La vida versió Champions League

Al meu voltant comencen els aniversaris estiuencs, perquè en la meua família hem nascut apilotonats en quatre grans èpoques, cada una en una estació de l’any: març, juny, octubre i desembre. Sempre em dic que en això de cumplir anys hom no s’ha de preocupar massa. Perquè els anys no es cumpleixen en un dia, sinó al llarg de tot l’any: qui dia passa, any empeny. Ho dic, però en realitat no m’ho crec. Siga com siga, és un bon dia per a girar-se a mirar la perspectiva: com els anys nous, o com l’últim dia de les festes del meu poble -que per a mi és el canvi d’any espiritual-.

La Carme ho ha fet, això de mirar-se la perspectiva i ho fa fet amb filtracions occitanes. La Mercè es pren els aniversaris amb més discreció, en canvi. Tanta discreció que sempre se’m passa el dia; potser és pel fet de ser gironina, qui sap. És algun dia al voltant de febrer, però no recorde mai quan exactament. I després trobem a la Maria, a qui tampoc li acabe de detectar els aniversaris. També podria ser pel fet que és gironina, tot i que em decante a creure que probablement és per altres preocupacions més boniques.

Tant de parlar de celebracions, m’han entrat ganes d’anar de festa. Hui no és el meu aniversari, però crec que aniré a celebrar el meu no-aniversari -com l’Alícia-, a celebrar que la primavera ha vençut l’hivern -ja fa estona-, i que l’al·lèrgia al pol·len (uf, aquesta frase pareix extreta d’un exercici d’ela geminada) no m’ha vençut a mi -encara-.

Mentrestant, dedicat a totes les quasitrenteneres que casualment lligen aquest bloc, vos deixe amb el cant del Feliç aniversari en polònès, Sto lat, en versió especial per a elles.

La tia Sunsión és dels anys en què La Font s’acabava al carrer del Cine. Els enamorats hi passejaven -sempre acompanyats d’un germanet o d’una germaneta-, amb cura de no apropar-se a la séquia, que actuava de frontera. Els xiquets corrien a mirar les fotografies de les pel·lícules que s’anunciaven a l’antic cinema, d’amagat per a que les mares no se n’assabentaren. Perquè el cinema, en aquells anys durs de postguerra, era poc menys que pecat.
El carrer València encara no era un carrer; era un barranc, on les dones anaven a llavar la roba, i articulava la vida social del poble. No hi havia res que les pedres del barranc no saberen; les encendrades dels amors trencats, i els canvis de veu de les veïnes amb malícia.
I la Tia Sunsión és d’aquells anys. Sa mare s’alçava a trenc d’alba a munyir vaques, i a les nou tenia la llet venuda al poble i fora del poble. Alguns xiquets -entre ells, ma mare-, anaven a escola, a aprendre de lletra davant l’atenta mirada del règim, amb un crist penjat com a testimoni. Els altres xiquets es repartien pels secans -no era terra de taronges, encara-, arreplegant garrofes. Les xiquetes ajudaven amb els boixets als dots de les germanes, o de les veïnes, o de qualsevol parenta. Sempre hi havia dots per a fer. I molta misèria.

Després van tapar els barrancs i les séquies. El cinema va tancar, i els cotxes passaren a ocupar els carrers on passejaven els novios formals. El carrer del cinema es va passar a dir Carrer Cervantes, i s’ocupà d’articular el trànsit del poble.
La Tia Sunsión es va quedar a viure al Carrer València, perquè sempre li ha agradat saber què passa en el seu voltant. Ha tingut curiositat de periodista, i molta traça per assabentar-se de tot. Fins i tot quan jo vaig ser corresponsal de La Font sabia que la font -valga la redundància- d’informació primigènia era la tia. També calia sempre, però, contrastar, corregir i reduir la informació.
Ara la vellesa la castiga amb ceguesa i sordesa, a la tia. Els anys no perdonen. Comença a recordar més que a buscar pel voltant, perquè el sentit de la memòria el manté millor que la vista i l’oïda. Afortunadament, el que no perd és la llengua, l’accent, la gràcia. I m’alegre, perquè de ties sunsions ja en queden poques.

