La vida versió Champions League

Un dels meus propòsits per a enguany és retornar a la pràctica de l’esport, una pràctica que vaig abandonar en fer cap a la Capi. Em vaig menjar el raïm amb aquest ferm propòsit. Penseu que hui m’he alçat a les huit del matí i m’he lligat les espardenyes per anar a córrer a la muntanya? Doncs no. Perquè en el fons, això dels propòsits un se’ls ha de fer quan se’ls vol fer, quan en veu la necessitat, i no perquè es menja dotze grans de raïm a la velocitat d’un gra per segon.

Quan era joveneta, als 14 o 15 anys, això del cap d’any era una cosa mítica, estratosfèrica, extraordinàia -clar, n’havia viscut tan pocs, de caps d’any!-. I vivia -vivíem- les campanades com alguna cosa màgica, com si, després que acabara de tocar l’última campanada, se’ns anara a aparèixer la fada dels desitjos inacabables, o haguera de caure un meteorit a la terra (bé, els marcians d’ací a un mes correran aquest merill, ho explica Enric Marco ací). Després de tants anys de descobrir que, de fet, després de l’última campanada, continuen passant els segons com si res, una s’ho pren més en calma. Ni tan sols els bons propòsits tenen perquè complir-se, -o almenys això és el que m’ha passat sempre-.
El que sí que tinc és molta curiositat de saber què passarà enguany… Bé, tot el que passe, -o quasi tot- es retransmetrà en directe, com sempre, en aquests apunts diaris.

Es veu, pel que he vist al Telenotíces de la Tevetres (ara que encara la podem vore), que hi ha un seguit de joguines que s’han acabat. Després de passar el llistat, ma mare s’ha girat i m’ha dit:- Encara no he entés quines joguines s’han acabat. I mig en broma, mig en serio, li he dit que eren joguines del segle XXI, que ella era del segle XX, i que poca cosa li podia explicar amb un lapsus de temps d’un segle.

Ha de ser certament frustrant que et dediques tota la vida a l’ensenyament -ma mare ha estat mestra d’escola i després professora de geografia i història en un institut-, i després, quan encara no fa un parell d’anys que t’has jubilat, t’adones que no entens què collons demanen els xiquets per a reis. Una uiii? Què és una uiiii? Com una consola? No mare, és com un comanament. I s’han acabat tots els comanaments de consola? Finalment, amb l’explicació que és com un comanament que et permet fer esport en realitat virtual, he saciat la seua curiositat; però he de confessar que em costa explicar què és una uii, perquè jo mateixa tampoc no n’estic segura, de què és una uiiiii (WII, que té tres lletres perquè el segle XXI és el segle de les tres sigles: MP3, MAC, WII, JPG, RGB, cat, COM, UOC, UAB, SMS, UEG, DVD, MPG, AVI, ISO… i no fa falta que continue, veritat?).
La mare m’ha contestat que tant se li’n feia, el segle XXI, perquè ella fa boixets, que són coses del segle XV. També té raó. Qui vol complicar-se la vida en una part minúscula d’un segle només quan té vint segles per darrere per a divertir-se?

Per cert, aprofite el post per a recomanar ací una pàgina web sobre jocs, joguets, i joguines segures del segle xx i del segle xxi, per a xiquets i critatures de totes les edats (des dels que tenen poc més d’una setmana fins als que comencen a necessitar fulletes d’afaitar).

Per aquells que odien el Nadal, hui és un bon dia: ja s’ha acabat, i fins l’any que ve -bé, almenys a La Font, on el Segon dia de Nadal no se celebra massa. A casa celebrem que els pares es van casar fa 37 anys, però és tot. Ha passat el primer acte: l’inici.
Per aquells que tinguen examens, treballs i feina, com jo, el primer acte és l’avaluació del que s’ha fet fins ara. Buff, encara tinc els pastissets de Nadal a la gola! És d’imaginar que tinc poca cosa feta, i les parts del cos desarticulades de tant de menjar. Tinc la sensació de ser el ninotet de Michelin (o com collons s’escriga).

