La vida versió Champions League

Aquesta primavera em torne a posar texans de fa set anys. El mes d’Anglaterra ha estat la meua quaresma personal; no perquè haja deixat d’alimentar-me, sinó perquè l’horari anglès és molt sofrit. I això de sopar a les sis de la vesprada m’ha afectat. En un mes el meu cos ha experimentat un cert canvi, com si m’haguera desinflat. Bé, tampoc ha estat un canvi tan brusc: no sé en quilograms de quina quantitat de pes estic parlant -ni em pesava massa abans d’anar, ni m’he pesat encara des de que he tornat-, però en termes postindustrials, he reduït ben bé una talla. Em caben les samarretes que duia quan tenia 18 anys, i no em fa tanta vergonya insinuar les cames baix d’una minifaldilla.
Tanmateix… tanmateix alguna cosa és distinta a quan tenia 18 anys. La pell no s’escola tan suau sota el massatge de la crema hidratant, i les estries m’han deixat el rastre d’una zebra a les cames. La pell de la panxa no és tan ferma, tan estirada, i sota els ulls se m’insinuen els camins que em llauraran les arrugues d’ací a uns anys. Encara no hi són, però m’amenacen quan acluque els ulls o arrufe el nas.
I encara note una diferència més gran i inamovible com les torres de Quart. A costat i costat del melic, els malucs s’han eixamplat com un parèntesi. Han anat ampliant-me el cos, l’estómac, les natges, i aquesta és la raó principal per la qual, quan em mire a l’espill, no puc vore a la Marta dels 18 anys; és la marca més notòria de la pròxima dècada.
M’ha agradat tornar a posar-me els Levis de les manifestacions, les samarretes reivindicatives sexis. Però el cos poc a poc s’ha anat eixamplant segons els dictats genètics, en un camí que tracen els anys inevitablement; i note que es prepara poc a poc per al dia que haja d’oferir al món alguna cosa més sòlida i més bonica que la bellesa de la joventut radiant.

Recorde que fa dos o tres anys -quan treballava, afortunadament-, els meus caps de setmana estigueren fortament condicionats pels casaments. Coincidí que era l’edat, i que començava una vida social amb parella, amb la qual cosa la quantitat de compromisos nupcials se’m multiplicaren per dos. I clar, si d’això en fa dos o tres anys, si sumem dos més dos ens donarà com a resultat que tot és un xiquet que m’està venint al món, ara. Mentre estava a Gran Bretanya en va nàixer una, una Clara -el dia de la dona, per cert-. I el dia que vaig aterrar a Manises, em vaig assabentar que va aterrar al món un xiquet, un Josep de quatre quilos. I ara tinc pendents dos xiquets més: una Andrea que vindrà amb el temps de la calor, com la ginesta, i un altre que encara no sabem què és.
És molt bonic i complicat alhora, això dels xiquets. I no ho dic per la qüestió de tindre’n cura. No. Em referisc a que ja se’m fa complicat haver de triar un regal! Que si una vaixella -un platet i un gotet en una caixeta preciosa-, que si un pijameta -serà de la seua talla? Si és de tirants, serà massa xicotet quan arribe el temps de posar-se’l?-, que si una fundeta de xupló, que si el pitet i la poltrona… . Afortunadament en ocasions venen amb llista de naixement, i que Núria, la de Floretes -la botiga de nadons de La Font-, té paciència, coneixement i recursos, per adaptar-se a necessitats i pressupostos.
Ara bé, si triar un regal per al xiquet d’algú altre ja és complicat, com no ha de ser tindre’n un, i saber per a què serveixen i com utilitzar totes aquestes coses? És una cosa que se m’escapa. Bé, tampoc no hi ha pressa. De moment aprofitaré per a felicitar a totes les noves mares -i els nous pares, però no tan en majúscules, perquè em fa l’efecte que la dona té un mèrit especial en qüestió de maternitat, per això del part-.