L’última vegada que el vaig veure va ser en una manifestació d’Espanya 2000, a València (i no com a manifestant, sinó com a públic de ai-mare-que-ve-el-llop). És una llarga història. Des de llavors no havia tornat a sentir res de Przemek (pronuncie’s Pshemek), el meu amic polonès. I ahir em va arribar una sorpresa al correu, d’aquelles que et fan posar de bon humor tot el dia, per inesperada: un correu electrònic d’ell. Però no un correu qualsevol. Què va! Un correu on em convidava a veure la seua primera pel·lícula. Quan li ho he explicat a la Carme, m’ha preguntat si era com a guionista, actor o director. Resposta:- I com a productor, també.

En Przemek era un home del renaixement: es dedicava a tot. Pel que veig, continua fent-ho. Escrivia històries, punxava música, era un bon estudiant, tocava la guitarra i tenia una curiosa relació amb Déu. Bé, totes les relacions d’ell són curioses, pel que tinc entès. Fins i tot la relació que ell té amb ell mateix, com es desprèn del seu curt
He mirat el seu primer producte audiovisual, on hi han col·laborat ell i la seua xicota -o ex-xicota, no ho he acabat d’entendre massa bé-. I m’he emocionat. Hi he trobat traces de Polònia, un dels meus països d’adopció; hi he reconegut els paisatges: Varsòvia i Ciechanowiec (pronuncie’s txekhanoviets). També hi reconec la marca inconfusible d’en Przem (Pshem, és l’abreviació per als amics).
Tanmateix, em dol enmig l’ànima comprovar la quantitat de polonès que he perdut. Si els ciutadans del país del Vístula se s’assabenten, em trauran el carnet de fan.
Per si algú ha arribat, després de llegir el post, a tindre curiositat sobre en Przem, Varsòvia, la llengua polonesa, o Ciechanowiec, ací està l’enllaç del curt, titulat auto-reflexió (amb subtítols en anglès).

Si últimament compartisc el llit de matrimoni on dorc amb “La historia interminable”, durant els dies em baralle, per raons professionals, amb “El marxismo y la filosofía del lenguaje” de Voloshinov. Una de les poques coses que fins ara he pogut entendre es refereix a la ideologia que necessàriament es desprèn dels signes. La ideologia creix en un terreny interpersonal i la societat acorda proporcionar, a un símbol, una determinada ideologia. Un passeig en cotxe per la zoologia automobilística de la comarca m’ha demostrat que Voloshinov erra. O això, o que alguna cosa en la societat està canviant.

Als cotxes, enclastats especialment a la part del darrere, s’hi poden veure tot tipus d’animalets: papallones, camells, gats o sargantanes -sobretot els qui venen de Formentera-. Però els dos animals simbòlics, i amb major càrrega ideològica, han estat els burros i els bous -com diu el refrany, de Joans, bous i ases n’hi ha a totes els cases-. Els burros, segons tinc entès, es relacionen amb la resistència cultural autòctona. Els bous -mascles, que els dibuixen amb els testicles penjant-, si hom resisteix la temptació d’accelerar el cotxe quan el vehicle del davant en porta un, els relacionem amb un cert nacionalisme espanyol estantís -i jo el relacione també amb el Carrusel deportivo, també. Quines coses. Si Espriu alçara el cap…-. I generalment es sobreentén que tots dos símbols solen ser excloents.
Si els bous se’m fan pesats de mirar, per les connotacions ideològiques, les enganxines on un burro munta un bou em semblen una blasfèmia per al Discovery Channel. Tanmateix, sóc conscient que no he de relacionar-la amb l’amor entre espècies, sinó, de nou, amb connotacions ideològiques -un nacionalisme donant pel sac a un altre-.
Ara bé, el que m’explota el cervell és quan veig, en un mateix cotxe, un burro a una banda, i un bou a l’altra. És com un dibuix d’Escher, però ideològic. O no tenen les coses clares ideològicament, o no tenen les coses clares simbòlicament. Però alguna cosa falla. És l’escala que puja i baixa. Un sostre i un terra alhora.
La cirereta del meu pastís observacional ha arribat hui quan, a l’aparcament de La Benemèrita, un lloc que creue diàriament a peu, he divisat en un cotxe un burro català. Una de dos, o Voloshinov va errar, o certament els fruits del Bloc a Gandia han arribat més lluny del que ningú havia imaginat.

