Els dies i les dones

Per a quí escrivim? Pel nen que amagava una llibreta vella sota el llit i l’omplia de versos pensant-se que feia poemes? Per a aquella primera part contractant de la llengua amb la llengua, dels besos amb els petons? Pel primer gest d’amor viscut amb pressa? Pels altres on ja vam ser cadència de saber-ne amb estima o amb furtiva nocturnitat? Pels ulls que no vam saber mantenir a la vora? O pels que ens van engalipar amb promeses de contes de fades? Pels qui vam trair gairebé sense voler?

Per recordar els que s’han quedat sense veu massa aviat? Pels qui prou feina tenen en buscar-se la vida com per cridar? Pels qui es van empassar la joventut disparant a joves tant o més il·lusos que ells? Pels qui sempre s’han conjugat amb el futur imperfecte? Pels qui no entenen que prendrem allò que ens pertoca perquè la raó, a diferència de la veritat, es demostra sota el risc d’equivocar-nos?

Pels qui ja han pogut penjar al capçal del llit el títol d’escriptor? Pels mandarins que potinegen des dels diaris? Pels editors que només publiquen els que tenen el títol d’escriptor penjat al capçal del llit o el què els dicten els mandarins que potinegen als diaris? Pels anònims cercadors que trobaran consol en una facècia, o emoció rabent en un vers nu? Pels qui ens estimen i mai no diran que no servim? Pels qui ens estimen i mai no permetran que ho deixem córrer? Per a quí escrivim?

No és la primera vegada que em passa ni la serà la darrera, ho sé. De res serveix perdre hores i hores en un projecte que t’il·lusiona i creure que tot ha sortit mitjanament bé: sempre hi ha un periodista que bloc en mà arribarà a l’acte, apuntarà quatre noms, farà quatre preguntes, prendrà quatre fotos i se’n tornarà a escriure la crònica de marres.

 Objectivitat? Una informació acurada del què s’hi va veure? No, de cap manera, seria demanar massa. Molt més divertit jugar a ser una Dorothy Parker de segona divisió. Molt més divertit no respectar ni tan sols dues persones estimades que van morir de manera tràgica. Millor agafar la coctelera, posar-hi quatre acudits mal fets, un toc de frivolitat i au, tractem un homenatge internacional a una periodista assassinada per denunciar tot d’injustícies, en una party dels happy twenties.

És una llàstima que un diari com "El Mundo" que malgrat no distingir-se en el pla polític per la seva independència, si que s’ha distingit per un tractament rigorós en casos com el de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia, vegi minada aquesta reputació per cròniques com la que va escriure a la secció "Tendències" el passat divendres dia 23 de març la Llucia Ramis.

Us n’adjunto el pdf. Vosaltres mateixos.

…i enmig d’arbres i més arbres, el bosc.

Deu fer cosa de tres anys vaig tenir la mala experiència de conèixer personalment Paulo Coelho. Anava previngut. Després de llegir les seves dos o tres novel·les -per dir-ne alguna cosa- més representatives, de seguida l’havia clissat: quatre talls de manual de filosofia elemental, una salseta lleugera de guionatge, tot servit per un personatge llest, que no cult ni intel·ligent, amb unes grans dots de publicista.

La postmodernitat les ha portat aquestes coses. Mort el poder de la ciència, qualsevol pot erigir-se com a nou gurú de la tribu. El senyor Coelho, com molts altres, han descobert en aquesta simplicitat, la gallina dels ous d’or. La consciència que es té del mot cultura és la mateixa que es té de la paraula esbargiment. D’aquí que personatges com Coelho es forrin a costa de persones que per mandra o per falta d’entrenament intel·lectual, s’empassin aquesta pseudoliteratura pensant que llegeixen.

En la gradació descendent d’aquesta mena de productes, encara trobaríem sub-gèneres encara més passius de cara al lector. Les obres de Coelho estan emmarcades en un flux narratiu malgrat la poca ambició, els mecanismes per fruir del llibre són els mateixos que en una novel·la convencional.