A dia 26 anem de cap al segon acte: La nit de Cap d’Any. Hi ha gent per a la qual això significa alguna cosa. Per a mi, el més semblant al cap d’any és l’última setmana de juny, perquè no compte tant els anys en números redons, sinó en temporades. Les vacances d’estiu -o el canvi d’activitat, de vida estudiantil a vida laboral-, em serveixen més per a separar els anys els uns dels altres que no els gotims de raïm assassins i la copa de cava. En tot cas, és el segon estadi. Entremig? Tres aniversaris familiars i l’aniversari de casament. A Rússia si que ho poden fer coincidir, això de l’any nou i de l’any escolar, perquè tinc entès que les vacances d’estiu les fan en hivern, i que en comptes d’anar a la platja es passen els vacances jugant a escacs i bevent tè bullint.
I finalment, el meu dia preferit, els Reis, perquè a casa hi ha nebots i perquè el dia de demà els xiquets els tindré en casa -és una manera de parlar, clar, ara no aneu escampant la bona nova!-. Després de reis me’n vaig escapada cap a València, a entregar tots els treballs que hauré fet entre festa i festa, entre pastisset i pastisset. Després de Reis, del tercer acte, ve la conclusió de l’obra: el problema és que encara no sé si acaba bé o acaba malament… i sóc la protagonista de l’obra!

Rodejada de malaltes com he estat, no m’estranya estar incubant un costipat de la mida d’Àlien. Dissabte vaig eixir del diploma abans d’hora, perquè no em trobava massa catòlica, i en arribar al tren, deu minuts abans que eixira ja ‘havia apalancat en un d’aquells seients que estan empotrats a la finestra i són una filereta de tres. M’agraden aquests seients, perquè pots estirar les cames tant com vulgues, i perquè dóna al passadís; i pots vore la gent que va i que ve. Estava mig estirada, tapada amb l’anorac com si es tractara d’una manteta i llegint les rondalles d’Enric Valor com si estiguera al menjador de casa.

I va arribar un personatge particular que es va asseure als seients de quatre, just al meu davant. Hauria jurat que es tractava d’una bruixa del segle xxi -bruixa en el millor sentit del terme-. Era jove, portava unes ulleres de pasta negra, i els cabells, negríssims, embutllats, acabaven en una trena. Portava un abric tot negre, i unes mitges negres que acabaven en unes botes igualment negres -sense tacó. Mig embeltida com estava, no em vaig poder estar de quedar-me mirant-me-la; i ella, com si tinguera un radar, després d’asseure’s es va girar cap a mi, i se’m va quedar mirant directament als ulls:
– A qué hora sale el tren?
Pareixia un ésser vingut de la quarta dimensió. Li vaig contestar que en cinc minuts, i va quedar satisfeta. Després li va demanar Las Provincias a la dona que estava al seu davant, que li’l va cedir estranyada. Escanejà la portada amb la vista, com si no sabera què estava passant en el món però tinguera la necessitat imperiosa. Feta una primera lectura, començà a comentar l’actualitat amb aquella dona.
– Esto de la crisis empezó con la leche de Estados Unidos, y afectará a todo el mundo, ya lo verás. Si a continuació haguera començar a explicar que de fet, hi havia un asteroide gegant que amenaçava la terra, tampoc no m’haguera estranyat.

A principis de curs vaig viure un episodi curiós: una xica, a la cafeteria, asseguda a la mateixa taula que jo -estava plena a vessar, la cafeteria de la facultat-, i que em principi no em coneixia, em va reconéixer per la veu:- Ai, tu ixes a Gandia Televisió?. Em vaig posar roja.- Sí, t’he reconegut per la veu.
Vaja.
Aquest cap de setmana, em va passar un episodi vergonyós paregut.

Estava fent la burra amb unes amigatxes al bijou brigitte, que tenen bijuteria i altres complements, caminant com una supermodel (igualet, igualet, eh?) amb un barret de tall anglés, fent veure que baixava de l’areoport de Heathrow fingint parlar en accent britànic, tota estirada. Una dona es va posar davant meu i em va dir, com si em coneguera de tota la vida:- Filla meua, és que la teua veu és inconfusible! És estrany: si fóra locutora de ràdio, encara. Però em crida l’atenció que la gent no em reconega per l’aspecte, sinó per la veu. Potser és la mà de pintura que em passen abans de gravar, qui sap. I què té a veure això amb el títol del bloc? Doncs que el bloc es diu Marta Insa, com jo, i no precisament per raons megalòmanes o per vanitat. Volia justificar el títol del bloc, i per això he pegat dos voltes a l’assumpte abans d’entrar en matèria. El títol és Marta Insa perquè durant tota la vida he conegut a molta gent, a gent a qui no em tornaré a trobar ni per casualitat, perquè la majoria viu a 400 km de distància, i això són molts quilòmetres. Alguna volta he tingut curiositat per saber com els anava, i els he buscat pel google: per exemple, la Laia C. està doctorant-se en econòmiques, l’Ariadna Q. ha acabat medicina amb èxit, i ha treballat en investigació, i de l’Eulàlia o l’Olga no en sé res. Si tingueren un bloc, sabria que els va bé. La Marina està a la Xina, i veus? Gràcies al bloc torne a saber d’ella, que està bé, que li agrada vore 24 (com a Registres Particulars, per cert, a qui agraisc el post que va dedicar a aquest bloc i em va fer posar roja), o a la Marisa, que entra i saluda amb alegria. Perquè les qüestions de megalomania i vanitat les tinc cobertes, aparentment, per la meua veu…. fins que arribe un dia i em trobe una persona que em diga:
– Xè, eixa estructura gramatical i eixe dialecte confús són inconfusibles. Tú ets Marta Insa, la del bloc!

