és un plaer solitari i un vici compartit. I si n’hem estat de viciosos aquest cap de setmana! Xiiiiist. Aturem-ho. No caldria passar-nos de frenada. Les procacitats de la nit no van passar de fer tornar a omplir d’aigua el Túria amb la del Tevere. El so dolç d’un batall ens va desfer la una i les dues. Algú m’emocionava perquè havia oblidat de comprar sa sipi per l’arròs brut de l’endemà. Tot entre gintònics i herbes dolces i seques, com són les batalles dialèctiques perpetrades per gent intel•ligent. La gent que fa temps que construeix el país on ja som i que alguns ni volen, ni veuen.

Quin fester no férem Xesca! Hi hagué gent sàvia que ens va dir que ja podíem córrer a posar-hi llacets i cintes al que escrivíem perquè amb això de les tauletes la gent ens voldrà llegir més i millor. Que teníem el dret de dir que des d’una pantalla també se’n pot fer de literatura i de la bona. Que som el demà escandit d’ara. Que som els agosarats que donem el que tenim damunt el teclat perquè el paper, per molt que diguin, ja és una mica d’ahir. I si bé som legió els qui encara quan comprem un llibre, el primer que fem és olorar-lo, també el perfum invisible de la lletra projectada exhala l’aroma secret de les paraules que s’endinsen en el que ets i no et deixen, Xesca. No et deixen.

En Marc ens va donar a conéixer el que escrivies de més íntim. I a mi em va quedar un aforisme que tu deixares escrit en aquella plagueta Warholiana que et regalaren. “Parleu dels altres, perquè de vosaltres, ja en parlen ells”. Que ho podries haver tingut al capçal del llit i que jo penso –penso llegir-te tota de dalt a baix!- que és una màxima que pot resumir el que tu has fet com a escriptora i com a amant de la vida. Si és que una cosa pot fer fora a l’altra.

A Pollença, pel moll, els teus, ens mostraren l’escenari d’alguns dels teus passatges novel•lats. Tamarells arrelats davant la mar. Feia un dia rúfol. El cel era tot ratllat de màstils. I el Gregaló, ara amb un motor nou de trinca, bressolant-se lentament damunt la llenguassa verdosa del port, ens donava la metàfora senzilla però poderosa d’haver guanyat en potència però no pas en velocitat. Com en l’escriure. Ens hem de fer potents en experiències, però encara allò d’apressar-se lentament, guanya.

I és que jo ho sé que t’hagués agradat agrair-nos personalment a tots que hi fóssim. Que haguessis dit al Biel que no pari de ser mai desmesurat i ubèrrim de saviesa plaguetaire i textual. Al Vicent i a l’Assumpta gràcies per deixar-nos formar part del xiringuito. Al Sebastià que teoritzés amb tanta riquesa i sensibilitat allò que som i fem. Al Ricard per fer-nos estremir amb un bocí de pa contra l’oblit i a la Maria per acompanyar-lo tota rialla plena. A la Carme-Laura per fer-nos sentir la força de l’Ebre. Al Benjamí per fer-nos saber el futur. A la Belén per comprovar que les conversions són possibles. Al Joan per la seva senzilla i amatent amabilitat. Al Joan Carles que cada vegada sigui més rizomàtic. Al Josep per haver estat tossut en construir un país que existeix. A l’altre Josep desitjar-li sort pels nous camins que ha d’emprendre. A l’Enric per haver-nos mostrat els estels que tenim al cor i a la Rosa que no s’escaparà, la propera vegada, de fer-nos saber les seves corrandes amb una ximbomba. I a tu Maria, que ho saps que en el contraban que gastes de menges, hi hauràs d’afegir, a la maleta, els somriures que ens deixares i que et tornem. Aquells que no cal facturar.

Del que els diries a la Roser i a la Victòria, és tota cosa vostra i jo no sóc ningú per imaginar-ho, ni dir-ho, ni re.

Blocaires amants de la llibertat i de la paraula. He estat feliç per tres dies en aquesta terra eixuta, seca, on Terra i Mar juguen a un ping-pong dialèctic de contrastos i racons i dóna una gent que t’obre casa seva i et fa sentir un més i et fa participar dels seus trulls fins i tot més enllà de l’univers únicament insular. En dono fe.

Que no passi gaire fins que ens tornem a trobar, blocaires. Que no passi gaire fins que ens tornis a apagar un foc o altre, Xesca.