Què passa amb els llibres d’autoajuda? Se suprimeix qualsevol convit al lector a idear cap mena d’univers que li permeti fer de la lectura una experiència única i intransferible i se’l passa per una cinta mecànica de consells que tan sols serveixen per activar les quatres capacitats catàrtiques encara no insalvables que el lector guarda en un lloc que no sabia ni ell mateix que posseïa.

La perdurabilitat de l’experiència és efímera donat que el lector no ha estat capaç de bastir res a partir del què ha llegit. Les paraules planes, previsibles, seran aviat oblidades i la necessitat de més dosis de buidor la portaran a abonar-se a aquestes lectures. Van al gra i no s’entretenen ni en descripcions ni en diàlegs.

De la mateixa manera que les matemàtiques ens entrenen a fer anar el magí, la lectura plena ens aporta la capacitat de poder disposar d’immensos referents universals que ens permetin trobar respostes als problemes elementals de cada dia a més de disposar d’un catàleg personalitzat d’inoblidables moments.

El Biel Mesquida penjava dissabte un article del Manel Ollé. Aquest contestava l’article que l’Hèctor Bofill, també a l’Avui, engegava contra la crítica desfavorable que Ponç Puigdevall signava des del País sobre la seva darrera novel·la: Neopàtria.

La veritat és que el personatge Hèctor Bofill, com se sol dir, no és sant de la meva devoció. No m’agraden les maneres que gasta. Em tocà el voraviu quan engegà sense contemplacions contra la Dolors Oller sobre el tema de la concessió del Premi Nacional de Literatura al Toni Sala. Tampoc em són agradables altres personatges que des de l’Avui escampen i escampen, i no pas flors precisament.

Amb tot, coincideixo amb el J.J. Isern en el sentit que considero que certes crítiques de Ponç Puigdevall han estat gratuïtes i mogudes per circumstàncies extraliteràries que se m’escapen. El cas de la crítica destructiva del Dillatari, de Ponç Pons, pels qui podem considerar-nos propers a l’obra i a la coneixença personal del menorquí, ens dolgué, amb tota la sinceritat del món.

Analitzant amb ulls crítics, l’article de Puigdevall se cenyeix a un rang estrictament literari. I la veritat és que aquests dies que per casualitat he començat la novel·la de Bofill després de deixar-me prendre per les delicioses Sorres Blanques del Jordi Coca, Kafka a la sorra d’Aruki Murakami i rellegir El món d’ahir de l’Stefan Zweig, la veritat és que les tot just cinquanta pàgines neopàtrides que he deglutit em semblen poc menys que un enfilall de frases estupendes a l’estil del pitjor Oscar Wilde.

És per això que m’abstindré de criticar la novel·la de Bofill i esperaré, almenys, a fer-ne una lectura completa -si aconsegueixo que m’engresqui. El que em sembla indigne és que Bofill tapi les seves mancances narratives erigint-se com a víctima d’una persecució espanyolista. No senyor Bofill, no. Escriure en català i ser independentista no l’eximeix del principal deure que tot escriptor ha de tenir present: procurar deixar en la seva obra literària el millor de si mateix. Esforçar-se per commoure al lector des de l’afaiçonament d’una poètica sincera.

No senyor Bofill, no. Podem compartir ideologia política però jo llegiré el seus llibres només si trobo en ells el complement imprescindible per fer la vida una mica menys feixuga. No senyor Bofill, no; jo llegiré els seus llibres si entre les seves pàgines hi trobo el consol intel·lectual que m’obri nous universos, que em permeti viatjar sense moure’m de la butaca. En definitiva, senyor Bofill, llegiré els seus llibres si em diverteixen.

Fa molts anys que un tal Shakespeare ja ens va dir que en això de matar els pares, en comptes de fer-ho brandant espases i fent tabola, el millor era esperar que fessin una migdiadeta i llavors, sense fer soroll, abocar-hi una ampolleta de verí a l’orella. Però no és pensi que aquest verí ha d’estar format de la xerrameca habitual que gasta, no, aquest verí ha de ser la destil·lació lenta de les paraules, dels mots, de les frases, de les experiències, d’aquests que s’han de fer desaparèixer per llei de vida, però blasmar-los només des de la construcció d’alguna cosa que els superi, no pas des de la rebequeria indecent.