En una de les visites a Londres vaig estar a punt d’anar a Greenwich, a fer-me una foto al meridià. És una bajanada, perquè al capdavall el meridià també passa per Castelló o per Calp, i em para més a prop de casa. Però em feia il·lusió; en el fons, sóc una fetitxista d’aquestes coses. Al final no hi vaig anar, perquè el British em va absorbir tot el temps -i tot i així no vaig arribar ni tan sols a l’any de Crist-. I tanmateix, fins ahir estava convençuda que la Gran Bretanya estava com les Canàries, un meridià més enllà, i per això havia viscut durant un mes amb el rellotge retrardat. Però mon pare m’ha destacat el meu error: el meridià de Greenwich probablement és l’únic que tenen en comú Londres i Castelló.
I perquè viuen en l’hora canviada? No en tenen prou conduïnt al revés, o mantenint la lliura com a moneda quan la resta d’Europa -fins i tot Andorra o Suïssa- accepten l’Euro? Després de pensar-hi, crec que sé perquè: Perquè tenen els costums canviats, fan les coses abans d’hora i clar, si mantingueren l’horari europeu, no s’entendrien amb el contintent -o amb Euorpa, que diuen ells-. Quan en una societat alçar-se a les 6 del matí és normal -igual de normal que estar a les 9 de la nit dormint-, ha de canviar-se el rellotge a la força. I després, a la mínima que ixen de l’illa es troben amb Jet lag, com m’ha passat a mi.
En tot cas, crec que la son que tinc no es deu només al jet lag, sinó també als fet que he començat la nova temporada d’antihistamínic, per al pol·len, i això produeix somnolència. Des de fa uns anys, des de Sant Josep fins a Sant Joan, antihistamínic -té, mira, pareix un refrany i tot-.
Bé, ara quan m’acostume a l’hora valenciana hauré de fer el canvi d’hora de març -el dia 30, si no m’enganye; un canvi d’hora que està regulat pel Reial Decret 236/2002 de 1 de marzo, i em fa molta gràcia, això de regular aquestes coses astronòmiques per llei. D’ací a quatre dies em regularan els eclipsis de sol, ja voràs…-

El moment de la pausa és tan sagrat que si algun conferenciant ha allargat massa la seua ponència s’ha trobat parlant per a les parets -i per a una Marta amb cara de circumstàncies, que li fa cosa deixar-se a la gent amb la paraula a la boca quan té coses a dir i traça per a comunicar-. L’avantatge d’eixir més tard, tanmateix, és que en arribar a l’única màquina de la facultat em trobe amb els últims militants de la cafeïna trencant files, deixant-me lliure la trinxera de les monedes per a començar el meu propi joc: Game over, Marta. Insert Coin.
Ell arribà després d’aquest ritual, quan ja em trobava remenant el pòsit del cafè obcecada com un druida, intentant desentrenyar-hi el secret de la vida eterna, i rodejada de converses quotidianes.

Em va semblar que s’havia enganyat de dia, de lloc i de segle quan se’ns apropà preguntant-nos amablement si érem estudiants de filologia; la més jove era jo, de manera que era obvi que no. Tanmateix se’ns va asseure al costat, i en només cinc minuts ens explicà les quatre carreres que havia estudiat, els viatges a Nord Amèrica, a Puerto Rico -amb els marines americans-, en un valencià exquisit com un glop de mistela amb xocolata, amb accent navarrès. Només cinc minuts. Si m’hagueren donat una horeta més amb ell, hauria pogut escoltar cent anys de soledat.
El que més se m’ha quedat gravat a la retina d’aquesta trobada, amb el pas dels dies, és la bellesa arquitectònica del seu rostre, la que apareix en les expressions artístiques exactes; unes faccions dibuixades amb esquadra, cartabó, compàs i paciència, fetes per arguments en favor de l’existència d’un ens superior.
Cada volta que pense que em vaig quedar sense l’últim dels meus avis als 13 anys, se’m trenca l’ànima; després de conèixer a Salcedo m’han vingut ganes d’adoptar-lo, demanar-li que siga el meu avi, i emportar-me’l a casa dins la butxaca. Encara que siga a la butxaca del meu bloc.

