La vida versió Champions League

És la primera volta a la vida que canvie d’estat. De la líquida solteria he passat a aquest vaporós estat de casada, un canvi recordat per la lleu molèstia de l’anell daurat a l’anular esquerre. Des que me’l va posar Emili, divendres passat a les set i escaig de la vesprada, encara no me l’he tret. La molèstia se subsana per la gràcia que em fa mirar-me’l. I és que portar un anell de casada és més hipnòtic que portar les ungles pintades. Prova-ho!

A voltes em costa resistir la temptació d’escriure un llibre sobre teoria de la quotidianitat, a l’estil de llei de Murphy, o tractat de Tsun Zu. Com no puc permetre’m aquest luxe, em conformaré en escriure un post. La teoria de hui es titula “Si vols caldo, nyas tres tasses”, també coneguda com “el carbó sotmés a pressió produeix diamants”.

No acostume a fer grans bons propòsits. Si alguna volta n’he fet cap, probablement l’he realitzat amb el mateix afany que si no l’haguera fet: segons les ganes. Però les circumstàncies d’aquest any nou i d’aquestes vacances són especials, de manera que aprofite per a elaborar un llistat públic en aquest blocg; a vore si la vergonya m’ajuda a obligar-me en els bons propòsits d’aquest any 9.

1. El primer dels bons propòsits és no tornar a escriure això de any “9”, que com Canal 9 ho ha suat tant, és més vell que la Xarito.

2. Descivilitzar-me. Necessite urgentment una cura de desintoxicació de “Civilization”, EL joc d’ordinador. M’he passat les vacances de Nadal conquerint el món: i el més graciós és que el rècord de punts de conquesta el tinc amb un líder que es diu Obama.

3. Retornar a la vida rural, que amb això del mal temps i que es fa de nit a les 6 de la vesprada tinc aquesta faceta biodegradada.

4. Procurar, en la mesura del possible, continuar sent tan feliç com fins ara, malgrat que 2009 serà un any de canvis -fins i tot més que en 2008, m’atreviria a dir-. 

5. And last but not least: continuar retransmitint-ho tot, tot i tot en directe ací, en aquests apunts diaris (que ni són apunts ni són diaris, però em permetreu la llicència poètica). I vosaltres que ho vejau.

Hui hauria de ser el dia Mundial de la Salut, per allò que diem tots els anys: que no ens toca mai, i que, mentre tingam salut, en què em quede com estava, prou. Enguany, però, el meu dia de la salut té un al·licient econòmic: no m’ha tocat la loteria, però he cobrat la meua nòmina (de la Conselleria!) i en els temps que corren, el luxe ve a ser el mateix.

La meua primera nòmina des de fa més d’un any. Quin goig. Certament, els diners no fan la felicitat. Però, collons, ajuden. Això de cobrar a final de cada mes em sembla una cosa de màgia, i si tot continua aixina començaré a veure a la Conselleria no com a un aparell burocràctic, sinó com una ONG que es dedica a fer-me la vida més fàcil. Aquesta falta de costum a la bona vida -o a una vida laboral digna- es manifesta en converses surrealistes com la que he tingut aquesta vesprada amb una coneguda, una mestra amb qui vaig treballar quan estava fent pràctiques. M’ha preguntat per les vacances i li he contestat emocionada:
– Les vacances? Pagades!
Potser no m’ha tocat la grossa, però qui no és consola és perquè no vol.

Havia eixit de casa per a fer una caminada, com totes les vesprades. L’equipament era sobradament adequat: xiruques, mocador al coll per al fred, un MP3 carregat i un bastó. En realitat, no feia falta tanta cosa, per a caminar, però mai no sabia què es podia trobar. I cada dia triava un camí diferent: tots ells iguals de fàcils, curts i senzills. Fins que un dia, caminant pel mateix trajecte que havia seguit les últimes setmanes, de sobte, es va trobar una muntanya.
Era una muntanya enorme, alta, de les que rellueixen orgull al capdamunt. Es va aturar per a mirar-se-la un moment. Als peus de la muntanya, un home assegut, tranquil, d’aquells hòmens casolans, de poble, dels que roseguen una herba amb tranquil·litat, li va parlar:- No hi vol pujar?
– Jo? No pas.
– Però, quina vista hi deu haver, allà dalt. No ho ha pensat mai?
– És la primera vegada que la veig. No ho podria haver pensat mai.
– Doncs seria tot un repte, arribar-hi. Però va amb un bon equip. Si ho intenta, ho aconseguirà.
– Allà dalt?
– Allà dalt. I tant. I més amunt, si s’ho proposava. Però començar per una muntanya com aquesta ja estaria bé.
– Oh, però jo ja fa anys, que camine.
– Ja, però mai per cap muntanya.

I va deixar el camí pla de sempre per a pujar la muntanya. L’equipament era bo, certament, però suava més que es pensava que suaria. El començament l’embargà d’emoció: certament, era un camí nou. Més tard, pujat el primer tram, es notà el cansament. Però el cim no es veia tan lluny. I com més pujava, més es convencia que allò era el que sempre havia volgut fer. I que, en realitat, se li donava francament bé. Aquella era una bona muntanya, i una bona ascenció. 
 
Fins que va arribar l’inevitable: el cim. Els primers instants de satisfació els reservà per a l’home del principi. Però més tard, després de gaudir el paisatge, alguna cosa el va inquietar. I ara, què?

