Els dies i les dones

Ho comentava aquí. Això dels blocs, a vegades, és una mica una eina del diable. Sense solta ni volta, el bloc quedava a mercè d’un personatge que se les empescava pel seu compte sense que jo hi pogués fer res. Només podent-ne ser un lector passiu. Un virus que ha durat vint entrades justes. Amb tot, els textos, no m’acaben de ser llunyans. Tenen la seva gràcia i tot. Què n’hauria de fer? Esborrar-los? Refer-los, si és que puc? Les opcions són moltes. La llibertat és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans de la gent lliure, que deia aquell.

Sigui com sigui, finalment, he recuperat les regnes del meu altre bloc. Contabilitat bàsica, torna a estar sota control. O és que potser mai no hi havia estat mai del tot descontrolat? Qui o què, ha pogut mutar la paraula per oferir uns textos inquietants, posseïdors d’una estranya bellesa? D’un no sé què? Inquietant desconcert, rendir-nos davant el flux d’una literatura que no s’atura. Vint portals d’un personatge. Vint portals d’una memòria potser perduda o oblidada o deixada. Vint portals de desconcert. Vint portals de raons absolutes. O potser tot ha estat un engany? Potser aquest que ara tecleja hi té més relació de la que se suposa. Literatura, tot plegat?

He de ser sincer. Fa molt de temps que llegeixo els diaris on-line. Malgrat que no és el mateix, t’estalvies molta palla i pots contrarestar millor les informacions. Amb tot, el dijous és sagrat comprar l’Avui pel seu suplement de cultura. No considero que sigui millor o pitjor que altres suplements, però per mi té un afegit sentimental.

Veureu, el meu avi, va ser un dels subscriptors inicials del diari -no sé si la paraula és la correcta-, vull dir que va ser un de tants catalans que va fer una petita donació extra per finançar l’arrancada del diari. El meu avi era de la generació que va perdre la guerra i sempre que va poder, no va dubtar ni un moment en donar suport a tot allò que volia dir un avenç pel país o per la seva ciutat, Reus.

Sabedor de les meves dèries literàries, cada setmana, m’esperava el suplement, llavors grisós, per ser comentat. Solia passar per casa seva, potser cada quinze dies o així, però a vegades les visites s’espaiaven més del normal. Anar a casa seva i veure el plec de suplements que creixien davant la tauleta, em feia sentir culpable. Me n’havia arribat a emportar fins a sis, una vergonya! A dins, de vegades, hi trobava subratllada alguna frase, algun llibre que valia la pena que em comprés…  

Avui, els del suplement, han tingut la deferència de publicar-me l’apunt que vaig escriure sobre l’acte que es va fer al CCCB en homenatge a l’Anna Politkòvskaia, en l’apartat de blocs de la seva primera pàgina. M’ha emocionat profundament. Primer perquè sempre és bo que et reconeguin la feina feta i després perquè inconscientment he cregut que l’avi l’hauria comprat i que aniria a casa seva i me’l trobaria. Per ell hagués estat un dia especial, tant com ho ha estat per a mi.

L’estiu del 2006 vaig escriure una sèrie de contes breus escrits directament al bloc. L’experiència em va agradar. No és el mateix escriure a mà que amb ordinador i quan em pensava que ja no existien més opcions, resulta que amb el bloc tens les maneres d’escriure amb l’ordinador però amb l’exigència que et dóna el fet de publicar de manera immediata. D’aquí que hagi aprofitat l’opció que dóna Comunicació21 per obrir un nou bloc: Contabiltat bàsica, on m’imposo la feina d’escriure-hi petites narracions amb el denominador comú que totes hauran estat escrites directament al bloc.