Horari de la costa est: 8.00 a.m.
Horari de la costa oest: No en tenim, de costa oest! Amb prou feines tenim una costa est!
Localització: Barri de Monteolivete
Objectiu de la missió: aconseguir el desdejuni.
Infraestructura: Les pantumfles, la part de dalt del pijama i les bragues, on he entaforat el mòbil per a contactar amb Central.
Armament: Un bolígraf Bic blau. Maledicció, quasi no em queda munició, està molt gastat!
M’alce del llit en silenci. Sé que la casa està plena d’enemics anomenats companyes de pis. Repasse mentalment el mapa de la casa: Enfront de la porta de l’habitació està la porta d’eixida. És un punt d’escapament si la situació esdevé crítica. A mà esquerra una paret. A mà dreta, el passadís, i al fons, la cuina, l’objectiu principal. Per desgràcia he de passar per davant de les tres habitacions on dorm l’enemic. Molt en silenci, òbric el pom de la porta. Podria haver-hi algú al passadís, de manera que agafe el bolígraf amb les dos mans i me’l pose a l’alçada de la galta. Ha arribat l’hora d’actuar!
Òbric, isc i apunte amb el boli. El passadís està despejat. Només hi ha grans borles de pols, però per a desfer-me’n, més que un bolígraf, necessite una granera. Camine en silenci, de puntetes, encara apuntant amb el bolígraf, arrambada a la paret. Passe per davant d’una porta. Està entreoberta. Escodrinye uns instants: enemic 1 està encara dormint. Sembla que per uns instants es mou. M’amague en el marc de la paret. Bolígraf en alt. A l’altra banda se sent una cadena de vàter. Un altre dels enemics està despert! Córrec fins al final del passadís i tombe a la dreta. Al meu davant, la cuina. Camine espaiet però de sobte apareix algú de la cuina.
– Bon dia, Marta!
Maleït siga! M’han reconegut! Intente dissimular.
– Et deus haver confós, no sóc Marta.
I abans d’esperar una resposta em desvie cap al menjador, on em trobe un altre enemic, que també em reconeix.
– Hola, Marta, véns a esmorzar?
Com saben quin és l’objectiu? Algú els ho ha d’haver dit! He de telefonar a la central, tenen un traïdor! Mentrestant, dissimule.
– No, només feia una ronda de reconeixement. Ja em retire.
A l’armari del menjador, al fons, albire el pot de Nescafé. Hauré de prescindir-ne. Torne a la cuina, que ja està buida, per aconseguir almenys vitamina C. Em dirigisc al cabàs de colorins que vaig comprar a Gata i quan estic amb la mà al cabàs, agafant una mandarina, apareix per sorpresa el tercer enemic.
– Hola, Marta! Què, agafant mandarines de l’hort?
He de buscar una estratègia de distracció. Ràpid!
– Ui, Neus, quines espardenyes d’estar per casa tan boniques, d’on són?
Ha picat! L’enemic mira cap avall, i comença a parlar emocionat de la botiga on se les va comprar. Aprofite per a camuflar la mandarina baix del sostenidor, entre els dos pits. Ara pareix que tinga tres bufes. He de desaparèixer com més aviat millor. Deixe l’enemic parlant sol amb les seues espardenyes a la cuina i inicie la retirada. Una vegada de nou a l’habitació, agafe el mòbil per a parlar amb Central, però per la lletra C només tinc a Carme, a Carol, a Clara i al Corte Inglés, que ens ha de portar el microones hui a la una.

