Els dies i les dones

Plovia el dia que vaig decidir a començar a escriure aquests papers digitals. En aquell moment no hi vaig voler deixar el meu nom al costat. Paraules anònimes. Lletres secretes. De mica en mica, a mesura que anava endinsant-me en el món blocaire, vaig decidir sortir de l’armari. L’autoria dels mots. Sempre hi ha algú rere el mirall. Sempre.

Els que tenim la mania d’arrambar paraules, en tenim moltes altres de llibretes, de quaderns, de fulls… Vaig creure que aquestes pantalles virolades, no passarien mai de ser material per confegir altres escrits meus. Però van arribar els primers comentaris i tot se’n va anar en orris.

A l’altra banda, hi havia algú. Algú disposat a llegir-te, a escoltar-te, a seguir-te. Algú que t’era totalment desconegut, algú del qual no havies sentit a parlar mai. A més, sovint, aquest algú, també escrivia en un bloc. I en entrar-hi, en descobries un altre i entrar en aquest, un altre, un altre, un altre, un altre…

La xarxa es va anar engrandint. Noms que eren només unes lletres escrites, en molts casos, van passar a ser persones de carn i ossos. Formaves part d’alguna cosa que anava creixent, que s’alimentava d’una variada voluntat de ser. La de deixar constància d’un país que té dret a tenir un Estat, la de deixar un bocí de la vida de cada dia, la de recomanar llibres, poemes, concerts, receptes de cuina, viatges, segells… I per damunt de tot, la solidaritat.

No crec que sigui l’únic blocaire que s’ha passat mitja vida escrivint cartes al director per les coses que no li agradaven. Que és soci de diverses entitats culturals, que s’apunta al carro de qualsevol iniciativa cívica, que es compromet a donar la seva signatura per una causa que s’ho val. Que no s’està de deixar el seu petit gran espai perquè altres hi pengin la seva denúncia.

La celebració d’aquests quatre anys d’ Els dies i les dones, coincideix amb la publicació a la revista Recull, de l’article guanyador del Premi de periodisme Salvador Reynaldos [apunt al meu bloc], dins els premis Reculls de Blanes d’enguany. El malaurat cas de l’Anna Politkòvskaia, protagonista de l’article, va ser una magnífica demostració d’això que parlava més amunt, la primera constatació que això dels blocs, no era cosa de quatre desfeinats. Us l’enllaço.

M’ha semblat que estaria bé compartir amb tots vosaltres aquest article alhora que aprofito per adjuntar, també, l’enllaç de la xerrada que vaig mantenir amb la Roser Iborra i el Francesc Arnau [video conferència premsa Amadeu Casellas] al seu programa de ràdio [entrevista], a principis d’any.

Gràcies per llegir-me. Això ho fem entre tots, ja ho sabeu.