Últimament estic un pèl massa absent de la vida bloguera, perquè açò de tornar a treballar i organitzar-me per a complir els objectius que m’he proposat a un any vista és més difícil que acabar una partida de Tetris. Em venen posts al cap, com m’ha passat d’un any ençà, però trobar el moment i la calma propicisem resulta un tant més complicat. Un dels posts pendents, des de fa mesos, és un derivat d’un article que vaig llegir al Cosmo: “Coses millors que el sexe”.

És una llista secreta que mantinc amb una persona propera del meu entorn -de qui no en diré el nom, per a guardar la seua reputació-: un llistat de xicotetes coses quotidianes “millors que el sexe” que no fan repetir l’escena de Meg Ryan a “cuando Harry encontró a Sally” ni molt menys, però són coses que et fan feliç. Sexe exclòs. Per això m’ha fet tanta gràcia quan Vicent m’ha proposat el meme aquest de “Sis coses sense importància que et fan feliç”. M’ha recordat a la llista de “coses millors que el sexe”; de manera que amb el vostre permís, arramble de la meua llista sis xicotets plaers quotidians algun dels quals, pel que veig, coincideix amb els de Vicent:

1.- La cervesa del divendres per la vesprada amb Emili.
2.- Anar al cinema amb els meus nebots.
3.- El cafès dels dinars familiars
4.- Parlar amb aquell/a amic/ga que feia temps que no veia.
5.- Caminar descalça per casa i que no se m’embruten els mitjons.
6.- Quan les dones de la meua família fan pa, i l’olor que desprén la cuina de llevat i farina.

I transmet el meme als blocaires:

Lucrècia de Borja
La Marlene
Amaia
La Carme
La Mercè
Urbà Lozano (que ja va escriure algun dia sobre plaers semblants, però a qui no em canse de llegir)

No hi ha edat on s’arriben a majors extrems que en l’adolescència: és l’època de la vida on la gent arriba a la màxima revolució, la màxima passivitat o la màxima estupidesa. El pitjor de tot és que resulta una època indefinida. Els saxons l’entaforen tota en els “teens” (més de deu a partir de tretze, menys de vint), i no em pareix una mala definició.

Una altra definició és aquella que fa referència a les actituds que comencen a desenvolupar: escampen les plomes i es passegen per davant dels individus de la seua espècie -i nivell social, que no es defineix en els paràmetres classistes de la societat democràtica, sinó en un curiós microsistema de castes escolar-. Atreuen l’atenció del sexe oposat i a aparten els enemics. En el cas dels xics, les dos coses en són una de sola: el pressing catch està a l’ordre del dia (una activitat que, segons recorde de la meua època, en comptes de atractiva, percebia com bàrbara i repel·lent). Els riures i les llengües viperines de les xiques, també (cosa que també recorde vivament).
El conjunt dels inicis de l’adolescència -l’adolescència alta, en termes històrics- és d’extrems i de competicions que es resumeix en un sol lema: a vore qui té les plomes més boniques.

Des de que els caps de redacció dels periòdics “de tota la vida” tenen permís per a posar onomatopeies com a titulars tinc certa mala maror al cos. Una cosa és que la tia vaja dient que el món s’acaba; i l’altra, que es posen d’acord amb ella en Hawkins, el cap de redacció de la Vanguardia i el president d’Estats Units, què voleu que diga. Clar, ara la dona està pagada, perquè es confirmen les seues teories catastrofistes, però alhora es lamenta per les “pobres criatures” com jo, que han de pagar un pis, i que amb tant d’especulador ja es veia que la cosa no acabaria bé. 

No necessite que cap home del temps em diga quan ve la tardor; hi ha símptomes interns i externs que indiquen que el calendari estacional passa pàgina: per exemple, la sobtada escama de les abelles entorn a la flor del garrofer- que aquestes setmanes té una olor especialment penetrant i desagradable-, o el desig incipient de menjar magranes, bunyolos i boniatos. En aquestes dates també torna el temps de la taronja, que ens ha abandonat durant el meset d’agost. 

Fa uns dies en Roger m’investia amb el premi Proximidade, que, al seu torn, li venia de Lucrècia de Borja.

A la Carme, perquè malgrat que mai hem viscut en la mateixa ciutat, sempre m’ha sigut molt pròxima, tant ella com el seu bloc. 

Fa alguns dies Na Lucrècia,  va rebre el Premi Paracelso -el cinquè premi que rep aquesta dona, i molts més que en mereix-. Es titula “Paracelso 2008: Imaginaria Por Tus letras y tu magia”. Clar que sí, dona, i per ser la inspiració de les nits d’estiu, i el nostre somriure de cada dia. A més a més, Lucrècia m’ha concedit l’honor de ser una de les premiades: per ser dona i per ser màgica. Per ser una bruixa, vaja :)) L’origen del premi l’explica Lucrècia ací.

Quan jo era jove, el lema publicitari de turisme al País Basc deia: “Euskadi, ven y cuéntalo”. Un autòcton basc em donà una enganxina amb el lema tregiversat de manera còmica; hi havia la imatge de tot ple de policies -amb porres i escuts- i hi posava “Euskadi: ven y cuéntalos”. En honor a la veritat, diré que en aquells temps hi vaig anar un parell de voltes -i no precisament en temporada turística-, i no em va cridar l’atenció per un excés d’agents de l’autoritat. Me’n solia trobar molts més en la Plaça de Sant Agustí de València cada volta que hi anava.