Malgrat que en el món dels blocs siguem minoria, penso que pels escriptors s’ha obert una petita porta en el sentit que el fet de publicar et dóna una recepció crítica -qualificada o no, això ja és una altra cosa- que almenys et fa pujar el llistó de la qualitat i et fa enfrontar-te amb el teclat i la pantalla amb una nova exigència. La manera de llegir en una pantalla no és la mateixa que fer-ho en un full de paper. D’aquí que la configuració dels espais, l’ús d’imatges que poden complementar el text o fins i tot l’ús d’arxius sonors, ofereixen pel lector i per l’escriptor una nova configuració estilística totalment nova que supera l’invent de Gutenberg. 

Us animo a visitar el meu nou bloc, deixar-hi el vostre parer i ser-li tan fidel com ho sou amb aquests Dies i aquestes Dones. El tret de sortida ja està donat. Sigueu benvinguts.

TAMBÉ PER TU

També per tu que els anys et passen / sense malmetre’t gens les mans / per tu que mires sempre enrere / perquè et fa por mirar endavant.

També per tu que sempre trobes / que el guany és poc i el risc molt dur, / tu per qui mai no val la pena / d’alçar la veu contra ningú.

També per tu que ara m’escoltes / i et sembla estrany això que dic / per tu que dius que les paraules / tenen un deix de llibre antic.

També per tu que et fas enrera / si el joc et sembla poc segur, / també per tu que tot ho esperes / de l’altra gent, també per tu.

També per tu que no t’adones / d’aquells que passen pel carrer, / que has après a no fixar-te / en tot allò que no et convé.

També per tu que tens la norma / de moure’t sempre al grat del vent / tu que quan parles dels qui lluiten / en dius sovint la pobre gent.

També per tu que ara converteixes / l’orgull subtil en pietat / tu que no entens que encara hi hagi / gent que demana llibertat.

També per tu, si ara voldries / no haver dit mai que no a ningú. / També per tu que ara m’escoltes / i ets sents molt sol, també per tu.

Miquel Martí i Pol

Escriure és un ofici cabró com ell sol. Posar-se davant el paper, rai; explaiar-te en un enfilall de despropòsits, rai; buidar el què tens a dins de qualsevol manera, rai. Són coses que pot fer tothom. Ara bé, cenyir-te a una disciplina, a donar voltes i més voltes a una frase, aconseguir que els personatges baixin escales i no les descendeixin…, ah, amic; això és tot una altra cosa.

Els personatges et prenen, t’insulten, volen que expliquis la seva història com ells volen. T’hi has de quadrar, fer-los saber que ets tu qui manes. Has de ser inflexible. A vegades amb unes setmanes de dura disciplina n’hi ha prou, de vegades poden passar mesos, anys.

Amb els poemes passa el mateix, només que tot és redueix a un ping-pong personal. Tu ets el teu mirall i el teu botxí alhora. Tot passa pel teu damunt. Aquí, però, tu no hi pots dir gran cosa. Tot plegat ve quan ve. De la fretura d’escriure rengles i rengles de manera diària en l’adolescència, a la destil·lació madura, lenta; la campaneta damunt la porta que t’avisa que preparis els estris perquè el poema és aquí. Corres a dir-li a aquell sac d’ossos granellut que poden passar mesos sense escriure ni un sol vers i no passa res. No et fa cas. Cal que sigui així, però. 

El primer que s’ha de perdre davant allò que estàs fent, és el respecte. Res de plomes magnífiques, quaderns entapissats o paradisos solitaris. Una llibreta i un bic. Un processador de textos usual. Res d’empudegar-nos de literatura abans d’hora. Toca treballar, treballar i treballar. Totes les hores són poques, els resultats imperceptibles. Voldràs suïcidar-te, voldràs acabar amb tot. Si ets bo, si de veritat ets de la fusta de la qual galleges, sabràs mantenir-te malgrat l’aiguat. Tindràs paciència. Ho aconseguiràs. Després tornaràs a voler-te suïcidar i a acabar amb tot.