Des de la meua sobredosi de pol·len -del divendres passat- no sóc persona. Si a això hi afegim la conjunció hormonal -m’encanta el SMP perquè és com la societat de consum: sempre li pots tirar la culpa de tot-, i que està plovent, m’he passat el dia aixafada. Però des que una amiga m’ha comentat que m’ha trobat en el youtube, m’ha canviat l’ànim. Mira, m’ha fet gràcia. Efectivament, posant el nom del programa que feia l’estiu passat -A l’estiu, festa!-, he trobat penjades les entrevistes als dos personatges més importants que vaig entrevistar: Alfons López Tena i Miquel Aleixit, president del Consell de Joves de Gandia :-). Per a portar un poquet de cel d’estiu, doncs, deixe l’enllaç a l’entrevista de López Tena: Sobre el llibre Catalunya sota Espanya. Tant de l’entrevista com de la presentació del llibre on havia anat el dia anterior em van resultar certament reveladors.

Quan portàvem huitanta minuts ja no m’aguantava en cap altra posició que no fóra dempeus. Tenia el crit empresonat a la gola, lluitant per eixir, i no parava de pensar “va, vinga, que ja portem massa estona. Fes-me cridar, que estic ja cansada!!”. El Puyal, al darrere, pels altaveus de l’ordinador, omplia d’ànims l’estança. I jo, que sóc de les que no perden l’esperança ni amb la llum tancada -deu ser l’única cosa que no perd, perquè sóc un desastre de persona-, al final ja saltava del nervi. Però no va ser possible, i tinc una pena…

Perquè això de ser d’un equip és com fer una aposta sentimental. Amb el desavantatge que quan estas a disgust no talles i tornes a començar amb un altre club més comprensiu, més intel·ligent i més guapo. L’aposta és quasi involuntària, i de per vida.
Vaig intentar fer-me del València quan vaig aterrar a la Safor. Era en una època d’esplendor per al València, clar. Òbviament, hui en dia intentar fer-se del València és un suïcidi sentimental; trauria més trellat intentant casar-me amb House -el personatge, no l’actor-. Aquell any el València va guanyar la lliga, i me’n vaig alegrar. Crec que fins i tot algú té una foto meua amb una bufanda del València -per a fer-me xantatge el dia que siga rica i famosa :)-. Però no és tan fàcil. Li tinc una simpatia, a l’equip Xè. Però no em va vibrar per dins com el Barça.
Em consola recordar com de bé van jugar, i que van lluitar com a lleons. I ara a esperar una renovació, perquè els clubs no deixen de ser com els aus fènix, i renaixen de les cendres.