Suposo en què arribarà un dia en què visquem per fi alliberats d’aquesta crosta d’individus que dediquen les seves vides a erosionar el nostre imaginari i que representen un dels molts tributs que paguem per la nostra dependència.

Veu, en això sí que estem d’acord senyor Bofill.

No s’esperaven la meva visita. Jugaven al seu aire sense que ningú els importunés, feia mesos, fins i tot anys. Ells sabien perfectament que no sempre seria així. Instal·lats en una eterna adolescència, preferien mirar cap a una altra banda. Pensar que aquest cop, podrien fer el que més els plagués. Però avui els ha arribat el seu dia.

Els he fet posar a tots en fila. Un a un, m’han anat explicant coses diferents. N’hi ha que feia massa temps que no els escoltava. D’aquests, alguns els he seguit amb interès, d’altres no els he deixat ni començar a parlar. És llei de vida. Com sempre, els més jovenets, enredaven. No deixaven parlar als grans. Perquè fa més poc temps que estan amb mi es pensen que tenen tots el privilegis.

Finalment la tria ha estat caòtica, com sempre. Provar de quadrar totes les veus mai és fàcil. Que s’entenguin entre ells, impossible. Alguns dels que s’han quedat fora m’han recriminat de nou la seva condició de suplents. Els que finalment m’ha fet gràcia d’incloure i que fa anys que ho intenten, m’han estat agraïts. "Et farem quedar bé". 

Queda molta, molta feina per fer. He d’establir un diàleg amb tots i cadascun d’ells. Passar-me moltes hores al seu costat. M’han de demostrar que tot el què diuen és de veritat. Que no fan trampes. Que parlen de cor. Enllustrar-los, pentinar-los, posar-los colònia…

No hi ha volta de full, sempre hi ha un dia que t’has de decidir a arremangar-te, obrir les carpetes i posar-t’hi: per a fer un llibre de poemes, calen poemes, i és feina del poeta aplegar-los en un recull, encara que aquests prefereixin jeure mandrosos al fons d’un arxiu a prova de temptatives literàries o tu et creguis que això de la literatura sigui només engolar la veu i, gintònic en mà, adoptar un posat distant dient que escrius poemes, a la primera que se t’apropi encuriosida.

L’any 1995, l’aprenent d’escriptor, només tenia vint anys. No tenia consciència d’estar vivint en un país que no Era ni de moltes altres coses. Eren temps d’encarar la vida de dissabte en dissabte. De buscar en la colla la col·lectivitat i de trobar en els primers poemes escrits, la individualitat requerida i necessària per fugir d’un Ésser a menystenir per massa vague i fàcil d’acceptar.

Sempre amb els ulls ben oberts, l’aprenent d’escriptor, va veure un reportage a la televisió que el deixà sense esma. Es titulava "La flaca Alejandra". El nom de veritat d’aquesta flaca era Marcia Merino. Havia militat al MIR xilè i havia delatat a molts dels seus companys durant la dictadura de Pinochet.

Amb els anys, l’aprenent d’escriptor, va descobrir que el reportatge, l’havia fet la Carmen Castillo, una antiga militant del mateix MIR que va perdre el fill que esperava per culpa de les pallisses que li donaren durant una detenció. Sembla que va ser la mateixa Flaca Alejandra qui l’havia denunciat. El documental es va presentar al MINIPUT de Barcelona el mateix 1995, tot i que es va rodar 1993.

En aquell temps, l’aprenent d’escriptor, de seguida acudia a la ploma. Va trobar que aquella dona a qui molts supervivents es negaven a rebre o que insultaven directament, malgrat que havia denunciat molts dels agents de la DINA, bé mereixia l’oportunitat de fer-se poema. L’aprenent d’escriptor pensava ja en el seu d’Ésser, aquell que algun dia l’abrigaria sense embastaments superflus.