Hi ha els lectors. No els coneixeràs mai. No et coneixeran mai. El teu destí, com el seu, és el destí de l’anonimat. Els buscaràs quan et manquin. Et sobraran quan no els hagis cridat. Jutjaran, polemitzaran i tu mai sabràs a qui complaure: si a la padrina que va poder dormir millor després de llegir-te o a l’escriptor consagrat que et fa l’ullet.

Decantar-se és de covards, els seus ulls, les seves passejades entre les línies per buscar-hi qui sap què, valen el mateix. Els filtres que tu imposes, no van més enllà de restar atònit que algú, ja siguin solteres insomnes o guixaires de lletres professionals, s’aturin en el què dius, s’expliquin en el què expliques i et siguin fidels.

Si a més et bats en duel usual en aquesta cosa dels blocs, pots gaudir d’un grau més alt de masoquisme amb tot de xifres que ballen i dansen i fan por. Perquè avui, resulta que d’aquests anònims espectadors, ja en són cinquanta mil i les feinades són teves per explicar-me d’on dimonis han pogut sortir.

Divendres passat havia de ser a Sóller. El jurat del premi Joan Marquès Arbona de narrativa curta, que instituïa l’ajuntament d’aquesta localitat illenca, va premiar-me un conte que hi havia presentat. Malauradament m’ho van comunicar amb massa poc temps i em va ser impossible assistir-hi. Viatjar a Mallorca en ple agost suposa una odissea que la gent de Sóller va entendre perfectament.

En comptes d’això, vaig baixar a Prades. Eren fires. Tot i perdre’m part del pregó, vaig poder assistir a l’acte de lliurament del premi literari que l’ajuntament també hi convoca. El guanyador d’enguany, en la modalitat de narrativa, va ser en Jaume Calatayud, un gat vell dels premis literaris. Es veu que n’ha guanyat un fotimer. Me’l presentaren i resulta que l’any passat, ell havia guanyat el Joan Marquès Arbona. La férem petar una estona.

En Jaume s’hi dedica gairebé exclusivament a això de presentar-se a premis literaris, tan en castellà com en català i la veritat és que no l’hi va gens malament. Compagina aquesta "feina" amb els bolos que fa amb un company seu recitant poesia, també en castellà i en català. Jo no l’he escoltat però em consta que ho fan prou bé.

Sé del cert que existeixen aquests mercenaris que es dediquen a escriure compulsivament a la recerca del premi. Tot plegat no em fa fred ni calor. No diré allò de "els diners a mi no m’interessen", perquè no és veritat: et presentes per guanyar; hi deixes molt en els contes, en els poemes i hom que s’ha proposat dedicar-se a això d’escriure, ha de fer bullir l’olla com sigui, però per exemple, fer literatura en castellà per diners o de gratis, això em costaria molt.

No parlo del periodisme, això és una altra cosa, però la meva llengua és molt més que una eina. És un llegat que se m’ha donat per partida doble: per una banda, la parla dels meus avantpassats i per una altra, la tradició de la meva literatura. Ambdós espais conformem la trena del teu fer, del teu llenguatge, d’allò que ets com a escriptor tamisat per la teva experiència vital i la capacitat de fer-ne una experiència estètica de tot plegat.

El debat no és nou, però no ho sé, jo prefereixo tenir una feina que em permeti pagar el lloguer, el menjar i algun vici escadusser, que no pas embrancar-me en ser una botifarreria de contes de totes mides i colors. Escriure per a mi és una altra cosa. El què, ni ho sé. De fet suposo que escrius per descobrir perquè escrius sabent que s’hi ho arribessis a descobrir mai, deixaries de fer-ho a l’instant.

A mi m’agrada tenir obert aquest bloc que de moment, tot i no fer gran la butxaca, és com anar al cafè i xerrar amb un i amb l’altre; com anar a l’hort i arrencar una mala herba aquí i allà. Cremar-te una mica les celles perquè sí, perquè vull, perquè en el fons és una drogueta que ens fa estar vius, contents, eixorivits més no poder. 

