La vida versió Champions League

"Quan el món s’acabe", de Dave Matthews Band, és una d’aquelles cançons que et posa de bon humor per més borrós que tingues el dia. N’adjunte la lletra en anglès. Ahir, quan tornava a València en tren, em vaig dedicar a intentar traduir-la al català, amb cara i ulls; però només vaig saber posar-li un nas, i em va eixir una cançó amb nas de pallasso, de manera que adjunte l’original en anglès que és molt millor -anem a ser realistes, el Dave Matthews i els seus col·legues han venut més discos que jo, per alguna cosa serà-.

Per als qui els faça mandra l’exercici de llegir la cançó, o d’entendre-la, a grans trets diré que en Dave ve a dir que "El dia que el món s’acabe agafa les teues coses, que te’n véns amb mi, anirem a veure com desapareixen els estels, farem l’amor dolçament, i quan el món s’haja acabat, nosaltres tot just haurem començat". Si això no és optimisme…

Per cert, aprofite per a felicitar a la Marina Yang, optimista per definició, que el divendres va ser el seu aniversari (almenys a occident, no sé com funciona això dels aniversaris a la Xina, Marina), i vaig pensar en ella tot el dia, però no em vaig poder connectar.

When the world ends

When the world ends collect your things, you’re coming with me

When the world ends, you tuckle up yourself with me
Watch it as the stars disappear to nothing
The day the world is over we’ll be lying in bed

Im gonna take you up to
Im gonna take you down on you
Im gonna hold you like an angel, angel
Im gonna love you, Im gonna love you
When the world ends, Im gonna hold you
When the world is over
Well just be beginning…

The Dave Matthews Band

"Abordà amb certa extensió el que ell considerava la naturalesa de la seua enfermetat. Era, va dir, un mal constitucional i familiar, i desesperava per trobar-li remei; una simple afecció nerviosa, afegí immediatament, que indubtablement passaria aviat. Es manifestava en una multitud de sensacions anormals. Algunes d’elles, quan me les explicà detalladament, m’interessaren i em desconcertaren (…); amb prou feines suportava els aliments més insípids; no podia vestir roba si no era d’una certa textura, els perfums de totes les flors li eren opressius; la llum més tènue torturava els seus ulls i només uns pocs sons peculiars, entre ells els instruments de corda, no li inspiraven horror."

La caiguda de la casa Usher. E.A: Poe.

Amb aquest fragment de La caiguda de la Casa Usher volia començar hui el post, perquè m’identifique amb el personatge, Roderick, en un dels seus patiments: el de l’olfacte. Per a que donar una idea de l’abast del problema, quan anava a casa el meu novio, que vivia en un tercer pis, i a la terrassa del bar de baix s’encenien un cigarret, jo, des del menjador, en notava l’olor -la molèstia-.

Senc tots els olors a distància, olors que aparentment no noten altres persones, o no amb tanta intensitat.  L’altre dia, al tren, l’home del meu costat s’havia fet alguna copeta de conyac, o alguna cosa. Anava serè, però quan se’m va seure al costat, vaig tindre la impressió que tenia un borratxo fastigós a la meua esquerra. M’havia de mig tapar el nas amb l’exemplar de la novel·leta que m’estava llegint –The professor, que em perdone l’Emily Brönte-.

Emili, fent broma, em diu que a la pròxima tragèdia on s’hagen de rescatar víctimes, me’n vaja en companyia de tots els gossos, per a rastrejar, que segur que faré profit. Home, no estic entrenada a cercar-ne, de víctimes, però ja puc avançar que em podrien ensinistrar a base de dònuts.

Fa alguns mesos vaig estar a punt d’enganxar-me a una sèrie anomenada Seis grados, crec que a Quatro. Ara ja no sóc l’ama de la tele, perquè compartisc pìs -i cedisc fins i tot els dimecres, quan les meues companyes prefereixen vore Hospital Central a Kyle XY, per a que vos feu a la idea de la meua bona fe i respecte a la democràcia!-. Però m’ha vingut al cap això de sis graus, perquè en el panorama de la xarxa catalana, pot passar probablement una cosa semblant.

Si hom entra en un bloc català, arreu, estic segura que dins d’aquests sis graus pot donar una volta als Països Catalans i tornar, a base d’entrar a blocs de coneguts i amics. Amb les connexions dels sis graus americans nosaltres ens donem un parell de voltes, i encara ens sobra cinta mètrica, diria jo.

Doncs això, fills meus, que el món és un mocador.

Visc a Monteolivet, un barri tranquil i apacible de la ciutat de València. Estic pervertidament a prop de la facultat -a cinquanta-nou segons-, i a banda i banda de la meua porteria hi tinc, respectivament, la consulta del metge i la farmàcia. Hui tornava de Mercadona, que està a dos minuts, respirant floretes, com en un anunci de compreses. Un entorn idíl·lic -tan idíl·lic com es pot permetre un entorn ubicat en una gran ciutat-, per a una estudiant de magisteri que aspira a que el món siga el més semblant possible al  món d’Evax Cottonlike, fina, segura i acabada de dutxar.

La veritat és que és d’allò més agradable aquesta calmada vida quasi-campestre. El barri em recorda en certs aspectes al meu barri de l’Hospitalet: no hi ha gaire gent adinerada -tot i que el caràcter d’ací té una lleugera tendència a la pretensió, i si no, vegeu-ne les fastuoses falles i i els no menys lluïts moros i cristians-, hi ha un major grau d’immigració que en altres zones de València, i tothom viu en pau i harmonia, en un lloc on hi ha molt de xiquet jugant al carrer, en parcs o en bicicletes, cosa rara en l’actualitat.

Una dada curiosa: senc parlar més valencià ací, a Monteolivet, que no al meu barri de l’hospitalet, on al llarg dels vint anys que hi vaig viure sentir parlar el català era tot un exotisme. Curiós, eh?