Què divertit! Vent de Cabylia ha tirat un guant, i jo, que sóc més xula que un huit, l’arreplegue. Es tracta dels premis Blog Solidari, com una cadena de cartes maleïdes, però en bloc i en forma de premi -bé, t’alegren el dia-. En què consisteix? Doncs ho explica la següent llegenda urbana:

Això diu que era… una xica de Canàries molt bohèmia que estava un dia a casa. I pensant, pensant, va veure la tirallonga de premis que s’otorguen per tot el planeta i va pensar:- Té, vaig a fer un premi. Perquè sí.- I va crear el premi del Blog Solidari. Amb bases incloses. Aquestes bases diuen que:

1.- Cal escriure un post mostrant el premi i citar el nom del bloc que te’l regala, i enllaçar-lo al post que et nomena (per a seguir la cadena)
2.- Escollir un mínim de 7 blocs que cregues que s’han destacat alguna vegada per ajudar, recolzar i compartir. Posar els seus noms i els seus enllaços, i avisar-los (si pots!)
3.- (Opcional). Exhibir el premi amb orgull al bloc, fent un enllaç al post que escrius sobre ell, i l’otorgues als altres.

Bé, doncs Vent d Cabylia m’ha nomenat, i em toca arreplegar el guant i fer el llistat amb els blocs que premis. I els guanyadors són….

• El bloc de la Marina, per apropar-nos a la interculturalitat des de l’interculturalitat (des de la Xina, vaja!).
• El bloc de Registres Particulars, perquè ja forma part de la vida, com el cafè de bon matí.
• Invasió subtil, que no seguirà la cadena però tant li fa, per alimentar als pobres d’esperit.
• La vida diferida, per alimentar l’esperit i donar esperança als qui no la tenen -o de vegades, a ell mateix-.
• A la Mercè, perquè ens porta vent del nord, aire fresc de les muntanyes.
• A Lo Bloc de la Piga, perquè m’agrada molt i m’anima el dia.
• A Anotacions Rizomàtiques, per ser una nota de música i lletra en un món binari.

Comença una època divertida: els llums de Nadal a la casa de Gran Hermano -que és el que veuen al pis, en comptes de vore House :-(((-, llums de Nadal al Corte Inglés, oloreta de pastissets a casa, un fred intens a l’exterior com si algú s’haguera deixat la finestra oberta… (bé, tampoc tan intens, visc a València i tenim canvi climàtic, a qui vullc enganyar). D’ací no res -exactament 25 dies- ve la tirallonga de festes de nadal, i he de començar a pensar quines coses necessita, vol o desitja la gent del meu entorn. És una tasca que no sempre sol resultar senzilla, i la veritat és que agrairia que la gent del meu voltant fera el mateix que faré jo ara: un llistat de coses que poden regalar. La llista no és prescriptiva, ni obliga a ningú a haver de fer-me cap regal.  Però si es veuen obligats per les circumstàncies, l’obligació moral o un desig sobtat  irreprimible, ací tenen unes pistes.

– Una maleta grooosssaaa (per anar a Londres, naturalment)

– Una guia turística de Londres (i la veritat és que, per Londres no sé si entenc Londres o la Gran Bretanya. Ho deixaré per a que els altres facen el judici de valor)

– Unes sabatilles esportives (que les que porte estan trencades)
– Un MP3 (amb USB directe, si no és molt demanar)
Llistat de llibres:
– The curious incident of the dog at midnight (aixina, en anglés, que és per a una assignatura d’anglés)
– L’emperadriu dels eteris (en valencià, preferentment, perquè no és per a l’assignatura d’anglés)

I si algú vol fer algun comentari sobre què vol que li regalen -o què intueix que vol que li regalen a una altra persona, deixant un post anònim-, serà més benvingut encara que qualsevol regal de nadal.

La universitat és com un amant exigent: encara que hom arribe cansat a casa, cal complir; m’allunya de la meua parella –uns 78 km., si fa o no fa-, i finalment em trau diners com si, damunt, m’haguera tocat tindre un amant capriciós –en fotocòpies i material, per exemple, sense comptar la matrícula-.

Afortunadament, la diferència és que de tot açò al final en trauré alguna cosa de profit –que, al contrari de tindre un/a amant, només porta que complicacions i destarifos, i si no, que li ho diguen al de Match Point.