500 mots més ben dits que no pas aquests d’ara. 500 contraccions i dilatacions. 500 cucs de pols entre el projector i el llençol blanc. 500 esgarrinxades endins la nit. 500 pàgines viscudes. 500 postals d’aquest país nostre. 500 contes d’estiu. 500 notes damunt el pentagrama. 500 butaques esperant que s’apugi el teló. 500 afers de família. 500 teles, busts i pinzells. 500 somriures. 500 vegades d’aixecar el puny. 500 mirades escrites a mà. 500 lliçons apreses. 500  homenatges als qui ja no deixaren lluitar més. Cinc-centes raons per no callar. Cinc-centes raons per saber-me, sabent-vos a la vora.

El proper divendres dia 29 de juny, comença a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, la segona edició del Festival de poesia  Poesia i +  i que compta amb la presència d’una munió de veus que diran poemes de Palau i Fabre i de molts altres poetes. La millor manera de festejar aquest norantè aniversari de Josep Palau i Fabre.

El tret de sortida el donaran els poetes Joan Margarit i el Salem Zenia, poeta argelí en llengua amazic, aquest divendres. Per tal de donar més volada als poemes del Salem, els amics del PEN català, entitat col·laboradora en aquest acte, van demanar-me si podia llegir la versió en català dels poemes que el Salem llegirà i que el Ricard Ripoll ha traduït de manera magnífica i que s’editaran en una plaquette.

No cal dir que he acceptat gustós l’oferiment. Tot el que es pugui fer per donar a conèixer l’obra d’un escriptor que no pot tornar al seu país i de retruc posar d’actualitat la persecució que la llengua bereber pateix a Argèlia, sempre serà poc. Un honor acompanyar a dos poetes com el Salem i el Joan Margarit, i no cal dir-ho, compartir-ho també amb tots vosaltres.

A Barcelona avui hem fet festa. Pel que sé, aquesta segona Pasqua, s’havia de celebrar el dilluns després de les eleccions però es va canviar per por de l’abstencionisme, en fi… M’he aixecat relativament aviat. He escrit tot el matí. Pels qui es pensen que això d’enfilar literatures és posar-se davant el paper, escriure un principi i arribar a  un final així tot seguit, res de res. Hi ha sessions de treball on sí, escrius i escrius, el que s’entén per escriure. Però després s’ha de reescriure i reescriure. Una coma, un punt, un sinònim, un gir… i tants intents de enviar-ho tot, fins i tot tu, a la paperera de reciclatge! 

A quarts de tres, amb els ulls encesos, ho he deixat córrer. Un cossiol de gaspatxo i un parell de rotllets de pernil i formatge prèviament descongelats. Una poma tallada a làmines, enfarinada i fregida d’acompanyament amb una mica de sal Maldon pel damunt. Deliciós. No he fet migdiada. El puret d’encabat de dinar. He contestat mails. He trucat a la mare: la seva escapada a Cantàbria d’aquests dies amb parada al Guggenheim de Bilbao. Res de res de la làmina de Miró que li vaig demanar que busqués. He fet el badoc a internet i he tornat a la feina. He corregit la meitat del que tenia escrit i encara hi he donat un altre ullada de dalt a baix. Força satisfet. A quarts de vuit he plegat.

Un got de llet i pa amb nocilla. M’han donat carabasses per partida doble. Surto a estirar les cames sol, doncs. Carrer Cartellà i Petrarca amunt. Temptacions d’entrar als cinemes del Passeig Maragall. Piratas del Caribe? Spiderman 3? Mandra, molta mandra. He pujat carrer d’Horta amunt. La plaça Eivissa a rebentar. Veig que al bar Quim han renovat les cadires de fora. Immillorables entrepans. Continuo pujant. Vaig amb "autèntiques avarques Pons", així que no projecto una caminada massa dilatada. M’arribo fins a l’església de Sant Joan. El temple no em diu res. Sí, en canvi, la que devia ser la rectoria. Unes vidrieres. Uns arcs ogivals. Moltes històries de majordomes i rectors, segur.  