Finalment el poema va sortir a la llum. Fins i tot va ser guardonat un any després junt amb d’altres poemes. 

Ara rellegint-lo, l’aprenent d’escriptor, s’adona que no el va escriure per a la Flaca Alejandra, aquell poema. El va escriure per a molta, molta altra gent. Persones que probablement, avui, destapin ampolles de xampany o senzillament, recordin somriures i presències brutalment absents amb el regust amarg que provoca sempre  només poder complaure’s amb les justícies que atorga el pas del temps.

Que reposi en pau el fill de la Carmen Castillo i molts altres fills, filles, mares i pares que no van poder Ésser.

Que la pau no t’arribi mai al teu d’Ésser, Augusto Pinochet, monstre indecent, ni tampoc a cap dels teus.

M’omplo de "That I would be good" de l’Alanis Morissette. Fumeja una tassa amb herbes al costat de l’ordinador. Tot just aixecat d’una senyora migdiada. Ahir, barrila fins a les petites ravalejant amb l’A. després d’explicar-nos mútuament qui som o qui ens pensem que som. Després de recriminar-me que tinc abandonats els poemes. No vaig passar de les cervesetes preliminars. Gintònic vaderetrosatanàs: una retirada a temps…(avui jo treballava de nou a dues).  D’aquí que ara només acusi una insignificant desgavell estomacal i la son corresponent de l’assumpte en qüestió.

Alertat per can Totxanes (gràcies Joan Josep per l’avís i les floretes!) he baixat a la Rambla per comprar mitja dotzena de Benzines. Fa patxoca aquesta revista, sí senyor. Palplantat enmig de la gentada, n’obro una i començo a buscar el conte que se m’hi publica. No percebo cap amputació correctiva. Bé, un punt més a favor pels de Benzina! De nou aquella sensació estranya de reconèixer i no reconèixer d’altres vegades.

(…) tot artista de debò té un espai exterior a la seva disciplina. És l’espai d’on treu energia per endinsar-se cada vegada amb més radicalitat en la seva obra. És l’espai on retorna cada vegada més ric i el reconeix millor i també el configura. Aquest espai és l’essencial en tota pràctica artística i és l’existència d’aquest espai que fa que les manipulacions de la matèria o del llenguatge pugui tenir sentit, crear sentit, afegir sentit i mantenir-se en el Sentit de la globalitat".

Ho pispo del llibre del Narcís Comadira,  Sense escut. M’apropo la tassa a la boca però encara crema. Desfilen més cançons de la Morissette. Somric amb aquell aspecte idiota del qui no s’ha eixorivit del tot pensant que sóc afortunat d’omplir aquest espai amb tot de persones que tant m’aporten i m’importen. Espero amb candeletes el proper embat.

Tarda a Premià de Dalt. S’hi donaven els premis literaris instituïts per la Societat Cultural Sant Jaume, concretament per la secció "Arts i Lletres". El cartell era integrat per tres premis: el Marià Manent de poesia, l’Arts i Lletres a la memòria d’en Valerià Pujol (autor local) de narrativa curta i el Serralada de Marina que guardonava un conte per a infants.

Dilluns em trucaren de l’Associació comunicant-me que el conte que els havia enviat, "Gabriela", havia rebut el premi de narrativa. Us l’adjunto perquè hi digueu la vostra.

Enguany, se celebrava el trentè aniversari del premi de poesia Marià Manent. Tota una proesa. La vinculació de la família Manent a Premià, ha fet possible la continuïtat d’aquest premi durant tres decades. També el suport rebut per part de l’ajuntament de la població i de l’entusiasme demostrat per la gent de la secció Arts i Lletres.