Puntualment, cada set dies, faig dues llistes de feines pendents: les dels deures setmanals –no em mireu aixina, en filologia també feia deures-, i la dels treballs de final de semestre, amb els quals s’ha de complir com un formigueta. La dels deures m’anima: quan he acabat una cosa, pose un tic al requadre. I he complit.

La de les coses a llarg termini, sincerament, no fa altra cosa que angoixar-me. Tinc una sensació semblant a la de quan era menuda i menjava bistec. Mossegant, mossegant, poc a poc s’anava fent una bola. Amb aquesta llista em massa igual; se m’està fent com una bola. Amb la diferència que aquesta llista em mira de reüll, penjada a la paret, la mala pècora, i no s’hi val a escopir-la i deixar-la a una part del plat. Si vull complir amb les expectatives i tindre el títol en juny hauré d’apretar i engolir.

Com cada novembre, s’omple el pati de paradetes; al davant del gran mural de Calatrava amb ninotets d’Estimem la nostra llengua es posen paradetes del BEA, del SEPC o d’Estudiantes por la Libertad (que, com vos podreu imaginar, són estudiants per a tot menys per a la llibertat. Però bé, defensaré fins a la mort el teu dret a expressar-te encara que vages a dir coses oposades a allò que pense -o animalades, com en el present cas).

He de reconèixer, però, amb tota la sinceritat, que enguany han estat enginyosos. El SEPC presenta, com sempre, un gran desplegament de coneixement de disseny, i els cartells són els més bonics. El BEA fa cartells happyflowers, tampoc no ha variat l’estil. Però els Estudiantes por la libertad han agafat la frase de moda i l’han adaptada. De fet, fins i tot he fet una fotografia al cartell, però tinc el cable de la càmera a casa, i no les podré passar. Posa:

Si estás harto de oírlo, dile al catalanismo

Porqué no te callas?

Estic segura que la meitat dels estudiantes por la libertad algun dia seran grans pensadors, filòsofs i lingüistes, i l’altra meitat es barallaran pel premi Nobel de literatura.

Fa algunes setmanes que s’ha engegat a la facultat l’operació "viatge de final de carrera": a Punta Cana. Jo no m’apunte a l’aventura, però no tinc més remei que viure-la. En primer lloc, perque les meues companyes de pis ja m’han venut loteria -que tocarà, segur!-, i de segon, perque el viatge aquest es pot ensumar! Sí, sí, ensumar! Val, ja sé que sóc un tant neuròtica amb això de les olors -i encara no he parlat ni de la meitat de les meues manies-, però és que ara es porta vendre colònies per tal d’autofinançar-se el viatge.

Són colònies d’aquestes baratetes, còpies d’altres colònies, però canviant-ne lleugerament el nom -jo n’he comprat una que es diu Toñi, sona xungo, però fa molt bona oloreta, de manera que m’he limitat a posar una enganxina al damunt del nom, i ara es diu Colònia Trau la llengua, ha ha!. El cas és que aquest tràfic de colònies té lloc a la facultat, i és clar, ja gent no pot evitar fer tastos d’oloreta; i pels passadissos hi ha com un Arc de Sant Martí, però en olors. Si m’assemblara un poquet a Kyle XY -o a la seua germana, la Jessi XX- potser en faria un mapa i tot, dels olors, segons les plantes, i segons els noms xungos de les colònies. A un gos perdiguer com jo no li costaria massa. Bé, sempre és millor aquest enrenou olfactiu que l’olor de menjador de les escoles, no?

Cada volta que comence una frase amb:- Ai, saps què he ensomniat, hui?- imagine que Emili es posa a tremolar. I és que tinc aquesta virtut de recordar perfectament part del que he somniat. Hui, per exemple, saps què he ensomniat? Que anava a la lluna. Sí, que l’escola on treballava -perque estava treballant en una escola, fent no sé ben bé què- oragnitzava un viatge a la lluna. Però crec que era un viatge molt d’estar per casa, i la nau espacial on anàvem s’assemblava més a una nevera que a una avioneta. I el més curiós de tot: la meua única preocupació, en el somni, era pensar quina roba m’enduria a la lluna.