COLLIU LA ROSA DE DIA

0
Publicat el 3 de maig de 2012
Tens el cap molt lluny d’on ets ara, Alexandre Caylà. Potser per això ni te n’adones que has sortit a fumar al balcó amb pilota picada. La veïna del davant, que ja fa molta estona que rega uns geranis que no necessiten tanta aigua, et ressegueix el cos i s’hi deixa emportar en una platja deserta que ha vist en una revista, a la pelu, i et diu que li facis l’afer, a poc a poc, com una vegada recorda que li feia el que ara ronca encara al llit conjugal. Tu només la saludes. Et rasques una mica l’escrot per violentar-la. Plega la regadora de llauna, ruboritzada, i torna al reducte de pau i tranquil•litat i avorriment. Busques a veure si hi ha una altra víctima. Però tothom encara dorm dins aquest matí de dilluns.

Passen núvols com baluernes sordes. I tu fumes amb el cap emboirat de gintònic i de xupitos de tequila. El fum et fa bé. Et desentumeix els records. T’havia trucat la teva amiga Georgina Homedes. Ho fa de mes en mes quan no té ningú que li escalfi la vida. I això que moltes nits t’ha deixat només un sofà per dormir-la la nit, perduda, amb només quatre magrejades a la barra d’un d’aquells locals infectes del Gòtic que tant li agraden, amb parroquians que li diuen obscenitats. La Georgina havia publicat finalment una novel•leta horrorosa i incomprensible plena de punts i coma. La presentava. I tu no tenies res millor a fer.

Total, que la presentació, el dia abans de Sant Jordi, era precisament en un d’aquells locals atapeïts d’escai i de miralls i de senyors i senyores d’edat indeterminada que beuen coses d’abans de la guerra del catorze i no se n’amaguen, al Gòtic. I la vas veure. Allí, asseguda tota recta, molt Rottenmayer, entre un surfista xilè de mandíbula afilada i mans llargues, i un altre element de sexe indeterminat que portava una gorra del Betis i que volia que tot semblés modern. A ella, rossa d’escàndol, d’ulleres de sol, d’enlluernament, rossa, rossa, te la trobaves cada dia a l’autobús que connectava la parada del tren fins a la feina. A ella el bus l’escopia dues parades abans, a una Multinacional plena d’altres rosses i d’altres rossos.

Vas passar de seguida del que la Georgina explicava, amb molts punt i coma, i vas començar a refer la teva companya de bus amb els ulls. Se’n va donar. I primer reia feta una roella entre el blat. Però després ja no. I tu bevies, com sempre fas en casos així, per perdre els papers el més aviat possible. I quan la Georgina va haver acabat i se’t va abraçar exageradament i tu li vas saber a les pupil•les, rere les ulleres de pasta, que eren moltes les coses que t’abraçaven i no pas la Georgina sencera, et vas dirigir cap a la jove valquíria que et feia passar millor cada matí el cafè amb llet amb tot de fantasies poc elaborades donat les hores del dia en què es produïen.

Destruïa el català. Aniquilava el castellà. Esfondrava l’anglès. Però tu li assolaves la pell tancant els ulls així com d’interessant –ultima remesa de lentilles ja una mica caducades- i assenties i li reies les gràcies i les desgràcies, almenys les poques que vas arribar a pescar. I li vas contar tot això de les roses i del drac i del cavaller i de la Georgina que éreu amics de feia mil anys i que era una graaaaan escriptora i ella et va dir que li havia agradat taaaaaant la seva novel•la i tu li vas dir que també, què carai, però que tu eres més de poesia.

Li vas deixar rodolar a l’orella el poema de Carner, enamorar-se, defallir, i Ella va dir-te si nos vamos ahora mismo, ia? I tu li vas contestar de acuerdo, ia. I vas buscar un taxi que tingués l’animeta maragda al sostre. I ja a dins, abans que el taxista li preguntés on s’havia d’anar, ella et va deixar la llengua posada a dins l’esòfag i va donar unes instruccions imprecises al conductor i va continuar la recerca de moltes coses ocultes. I tu et vas sentir una mica violent perquè sonava Chiquetete i tot era una mica borrós de tequila i de Georgina amb molts punts i moltes comes.

I a casa seva el drac i la damisel·la i el paio aquell de la llança es van fer fonedissos. I vau estar tota la nit entre tanques i jardins. Només quatre pauses de sucs de fruita, de galetes de xocolata, per veure-la amb tot el seu esplendor de malucs amples i de pit esmussat i de rialla perenne i tot aquell bé de Déu d’or descenyit pertot….