La Carme, que és aficionada al còmic, em comentava en un d’aquests sopars virtuals que un dels dibuixants de còmic més extravagants portava una vida d’allò més normal, i vestia i aparentava normal. I algú li va dir alguna cosa semblant a:-Vaja, no m’esperava un tio tan normal dibuixant unes coses tan fantàstiques -en el sentit literal de l’adjectiu fantàstic-. I que probablement, continuava explicant-me la Carme, l’home podia ser tan normal perquè canalitzava la seua extravagància a través dels dibuixos. Imagine que a molts blocaires ens passa alguna cosa un tant semblant: i utilitzem el bloc a mode de teràpia. A més del bloc, jo tinc un altres sistema terapèutic per a canalitzar la fantasia: fer de contacontes.
Em dic Rodavolta, i el meu company ocasional de camí és Coco, un drac que té un trauma, perquè es pensa que és un cocodril, i li agrada estar-se a l’aigua, menjar contes i menjar-se als xiquets que es distrauen mentre ells els conta històries. Mentrestant, quan conta contes, moltes voltes es despista. I parla d’una tal Caputxeta groga, que anant pel bosc recollint rovellons es trobava una girafa que li preguntava:- Quant són sis per huit? I clar, l’audiència, d’entre cinc i set anys, es trenca les cordes vocals dient que no, que ni la caputxeta era groca, ni recollia rovellons, ni es trobava una girafa, ni molt menys li preguntava la taula de multiplicar del sis.
En realitat cobre per fer aquestes coses, però si algú sabera com em fa sentir per dins, segur que em farien pagar.
Ara que s’apropa el dia del llibre (Sant Jordi) tinc més tràfec que mai, i aquests dies, quan tornava a casa per la vesprada, crec que se m’escapaven els contes per les orelles, de tant d’imaginar-me què contaria, i com ho faria. Hui comença la ronda, i les papallones que tinc a la panxa, més que nervis, crec que són les caputxetes de tots els colors que ja es volen escapar per la gola. 
A la cuina, ja tinc el pot de mel perparat, per a endolcir les cordes vocals que el divendres estaran més rugoses que un fregall de rentar els plats. Em passaré el cap de setmana que ve muda, com un personatge de pel·lícula en blanc i negre; tant li fa. La teràpia val la pena!

“Chuck Berry, Ramones, Elvis Prestley, Lou Read! Metallica Spreensting, Doors i BB King!! Podria estar dient noms tota la nit!! Que collons us donen per ser aixíííííííííí!!!!!!”
Em desperta els matins el Francino, explicant-me a l’orelleta les notícies que succeeixen en aquests móns de Déu -o en els móns de qui a cadascú li dóne la gana, vaja. Que no tinc manies-. I després de dutxar-me, vestir-me, desdejunar i obrir la porta del garatge al ritme frenètic de les notícies locals, quan m’assec al cotxe m’abelleix posar-me de bon humor. De manera que generalment, al cotxe, de bon matí conduisc amb Radio Pego, que posa una molt bona selecció de música, trenada amb anuncis d’herbicides amb un accent de la Marina que enamora.
Però hui Ràdio Pego no  me l’encertava, la música. I com totes les emissores musicals tenen programes que fan riure a tothom menys a mi, preferisc recórrer al casset, que és una aposta segura -sí, el meu Ibiza és dels que encara tenen casset. Feu-vos a la idea dels anys que té!-. I he ficat un casset que he trobat a la guantera, que tenia pinta de ser més vell que la picor. I tant que era vell!! Tenia exactament 15 anys!!! Lax’n’busto m’ha regalat una pujada d’adrenalina! He rejuvenit fins al punt que no sabia si enfilar cap a l’escola, a donar classe, o a l’institut, a rebre’n!
Sé que el sentit de l’olfacte pot portar records d’infantesa, però l’adolescència és l’època de l’oïda, de la música forta, del burret amb fanta de taronja -i que em disculpen els d’Alcoi, però jo el “plisplai” me’l feia amb fanta de taronja-, i de les sabates brutes, enfangades i aixafades després dels concerts.

El més semblant a una festa de graduació que vaig tindre en acabar Comunicació Audiovisual va ser obrir una llauna de Cocacola de camí a l’estació de tren de València, per a tornar cap a casa amb una exhausta alegria. Ni sopars, ni orles, ni viatges de final de curs. Ni un sol trist colpet a l’esquena per part de cap company. Perquè el més semblant que he tingut a un company d’universitat, a la UOC, ha estat Emili, l’home amb qui em casaré algun dia. Sé que no és una etapa necessària, la de compartir el final d’una carrera amb els companys, però mira, ho tenia a la llista de pendents.