M’he despertat, com sempre, amb les notícies de la SER, i d’allà passe a Canal 9, que és el que miren les meues companyes de pis per a desdejunar -no em mireu aixina, conec a gent que escolta la COPE. Aixina li fan ganes d’anar al bany-. Bé, el cas és que mirava les notícies i he vist aquest projecte de fer una lluna de València enmig del mar, un projecte que, d’altra banda, ja anunciava Malva-Rosa Connection fa uns dies. Em fa l’efecte que el projecte se’l menjaran amb creïlletes i cebeta, perque és literalment in-cre-ï-ble. Ara, amb tota la crisi immobiliària, fer una ciutat al mar? Em crec que els xinesos estiguen fent macroestructures d’aquest tipus, però ací? Per a què? En Villalonga hi ha una plana magnífica, on anaven a fer un camp de golf. Que els face allà, els pisos. Però guanyar terreny al mar per a què, si és l’aigua qui està guanyant terreny a la terra?

Crec més probable que la nevera de la meua escola s’enfile fins a la lluna -amb la meua maleta plena de roba, que això d’anar a la lluna no és qualsevol cosa, he d’anar "aseà"-, que no que res d’això de la lluna de València arribe a bon port, sobretot perque, com informava el mateix canal 9, un projecte com aquests és actualment il·legal (encara que, pensant-ho bé, això mai no ha estat un impediment).

L’altre dia anava en autobús per València, pujant Cardenal Benlloch a tota pastilla, i em va vindre un flaix dels autobusos de Varsòvia. A la capital de Polònia, els autobusos, que es notava que havien estat produïts per mans comunistes, de tan antics com eren, havien de lluitar contra el pas del temps, i contra les inclemències de les carreteres; tanmateix, donaven la sensació de ser estrets, com un ou.

A Polònia i en general a tot aquella xarxa de països que estan més enllà de l’Europa Coneguda, les inclemències del temps foten a base de bé les carreteres. Perquè? Doncs perque plou molt, i hi ha moltes vies de tramvies, i quan arriba l’hivern i tot es gela, l’aigua es converteix en gel, s’expandeix, i fot el cement, i les juntures de les vies. I quan els autobusos travessen la ciutat a tota llet, diguem-ne que els amortiguadors resen per sobreviure, i la gent que ha pagat el bitllet té la sensació d’haver anat a Portaventura gratis. És tan fàcil rebotar d’una banda a l’altra, en un autobús varsovià!

En canvi els autobusos valencians gaudeixen d’una millor orografia: però quan hi ha via lliure, espai per a córrer, el viatger de l’autobús valencià té més bé la sensació de poder rebotar a banda i banda del vehicle amb més facilitat, perquè la conducció sol ser més temerària, i perque els autobusos no han de prendre mesures contra el temps (el de cronos i el de la meteorologia). I al final, sembla que també acabes comprant un bitllet per a un parc temàtic.

Quan anava a la Universitat Pompeu Fabra, els sobrets del cafè ja tenien algunes frases de saviesa, que endolçaven espiritualment el cafenet. A la Universitat de Barcelona vaig deixar de tindre aquest aire filosòfic -total, ja estàvem rodejats de filologia. Ens hauria agafat un empatx-. A la UOC, no cal dir que no serveixen cafès -¿potser el dia que te’l pugues imprimir?-, pero el Nulla dies sine línia ja em servia cada dia quan, a les tantes de la nit, després d’una jornada laboral de 14 hores, agafava el cafè -descafeinat- per banda, per empassar-me uns apunts que de vegades semblaven encriptats. Amb alegria, vaig descobrir que la Universitat de València tornava a il·luminar els nostres cafès de cada dia amb frases populars i savis consells… fins al principi del curs d’enguany.

Els sobrets, groc llimona amb lletres impreses d’una banda, i groc llimona amb el logo de Cafés Durbain de l’altra, havien estat substituïts per uns altres sobrets, d’un negre tètric espantós i amb referents més tendents a la biologia que a la filosofia: hi havia un ós verd fofi horrible, l’ós del "madronyo" de Caja Madrid.

I per fi hui he tornat a retrobar-me amb els sobrets savis: no sé si perquè ja se’ls havien acabat els óssos, o per una revolució silenciosa d’estudiants i professors de la facultat, que havien deixat de prendre cafè per no trobar-se els sobrets negres i tristos amb què havíem començat a notar una certa amargor al sucre (m’agrada pensar que és per aquesta última raó, és més bonica, no?).

Aquest matí, com sempre, he agafat dos sobrets -m’agrada el sucre amb cafè-. M’hi he trobat a Shakespeare: Hay caídas que nos sirven para levantarnos más felices. I al "refranero" popular: Quien al pobre cierra la puerta, la del cielo no hallará abierta. Oh, els matins tornen a omplir-se de filosofia de cafè! Mira, coses que a una li alegren el dia.