TROFEUS
Els poemes estan penjats damunt una cortina fosca. Complementen un espectacle teatral. No van ser escrits per a l’ocasió, però parlen, d’una manera o altre, de les relacions entre homes i dones. L’espectacle, encara que sigui tangencialment, també en parla. Així, en exposició, fan l’efecte de ser escrits per un poeta que publica amb regular normalitat. Hi reconec algun problema de puntuació.
Em barrejo entre la gent fent veure que hi presto atenció. M’interessa copsar quines reaccions provoquen. Alguns hi passen de llarg, indiferents, d’altres sembla que els llegeixin. Davant un dels breus, dos nois s’hi aturen. Un d’ells no deu entendre el català i l’altre tradueix el poema al castellà. Sobta l’exactitud de la traducció. A l’altre noi sembla que la traducció li plagui i exclama “…que bonito, que bonito!”.
Els dos nois es pregunten de qui deuen ser aquells poemes. No hi posa cap nom. Una noia eixerida com un pèsol, els diu que hi ha la possibilitat que el poeta sigui a la sala. La sento, ens mirem i ens posem a riure. No se’n pot estar de revelar l’autoria del crim assenyalant-me i jo vull fugir, fer-me petit, encara que per dins pensi que per damunt de premiS, reconeixements o trofeus, aquell “…que bonito!”, sincer, desinteressat, m’omple molt més.