I tots aquests sentiments rebrollen ara, amb la força de qui va perdre aquesta oportunitat en el seu temps.
Amb això de les pràctiques, els de 3r pràcticament no ens veiem durant el 2n semestre: cadascú està a la seua escola, al seu poble. Però les trobades de practicum, les revisions que fem quinzenalment a València, ens obliguen a convergir al mateix lloc: el nostre entranyable i tercermundista edifici universitari. Com en un guió cinematogràfic de Patchwork, ens anem creuant pel camí, a mesura que el tren s’apropa a València. L’arribada a l’estació del Nord tot és un crit i un enrenou: el món s’acaba! Retrobaments i abraçades, rialles i records en el mateix lloc on vaig assaborir la meua trista Cocacola Audiovisual. Són trobades amb regust de comiat, amb nervis de fi d’etapa. 
És bonic que la vida dóne segones oportunitats. Encara que siga per a anècdotes tan senzilles com aquesta.

Batman sempre ha estat el meu superheroi preferit, perquè és qui té més mèrit. Superman té uns poders extraordinaris que li han caigut del cel; aixina clar, jo també. Spiderman és un ésser transgènic, a qui els poder li són inoculats amb el verí d’una aranya. Això tampoc no en té massa, de mèrit. Però Batman no. Batman és una persona normal, que, damunt, viu en una ciutat on sempre és de nit -algú ha vist Gotham City de dia? Eh?-, i està carregadeta de gent indesitjable -clar, com sempre és de nit, és més fàcil amagar-se. Si tot té les seues raons, en el fons-. L’altre dia, sopant virtualment amb la Carme, vaig descobrir que en l’actualitat també n’hi ha, de superherois: els qui practiquen Parkour.
L’altre dia estava sopant pel xat del gmail amb la Carme -sopar vegetarià, perquè la Carme és vegetariana, esquerrana, dona, de classe obrera, nació oprimida i pel que sembla últimament també és occitana- quan em va enviar un reportatge de TeleMolinsdeRei sobre el Parkour, també conegut com l’art del desplaçament. Em fa gràcia, perquè crec que parkour és el primer neologisme d’origen francès que sent en molt de temps; els neologismes del segle XXI solen tindre accent de Sillycon Valley. El parkour és un art/esport urbà que consisteix a desplaçar-se per la ciutat utilitzant-ne l’orografia mentre es fa gimnàstica. De fet, els practicants de Parkour són moltes voltes ex-atletes de competició, que d’aquesta manera es mantenen en bona forma.
La Carme diu que cada vegada que els veu en acció, li entren ganes d’anar al gimnàs. Ja sé això d’anar desplaçant-se per on siga d’una manera poc ortodoxa no té molt a vore amb les batalles eeespectaculars de Batman. Però el sol fet que et vinguen ganes d’anar al gimnàs mentre els veus fent tots eixos malabarismes ja es tota una fita heroica.
Per a qui tinga curiositat, deixe aquesta publicitat -que no sé què publicita- d’un minutet i mig on es mostra què és això del parkour, amb una banda sonora deliciosa.

Ai, des de fa un parell de dies, me’l mire i me’l remire, i me’l torne a mirar com si me l’haguera parit jo. I no. He d’agrair a Francesc Pasqual (àlies el Senyor Suport de Vilaweb) que haja fet de la capçalera d’aquest bloc alguna cosa digna de mirar. No és que estiguera malament, abans. Però ara reflecteix millor el meu estat d’ànim cada volta que m’assec davant l’ordianador a escriure les meues cosetes: un diari, una tasseta de cafè, i ale. Anar fent. (de fet, ara m’agrada més mirar-me el bloc que escriure-hi!)
Ara bé, el primer dia he de confessar que anava un poc despistada. Quan entrava als meus apunts diaris tenia la sensació d’estar ficant-me en casa d’algú altre. Quines coses.