Horta, al ser una de les viles annexionades a Barcelona, encara conserva un velam i cordatges de carrers i carrerons amb una atmosfera immòbil. Algunes botigues et fan viatjar molt enrere. Les cases, d’una planta i pis, amb balcons forjats i aquelles portasses de fusta massissa, amb picador i tot. Carrers amb xalets -aquí en diuen torres- de barcelonins que hi venien a estiuejar. Ara tot són escoles bressols, una centre de dia, una empresa d’arts gràfiques…

Baixo sense saber molt bé on sóc. Continuo gaudint de les cases. Tinc vocació de jubilat. De mica en mica recupero una mica la memòria dels carrers. Sóc a la plaça Bacardí. Un gran descobriment àmpliament explotat molts diumenges de martinis sigilosos. Un baret que no està malament però que no obren fins més tard. Terrasses a petar de gent. No sóc d’asseure’m i deixar passar el temps. Prefereixo caminar. Compro fruita a una gent xinesa. Me la menjo en arribar a casa. Rellegeixo tot el què he escrit. No està mal, respiro alleujat.

Remeno papers privats. Al llarg de la meva vida he portat un grapat de dietaris. Ja fossin escrits en quaderns, en llibretes o directament a l’ordinador. L’estil canvia si s’escriu a mà o es fa damunt el teclat. Assumir la responsabilitat d’obrir el bloc, afegí a les singularitats esmentades, una nova circumstància: la publicitat. Per molt sincer que puguis ser, el fet que allò que escrius tingui una confrontació directa amb un lector anònim i crític, t’obliga a no poder escriure amb la mateixa llibertat. 

Quan dic llibertat, no parlo d’autocensures ni d’empescar-me un personatge literari que no tingui res a veure amb qui sóc realment (tots som la nostra Bovary particular). Parlo de la voluntat conscient de marcar-te un nivell i saber que sempre l’has de tenir en compte. Algú pot pensar que aquest topall auto-imposat pot exercir de manera despòtica i restar sinceritat o frescor a a allò que escrius. Res més lluny. Acotada la forma, les paraules fan néixer l’apunt cap endins, la llibertat absoluta, sense imposicions, produiria una anàrquica i indisciplinada rècula de mots capriciosos.  

L’art és forma i cenyir-se a aquesta raó, si veritablement s’és artesà -ja sigui de la paraula o de qualsevol altre disciplina artística- constitueix el repte més gran, la prova definitiva a l’hora d’explicitar la teva necessitat abassegadora d’expressió.

Matí a Tarragona. Per mitjà del bloc Tarragona Literària em vaig assabentar del curs que la gent del teatre el Magatzem de la ciutat, organitzava amb l’actor Lluís Soler sobre com dir poesia. No vaig dubtar ni un moment en apuntar-m’hi.

El Lluís és una persona magnífica. En tot moment s’ha prestat a posar al nostre servei tot allò que ell ha après, de manera empírica, a l’hora d’enfrontar-se amb els versos dels grans autors catalans. El fet que no en sigui un erudit, sinó algú que ha anat aprenent de poesia per necessitat, fa que els seus recursos tinguin una finalitat pràctica que s’agraeix i que s’hagi treballat de valent.

Malgrat estar d’acord que la poesia és un artifici de la llengua, el fet que la majoria de la gent no tingui coneixements de mètrica fa que se senti indefensa davant l’abordatge d’un poema i tot és limiti a una interpretació emocional on manen els signes de puntuació.

Res més lluny, la disposició dels accents marquen el ritme del poema. El Lluís ens ha ensenyat a saber reconèixer com es disposen aquests accents en les diferents modalitats de versificació  i treballar a partir d’aquesta estructura desvetllada.

Defugir l’emoció a l’hora d’enfrontar-se amb un poema. Saber-ne copsar la seva estructura interna, pautar-la com si fos una partitura de música i executar-la a partir d’aquest bastiment. Vet-ho-aquí.