Ara que a ella tampoc no li fa res sortir al balcó tal i com va venir al món fa una trentena escassa de primaveres al lander de Schleswing-Holstein, t’agafa el cigarret i fuma i estossega i somriu perquè ni ha fumat, ni ha estossegat, ni ha somrigut mai, conilla, un dia de Sant Jordi de Barcelona que us passareu sencer al seu llit, gronxant-vos tendrament i deixant els gessamins, per quan tregui el nas la lluna, com ha de ser.

GERANIS

2
GÈNESI

Els geranis de la finestra
m’amaguen dels estiuejants
que passegen fins Sant Antoni.

De tant en tant, el vent esfulla
les corol•les i els pètals entren
a l’habitació tot omplint
papers i llibres de vermell.

No em molesten ni em fan cap nosa.

Me’ls prenc tot just com el que són.

La metàfora més senzilla
per explicar què significa
                                                        l’arribada d’un nou poema.

                                                                                      David Figueres

                                        (Bon Dia de la Poesia Catalana a Internet a tothom!!!)

Fotografia: Gerard Guiu

VORA UNA FINESTRA

4

ARA

 

Ara et vull donar un poema.

Un poema que no sigui

gaire difícil d’entendre.

Si m’ajudes, l’anirem

omplint de totes les coses

que encara desconeixem.

 

Com tota la poesia,

només servirà, si ho vols,

per fer menys feixuga l’ombra

d’un matí de boira espessa,

o per fer-te companyia

quan vingui un adéu sobtat.

 

No caldrà rentar-lo a mà,

ni treure’l a passejar.

Si el tens vora una finestra,

                                                              mirarà amb tu el carrer llarg

                                                              i distingirà, segur,

                                                              la bona gent que hi camina.

 

                                                              Serà dòcil i pacient

                                                              i envellirà sense pressa.

                                                              I ell i jo estarem contents

                                                              si de tant en tant, llegint-lo,

                                                              penses en els qui t’estimes

                                                              amb un somriure sincer.

                                                                                                     David Figueres


                                                                                 Bon Nadal a tothom!

ABANDONAR

3

Paul Valéry va dir, molt encertadament, que els poemes no s’acaben mai, si de cas s’abandonen.

La frase es pot aplicar, de fet, a tot el que un escriu. Encara que tinguis tot el temps del món, encara que no t’apreti cap data de lliurament, encara que sàpigues que els únics terminis te’ls marques tu, sempre arriba aquell moment en què t’adones que en l’enèsima correcció, ja només has canviat de lloc una coma. I que si tornes a mirar-te el text, al cap d’uns dies, aquella mateixa coma, tornarà al lloc original.

És en aquest moment quan has de tenir la sang freda de dir-te a tu mateix que ja no hi pots fer res. Que necessites altres ulls perquè agafin el material i hi donin una ullada. Perquè et diguin si aquell text amb el qual has conviscut un grapat de mesos, té vida o no més enllà de la teva endogàmia crítica, sempre subjectiva per molt que t’esforcis a no ser complaent amb tu mateix.

Aquests dies he arribat a aquest punt. És el més ambiciós que he escrit fins a la data. Un dimoni que s’assembla a mi, pujat a la meva espatlla dreta, em diu que no em cal l’opinió dels altres, que al capdavall, ells què en saben dels perquès d’escriire això o allò d’aquella o d’aquesta manera.

Un àngel, també amb la meva fesomia, a l’espatlla esquerra, m’ha indicat el contrari. Saps que per molt que tu creguis que el text no té fisures, és bo saber el parer de gent amb un cert criteri o senzillament persones que consideres lectors hàbils. Un text, per molta ambició que hi posis, ha de ser, abans que res, divertit, en l’entrada semàntica més àmplia. No hi ha volta de full.

De tots dos he fet cas a l’ésser de les ales. Així que aquests dies, al correu, començo a rebre les primeres observacions, els primers comentaris. Les primeres clatellades. 

He de reconéixer que estic en un estat de nerviosisme important, com si aquest xiquet de paraules i mots, que he tingut tancat a l’ordinador a pany i clau, hagués aconseguit, finalment, que el deixés anar a jugar al parc i tothom li digués coses i me’l toquessin i me’l repentinessin i jo patint com un pare? mare? novella.

Esperem que de tot plegat se’n senti a parlar. I si no, doncs tampoc no passarà res, que la vida ho són més coses que les paraules i els accents i les ínfules lletraferides, o almenys això és el que diuen.

CADA FULLA INCERTA

2

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén
les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:
una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny
entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,
d’aquest reducte ataronjat fonent-se,
cada matís i cada fulla incerta.

Aplego amb totes dues mans el gest
de la tarda perseguint els poemes
que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen
les hores enredades en un bosc,
cap altre espectacle em commourà tant.