En llegir l’acta del jurat, el fet que se m’identifiqués com a autor barceloní, m’ha fet grinyolar tot de coses aquí dins. No és que tingui res en contra dels autors barcelonins, però jo sóc de Reus, les coses clares. En el moment de recollir el premi, en el meu parlament d’agraïment abans de llegir el conte, m’ha agradat deixar clara la meva procedència i he parlat de la vinculació dels Manent amb el Camp de Tarragona. Concretament amb el poble de  l’Aleixar.

No fa gaire, en Xulio Ricardo Trigo, ens parlava del llibre que la Fina Anglès, havia publicat sobre la relació de Marià Manent i Joaquim Mir amb el poble de l’Aleixar. El Mas Segimon, avui encara acull la família de l’insigne poeta.

Després de l’acte, ja amb la copa de cava a la mà, m’ha agradat saludar als integrants que la família Manent que hi han assistit: si no vaig errat la muller de l’Albert Manent i el seu fill, en Jordi, a més d’un parell de senyores més que també eren del clan, però ara mateix no puc identificar-ne el grau de parentiu. Hem estat xerrant sobre el Centre de Lectura de Reus i la relació de la família amb la ciutat i amb la comarca.

M’ha commogut que els Manent identifiquessin alguns dels passatges del conte guanyador -el codonyat, els gats- amb el seu de mas. De fet, el casal que descric va existir de veritat. Era de la família del meu pare. Deixant de banda la història principal, que és inventada, tot el què descric ha estat confegit a partir del que m’ha anat explicant el meu pare i dels records que en tinc, del mas, ara ja desaparegut.

Una tarda agradable la d’avui on literatura, paisatge i realitat, s’han donat la mà confonent-se l’una amb l’altra. Poètics vasos comunicants.

El meu agraïment a la Mariona Borràs, l’Enric Vila i al Jesús Fuxet per la seva amabilitat i bon tracte.

Il·lustració: Vista de Calafell (Joaquim Mir)

Entre setmana, en comptades ocasions puc fer migdiada, per això, quan m’hi poso, m’hi poso. Amb tot, ahir -que era un d’aquests dies privilegiats- no em va fer res que el mòbil sonés desvetllant-me el son. Un fixe de Barcelona. En contestar, una veu potent, com de locutor de ràdio, preguntava per mi.

Es tractava de l’Àlex Gutiérrez, director de la revista Benzina. Em comunicava que el conte que els vaig enviar, "Escena", sortiria publicat al número del proper mes de desembre i que participaria, conjuntament amb dotze finalistes més, al concurs que es decidirà així que s’hagin publicat tots els contes.

No cal dir que les ganes de dormir es van extingir de cop. L’excitació habitual de les notícies que t’ajuden a no tirar la tovallola. A finals d’estiu vaig baixar del carro laboral una mica fins al capdamunt de deixar-me l’energia sobrevivint d’una feina que no m’aportava res de res.

Uns mesos malvivint amb els quatre doblers que havia arreplegat i que em serviren per concretar alguns projectes ara ja en marxa i fer neteja de contes i poemes. Malgrat que vaig arribar a mínims insospitables i reempendre la recerca d’una feina purament alimentícia va ser més difícil i desesperant del què pensava, trucades com les d’ahir, et fan dreçar una mica, cops a l’esquena necessaris, arquejar un somriure per tu i pels propers, un esgraó que puges.

Personalísmes a banda, considero que la feina que està fent Benzina, és prou meritòria. Tant per la qualitat de tots els seus articles, per l’ambició de fer una revista que mossega -a vegades potser massa- i sobretot, en la voluntat de recuperar una pràctica molt en voga en latituds anglosaxones: publicar contes i poemes donant oportunitat als escriptors i poetes a donar-se a conèixer i el què és més important, cobrant. Encara que no sigui gaire, el fet de cobrar dóna una credibilitat que dignifica el fet artístic i ajuda a pagar el lloguer, perquè no dir-ho.

A Barcelona, una altra revista, amb uns plantejaments que no tenen res a veure amb els de Benzina, també ofereix l’oprtunitat de publicar a literats desconeguts. Es tracta de Lletra Petita. Em trec el barret per ambdues iniciatives. Ara com ara, els premis literaris han estat l’única plataforma que hem tingut els escriptors novells per donar-nos a conèixer.