L’únic problema que li trobe a això d’estrenar vestit nou és que cap sabata no li va, ara. Les fotos que adjunte, que abans eren l’única nota de color del bloc -perquè era tot gris-, ara són una nota discordant. Perquè el color de la foto no “li va”. Però buf, tampoc no em puc entretindre, damunt d’escriure, a vore si la foto que adjunte “li va” amb la decoració de la resta del bloc. Al capdavall, jo no servisc per a aquestes coses del disseny. A mi dóna’m un teclat i dis-me quants caràcters vols -3.000? 5.542?- Te’ls clave. No m’he dedicat a altra cosa en els últims anys que a clavar caràcters.
I és que l’altre dia li ho comentava a algú: cadascú té gràcia per a fer una cosa. I mira, jo per a coses de disseny no en tinc, de gràcia. Només cal veure com vaig vestida per adonar-se’n. De la mateixa manera que tampoc no tindria gràcia per a fer de comentarista futbolística -i això que sóc del Barça gràcies al Puyal, que el futbol radiat m’agrada més que vist per la tele-. Però ja ho dic: cadascú serveix per al que serveix. I si no que li ho diguen a Cervantes, que tota la vida es va lamentar de no ser capaç d’escriure un bon poema.

Una de les llegendes urbanes més sonades dels últims anys va ser el rumor de Ricki Martin, la xiqueta, el gos i l’armari (traduit a l’anglès pot sonar fins i tot a subtítol de Cròniques de Narnja). D’altres llegendes urbanes han sorgit de casos reals, potser magnificats amb la força de la paraula, com el cas de Jack l’esbudellador, i altres relats de por. Des de sempre he tingut curiositat per conèixer l’origen d’aquestes llegendes urbanes. Qui les comença? Com s’inicien? A partir de quin moment un fet es transforma en llegenda? És un procés tan progressiu que resulta intangible? I aquesta curiositat se m’ha multiplicat aquest matí, quan he sentit una llegenda urbana -universitària- referida a mi.

Retorne a la normalitat, i comence a fer pràctiques ací, a una escola de la terra, en concret, al Botànic Cabanilles. És una escola pràcticament virtual -com aquest bloc-, feta tota d’aules prefabricades, però on la bona fe i l’empenta del professorat fa que hom pràcticament ni se n’adone, d’això. Em trobe a una companya de l’escola de magisteri, perquè fem pràctiques com els Donuts, de dos en dos. La companya que m’ha tocat es diu Cristina, és de Llutxent, i és una gràcia de xica, tot i que pràcticament no la conec perquè quan jo feia 3r ella estigué d’Erasmus. Ens coneixem poc, doncs. Però pel que sembla, ja l’han informada. Es veu que a la facultat li digueren que el meu novio era americà, i que jo treballava a Canal 9. Vaja! Aquest resultat del joc del telèfon dels passadissos de la facultat, m’he apressat a esclarir-li, comença amb la frase: vaig viure als Estats Units i he treballat a Gandia Televisió. Li he preguntat qui li ho havia dit, per seguir la pista de la llegenda i trobar-ne l’origen, però ja se sap, aquestes coses es dilueixen en un “algú” indefinit i borrós, el mateix “algú” de Ricki Martin i de Jack l’esbudellador, un “algú” ple d’una imaginació tan entusiasta i prolífica que comence a envejar-lo.

Hi poguérem ser (per ordre alfabètic de Z a A)

Toni de l’Hostal
Tenim el que ens mereixem
Temps d’incertesa (com tots)
Pols d’estels
Mails per a Hipàtia
La vida diferida
Josep Blesa
Indústries i caminars
Gàlim
Esclafamuntanyes
Emigdi Subirats Sebastià
Cafè en gra
Àngel Canet Català

No hi pogueren vindre (Per ordre alfabètic de A a Z)

Chao Ong Viet Nam
L’hidroavió apagafocs
L’última llum d’estiu
Joan Vila i Triadú
Puigdencama
Sense embuts
Vent d Cabylia