                                                     David Figueres

ANIT VICENT

0
Publicat el 17 de juny de 2011

Anit corria una lluna plena, pleníssima, Vicent.

Anit els seus rajos, dallaven els carrers i era tot un deliri veure l’argent llepant tota la ciutat.

Em van convidar a llegir poemes, Vicent. Els meus poemes. I va ser un vespre d’escoltar. I va ser un vespre de versos. Un vespre de síl·labes.

Això va ser molt abans de la lluna. De l’argent, Vicent. Una mica abans.

Els versos van anar corrent. Els versos, Vicent, ja ho saps, sempre corren.

Corren i ens diuen. Ens diuen, perquè som. Ens diuen perquè volem ser.

I ahir Vicent, calia ser. Volia ser. Volíem ser.

Als poemes que he escrit amb la urgència o la peresa dels dies, te m’hi vas escolar, Vicent.

Sent on érem, però, no podia ser de cap altra manera.

I així, en acabar, Vicent, després d’haver deixat dit un bocí del que tinc, del que temo, del que perdo, del que guanyo, del que estimo, vaig dir-te a tu, Vicent.

Anit, Vicent, assumírem la veu d’un poble. I assumint-lo vam ser poble, Vicent. Molt més poble.

Anit Vicent. Anit.

LECTURA A L’ATENEU LAYRET

0
Publicat el 14 de juny de 2011

Fa un parell d’anys, a cavall dels barris eixamplencs de Sant Antoni i de l’Esquerra de l’Eixample, a Barcelona, un grup de gent inquieta va decidir obrir un Ateneu popular que permetés donar a conèixer la realitat dels Països Catalans des d’una òptica social el més oberta possible.

Amb poc temps, l’Ateneu Layret, s’ha convertit en un element dinamitzador del barri i en un lloc d’encontre. Sempre disposats a donar un cop de mà, sempre amatents a totes les iniciatives que puguin sorgir, desmenteixen amb cada acte que organitzen, amb cada causa que difonen i defensen, el fet que el districte de l’Eixample no tingui un teixit associatiu potent. Que a l’Eixample no hi passin coses.

Aquest dijous dia 16 de juny a les 20:00h em plaurà moltíssim fer una lectura d’alguns dels meus poemes a Can Layret (C. Villarroel, 49)

La lectura l’he titulada Amb versos i reversos. Hi llegiré poemes meus i també d’altres poetes.

Hi sereu benviguts.

ENCENDRE’NS LES UNGLES

0
Publicat el 7 de maig de 2011

L’aturada ha anat bé. Convé, de tant en tant, prendre distància amb les coses per veure si en tornar-hi, continuen senceres, amb la importància i presència que un dia els vam donar.

Desembalar poemes i músiques ha estat senzill. Una fina capa de pols de molts dies. Passar el plomall. Anar trobant el to, el ritme, les pauses, mentre la guitarra va retallant el silenci amb notes sabudes. Redescobertes, però.

Dir-te’ls, els poemes. Dir-los, els poemes. I com sempre, tancar el cicle amb la recepció de la feina feta.

Amb les ungles enceses de la nit, continua la seva marxa. A més estem d’estrena: per tal de poder reunir en un sol lloc tota la informació referent a l’espectacle, hem estrenat un bloc per tenir-ho tot endreçat.

Us animo a fer-vos-el vostre.

MATÍ I ALTRES CONTES

2

Van arribar en un sobre ahir a la tarda. De Valls. L’editorial Cossetània. Uns quants exemplars del recull de contes El matí i altres contes. El conte guanyador i tots els finalistes de la 14è Premi de Literatura curta per internet Tinet. Dins dels Premis Literaris de Tarragona del 2010.

D’entre els contes finalistes un de meu. L’atemptat. N’estic satisfet. Sempre reconforta que entre més de 200 contes presentats, te’n triïn un de teu. Pas a pas.

Com sempre, la impossibilitat de llegir el conte sense posar-me nerviós. Sense veure errades per tot arreu. Fent esforços per reconèixer que aquelles pàgines impreses les vaig escriure jo. 

Per mi el conte són un grapat de borradors. Diverses imatges amb escenografies dels llocs que van acollir la seva escriptura. Les primeres lectures. La rescriptura. Les primeres opinions…

Amb tot, amb la publicació del llibre, el cicle de l’escriure es tanca. Escrius per publicar. Escrius per exposar-te. Escrius per rebre una recepció. Bona o dolenta. Però necessària. Escrius.

Si voleu donar-hi un cop d’ull, ja ho sabeu: correu a les llibreries!