A vegades sense possibilitat que la teva feina es publiqui o si es fa, en àmbits geogràfics restringits, saber que hi ha revistes d’abast comercial normalitzat que aposten per la difusió de la literatura, és un alè d’aire fresc que s’hauria de valorar molt positivament.

Per respecte als companys de Benzina, no penjaré el conte en aquests verals. A l’hora d’arrencar el full corresponent a novembre i encetar el desembre, penseu en apropar-vos al quiosc, demanar pel nou número de Benzina i posar la cirereta a la meva feina: la vostra lectura acabarà el cicle. Desitjo de tot cor que el gaudiu.

Rares vegades passa d’aquesta manera. Normalment és un moviment o la substitució d’algunes peces a l’escaquer polític, el que provoca que Direccions Generals, Secretaries i Subsecretaries rellevin la persona que les encapçala.

El senyor de la fotografia s’ha avançat als esdeveniments. Ha dit que per Tots Sants ho deixa córrer i se’n va a donar classes al Canadà. Ignorem quines són les causes reals d’aquesta decisió. Tampoc no n’hem de fer res. Aquí ja vaig dir tot el que havia de dir d’aquest senyor i ho ratifico.

Mirem-nos-ho pel cantó bo: el país perd un bon gestor cultural però els seus lectors recuperem un escriptor i un bon poeta. Bona sort, Jaume!

CONSTÀNCIA

Confons la nit amb la tenebra

i és natural que, descobert

el dia, corris a desfer-te

de la llum més exagerada,

de la claror que oxida el món.

Feixos d’hores en una cambra

han lliscat sota els llençols blancs.

Farsants, creient-vos servidors

dels capricis que encenen l’ara,

us heu donat l’amor rebel

a besades i a orgasmes plens.

No ho has barrejat amb la vida.

Obstinat per fugir de tu,

ja ni tan sols saps com es diu

el nom que ara es vesteix amb pressa,

dolgut per no ser anomenat

en cap ni un dels teus papers.

                        (Del meu recull El trànsit de la llum, 2002)

Remenant, remenant, faig cap al New York Times. Galeria de fotos del darrer lliurament dels premis Emmy de la televisió. Sorpresa: "Los Àngeles de Charlie" originals! Res d’aquestes nenetes fent tombarelles a tort i a dret, no, dones de veritat. I pel que es pot veure, l’edat no les ha maltractat tant com és això.

De seguida però, jo sóc a Salou. No em sé dir l’edat que tinc. Marrec, marrec. Una mena de club nàutic on passàvem alguns dissabtes i diumenges. Platja, mar, Delial, castells, heu-de-fer-la-digestió-fins-d’aquí-a-dues-hores-res-d’aigua…

Sempre m’ha avorrit això dels cubells, les pales i els motlles en forma de tortuga o d’estrella de mar més aviat imbècils. El món veritable per explorar era tot el què quedava fora del club nàutic. El pàrquing, els apartaments, les botigues de suvenirs… tot un univers desconegut, inexcrutable.

És estrany que prengui la iniciativa tot sol. Normalment feia servir el meu germà, revoltós de mena, com a escamot d’exploració per avançar jo, després, amb un informe del que hem trobaria a la mà. Però m’hi veig sol en aquest apunt, sí. M’escapo. Sóc lliure. De sobte m’agafen. Tres nenes en aparença més grans que jo -després sabria que no tant- em diuen: "ja tenim qui farà de Boss" i jo no entenc res però les segueixo.

Totes tres van amb les mans juntes i els dits índex estirats, com si fossin pistoles i parlen en castellà. "Tienes que llamar a Charlie", em diuen i jo no sé què fer. Però avancem pels passadissos d’apartaments de platja com si en qualsevol moment poguéssim entrar-hi, en un d’ells, esbotzant la porta amb un cop de peu; ens movem entre els cotxes de l’aparcament; fins i tot entrem en aquells comerços rebotits de manoles i toreros. "Tienes que llamar a Charlie".

