La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Desafiament a Voloshinov

Si últimament compartisc el llit de matrimoni on dorc amb “La historia interminable”, durant els dies em baralle, per raons professionals, amb “El marxismo y la filosofía del lenguaje” de Voloshinov. Una de les poques coses que fins ara he pogut entendre es refereix a la ideologia que necessàriament es desprèn dels signes. La ideologia creix en un terreny interpersonal i la societat acorda proporcionar, a un símbol, una determinada ideologia. Un passeig en cotxe per la zoologia automobilística de la comarca m’ha demostrat que Voloshinov erra. O això, o que alguna cosa en la societat està canviant.

Als cotxes, enclastats especialment a la part del darrere, s’hi poden veure tot tipus d’animalets: papallones, camells, gats o sargantanes -sobretot els qui venen de Formentera-. Però els dos animals simbòlics, i amb major càrrega ideològica, han estat els burros i els bous -com diu el refrany, de Joans, bous i ases n’hi ha a totes els cases-. Els burros, segons tinc entès, es relacionen amb la resistència cultural autòctona. Els bous -mascles, que els dibuixen amb els testicles penjant-, si hom resisteix la temptació d’accelerar el cotxe quan el vehicle del davant en porta un, els relacionem amb un cert nacionalisme espanyol estantís -i jo el relacione també amb el Carrusel deportivo, també. Quines coses. Si Espriu alçara el cap…-. I generalment es sobreentén que tots dos símbols solen ser excloents.
Si els bous se’m fan pesats de mirar, per les connotacions ideològiques, les enganxines on un burro munta un bou em semblen una blasfèmia per al Discovery Channel. Tanmateix, sóc conscient que no he de relacionar-la amb l’amor entre espècies, sinó, de nou, amb connotacions ideològiques -un nacionalisme donant pel sac a un altre-.
Ara bé, el que m’explota el cervell és quan veig, en un mateix cotxe, un burro a una banda, i un bou a l’altra. És com un dibuix d’Escher, però ideològic. O no tenen les coses clares ideològicament, o no tenen les coses clares simbòlicament. Però alguna cosa falla. És l’escala que puja i baixa. Un sostre i un terra alhora.
La cirereta del meu pastís observacional ha arribat hui quan, a l’aparcament de La Benemèrita, un lloc que creue diàriament a peu, he divisat en un cotxe un burro català. Una de dos, o Voloshinov va errar, o certament els fruits del Bloc a Gandia han arribat més lluny del que ningú havia imaginat.


  1. “Sólo sé  que no sé nada”

    La gent no té (no tenim) les idees clares, al menys a un  determinat nivell, i alhora, sembla que n’hi haja gent què ho té tot molt clar, fins al punt de vorejar  allò més “talibà” .

    A voltes em donem ganes de plenar el cotxe d’animals: el ruquet i el bou, però també la cabreta i l’ovella…com una mena de rebuig a les postures dogmàtiques d’alguns individus de la nostra espècie hehe;).

  2. No em considere gens dogmàtic, però de vegades clama al cel la penya que va pels puestos amb samarretes del “Che”. No se, val que no pots anar per ahí xafant ideològicament… que hi ha matissos, grisos, punts de vista… però em fa ràbia que la cosa siga com si res no importara; i també veig perillós que es relativitzen o simplifiquen a mera qüestió estètica certes posicions ideològiques.
    Per mi es que el sistema (capitalista, consumista…) ho assimila tot amb una naturalitat pasmosa, fins i tot als antisistema… els transforma en mera moda, en una estètica rebel, però de sacarina.

    Igual he estirat massa el teu post, pero m’ha fet pensar això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.