La Teresa de Manresa, una companya d’eslaves, descobrí una nova acepció del mot “comboi” en passar a viure amb un parell de xiques de la Safor. Una acepció que ella desconeixia. Per tal d’explicar-la millor, l’he buscada als dos diccionaris de referència: el d’Enciclopèdia Catalana i el de l’IEC, i he de dir que ha guanyat l’IEC en aquesta ocasió. Defineix “comboi”, en la seua tercera acepció, com “Enrenou, conjunt de coses desordenades o de molta gent que no s’entén; bullici, confusió (Cast.); cast. lío, jarana.” Jo ho definiria d’una altra manera: és com trobar-se amb tot de gent blocaire, a qui has estat llegint durant algun temps, un dia de pasqua, al poble d’Alcanar. Això és comboi! Això és el que farem demà mateix: una gran trobada d’amics virtuals. I des d’ací volia agrair a, Josep Blesa, perquè ha fet de pare de la criatura a l’hora de coordinar-nos a tots per a trobar dia, hora i lloc.
La història començà com una aposta futbolística entre xotos i culés, o el que és el mateix, entre seguidors del València i del Barça. Vicent en va parlar al seu bloc, i jo m’hi vaig apuntar, mig en broma. Es tractava d’emparellar xotos amb culés, i que els perdedors pagaren un dinar als guanyadors. I clar, com jo vinc emparellada de sèrie –Emili és del València, i jo sóc del Barça-, doncs ho teníem arregladet.
Finalment, com que ni el Barça ni el València estan per a tirar cohets, s’ha arranjat el dia com una trobada amistosa entre gent que té per afició publicar la seua vida privada -o els seus pensaments privats- a la xarxa. I ja que ens coneixem per dins, doncs conèixer-nos també per fora. Com que estem a banda i banda de la Sènia, el punt de trobada ha estat ben bé al mig. I el llistat de gent que s’apunta a la festa es pot trobar en aquest post de Blesa.
La trobada és un tant prompte per al meu gust, a les 9.45 -m’hauré d’alçar a les 6.30 del matí, només de pensar-ho m’entra son!-, però tant li fa. Estic segura que saltaré del llit quan sone el despertador i els carrers no estiguen ni posats, perquè tinc un comboi….!

Mandrejant per la blogosfera -perquè amb el rendiment personal que tinc aquesta setmana l’únic que bonament puc fer és mandrejar, i el Chiquilicuate d’Eurovisión encara va animant-me al crit de “perrea, perrea!”-, m’he trobat una sorpresa si més no confortant: algú que té la mateixa mania macabra que jo de llegir sistemàticament les esqueles! M’explique: pot sonar macabra i fotut, però en realitat és una curiositat sociològica -o social, no sé com dir-ne-. M’interessa saber qui mor, perquè mor, i a quina edat mor. I les esqueles generalment els dónen molta informació d’aquesta.
Els estius, quan treballe a la tele, el primer que faig és engrapar un cafè d’aquells artificials que preparen les màquines i entaforar el cap entre les pàgines del Levante o Las Provincias. Primer, la portada. Després, la secció de La Safor -a traure idees, a vore qui puc entrevistar, o quin reportatge es pot fer-, i després, la secció de les esqueles.
Al final hi fèiem la mar de broma, amb aquesta mania meua de les esqueles, però al principi els sobtava molt, a la gent de la tele. Probablement em miravent pensant que era un ésser macabre i morbós; però un dia que Òscar va traure el tema, li vaig explicar que era per raons purament sociològiques. M’agrada saber qui mor -per si el conec, vaja-, i sobretot l’edat i les raons. I vaig continuar la meua argumentació explicant que si es publicaren llistes de naixements, les miraria amb el mateix interès; Òscar amablement em va passar la secció de contactes, per si em servia en la meua construcció mental de la societat, ha, ha!
L’estiu passat coincidí que feia 70 anys de la guerra civil, i la mania de mirar les esqueles no només em va servir per saciar la meua curiositat sociològica, sinó també la curiositat històrica. Dels anys 2006 a 2007 -i continuarà fins a 2009, previsiblement-, es publicaren esqueles recordatòries de la guerra civil. En concret en recorde una que em va sobtar tant que la vaig tindre alguns dies penjada a la torre de l’ordinador -hi ha qui penja la foto de la parella, de la neboda o del gosset, i jo hi tinc esqueles, pel que veig. Potser sí que sóc enrevessada i macabra!-. Hi deia alguna cosa així com:

Nom, cognom 1 i cognom 2, asesinado vilmente por el ejército rojo. Rogamos una oración por su alma, por Dios y por España.