Aquests dies que he tingut l’oportunitat de conèixer encara que fos per mail, alguns dels lectors i lectores d’aquest paperots digitals, m’ha retornat aquella sensació -traspassada la frontera- de trobar-me a la intempèrie interpretant un personatge potser artificial que altres donaven per bo sabent de mi tan sols el què he deixat dit en aquests fulls. 

I amb tot, com les nenes que insistien perquè truqués al tal Charlie, m’hi he deixat arrossegar per saber què hi havia a l’altra banda. O millor dit, qui.

Subjectat per les antenes de televisió, un renard blavós de níguls envolta el coll del cel. Talment una vena inflada, un tràfec de plaquetes i glòbuls esmorteïts de llum es llencen adelerats a satisfer la seva missió desconeguda. Però això només ho podem suposar. No hi som a dins, com no som a dins de la majoria de les coses. El relat doncs, la crònica, serà només superficial. Un panegíric més o menys treballat d’aquesta faixa ostentosa, lívida, abonarà de lletra aquest apunt d’ara.

La llum és important però és d’ombra el magne escull que em limito a transcriure. Resoldre endinsar-s’hi, portaria massa maldecaps. Triar quedar-nos on som i contemplar és un esport més a la mida de les nostres capacitats respiratòries i artístiques. Dibuixarem els grumolls de les vores amb mots més veraços. Un embull de tels de la mateixa matèria que la resta. La frenètica composició d’una aranya nocturna atrafegada. Imaginem-nos-la.

 Ara la corca un avió la faixa. Un punt negre que s’endinsa allà on el gris es torna negre. L’han fet amb l’espàtula aquest fragment. No s’hi veuen crestalls de pinzellades. L’avió es confon. Els passatges protesten. Nosaltres protestem. Però la puça torna a entreveure’s a l’altre cantó. Respirem. És un vol d’aquests barats i els passatgers, sense dret a manduca ni a hostesses, protesten que a més se’ls privi de la vista. Explaiar-se amb allò que hi ha allà fora és tot un clàssic de les evasions.

Gràcies per ser-hi!

Amb el bon temps arriben les fires als pobles. I amb les fires, tot aquell submón d?atraccions rònegues, desballestades, que fan olor de peus i de xurros. De sempre, les meves preferides, han estat les barraques de tir.

 Quina delícia aquells premis, fàcilment donats a la mateixa adjectivació, agafats amb escuradents i a punt de sucumbir a la punteria dels agosarats tiradors inexperts. Alguna vegada hi he disparat. Tot és en va. Algú deu doblegar els canons. Les armes no es greixen prou. Els resultats sempre acostumen a ser lamentables, patètics. Les possibles recompenses ni tan sols et fan oblidar que una vegada més has sucumbit a les exigències puntuals  del teu ego inflat de supèrbia.

 Com sempre, per suplir aquestes mancances, hi ha qui se les heu amb elefants com el director de cine John Houston ?ens ho explica Clint Eastwood– i hi ha qui es conformen amb les barraques de fira.
 
O el que és el mateix, hi ha qui sent personatges amb talent s?enfronten amb reptes a l?alçada de la seva ambició i hi ha qui, malgrat una reputació intel·lectual més que contrastada i fins i tot admirada ?per això més lamentables i patètiques aquestes pràctiques-, en tenen prou de canviar l?escopeta per cagallons precuinats i congelats, i així que surten del microones, esbombar-los davant el ventilador.

 Amb tot, el darrer paràgraf d?aquest fer sempre és el mateix. Així que la feina ha estat feta, hom es troba que els escuradents resten intactes i ben arrenglerats, i que l?amo de la barraca, que sovint té una dent d?or, fuma Ducados i ens deixa entendre que s?afaita des de els dotze anys, eixugant la merderada i  projectant el seu esguard mapa d?autopistes catalanes injectades en sang Vat 69 Blendet escotx güisqui, ens pregunta: ?eVol tornar a provar sort, senyor??.