L’altre dia acabava les últimes pàgines de L’anell de la Irina (oh, quin llibre tan bonic) mentre Emili feia neteja d’apunts, papers i paperots al pis, i em va cridar especialment l’atenció un document sobre "com ser un bon blogger". Una mena de decàleg, però a l’americana. I ara que Vista Parcial ha proposat un decàleg, m’ha vingut al cap aquell document tan divertit. Algunes de les recomanacions eren sensates -no escrigues sobre allò de què no en tens ni idea, etc-. Però hi havia alguna que altra un tant esbojarrada. Una d’elles: Be sexy.

Quan vaig llegir "Be sexy" immediatament em vaig imaginar a mi mateixa fent boqueta de pinyonet cara a la pantalla cantant-li el "Happy birthday Míster President" -com algú que jo em sé va fer una vegada, i no diré qui-. Se’m fa estrany intentar "ser sexy" en un bloc. Si ja és estrany ser sexy a la vida real -la qualitat de sexy, al capdavall, més que una característica, és una actitud-. Resulta més difícil encara quan t’ho plantegen com un manament. Sigues sexy! Em recorda al principi de "com una novel·la" de Daniel Pennac, on explica que hi ha verbs que no accepten l’imperatiu, entre ells el verb dormir o el verb llegir. Amb "sexy" crec que passa el mateix.
Hi havia altres consells, molt americans des del meu punt de vista:- Polemitza! Deia un d’ells. I un altre encara:- Sigues divertit! -només els faltava dir: A l’estil de Jay Leno!

No sé com "han de ser" els blocs. El que sí que considere és que haurien de tindre una funció definida. Hi ha blocs que tenen la funció de ser pamflets, altres pretenen ser opuscles, hi ha que pretenen divulgar, altres desitgen fer riure, crítica literària, crítica social, crítica en general, investigació, i tots i cadascun es deriven d’una definitiva voluntat de comunicar -i ací podem fer cabre tota la resta de categories que no he esmentat, perquè dins la categoria de "comunicar" hi podem fer cabre fins i tot el cant dels ocells.
Doncs això, un bloc hauria de tindre una o diverses funcions. I no ho dic per res, sinó perquè amb una falta d’objectius el bloc té més possibilitats d’acabar al cementeri de blocs inactius. A banda d’això, crec en l’absoluta llibertat -des de l’absolut respecte- dels blocaires. Aquesta és la meua particular visió del bloc. Encara que tinga com a única funció la de "ser sexy".

Ara que em falten dues setmanes per agafar un avió recorde la primera volta que ho vaig fer. Tenia 16 anys acabats de complir, feia el trajecte de Barcelona-Atlanta, i el bitllet de tornada no estava previst fins al cap de deu mesos. Efectivament, vaig passar els meus "sweet sixteen" a un poble menudíssim de Carolina del Sud, de nom Six Mile (que venia a ser com La Font d’En Carròs dels Estats Units). I les memòries que en guarde em serveixen -entre altres coses- per a comprendre millor pel•lícules com la que em vaig menjar despús-anit, En el valle de Elah, de la qual ja en parlaré demà.

Els primers records que en tinc estan relacionats amb l’oratge, la calor, la humitat pesada i penetrant.Els records més interessants, però, estan relacionats amb l’Institut (el Liberty High School, on ja em coneixien perquè la meua germana hi havia anat huit anys abans). Malgrat que ja estava advertida d’algunes coses -com els balls de primavera, o la mala alimentació-, no vaig poder evitar algunes sorpreses. La primera, per a una jove amb inquietuds polítiques com jo, va ser la de trobar una bandera americana a cadascuna de les classes, i el fet que fóra tan absolutament normal. Ningú no protestava, per tindre una bandera insistentment col·locada al costat de la pissarra. Però l’acte més tendre de nacionalisme, es repetia tots els matins, entre la primera i la segona hora de classe (hora i mitja, de fet): la pregària d’aliança a la bandera. En tinc els versos tan ben tatuats al cervell -amb accent americà i tot- que el dia que tinga Alzheimer els meus néts se sorprendran de veure’m combinar la "pledge of alliance" amb cançons com l’Arare Xau (Arare Xau, com ja sabeu, és el meu nom, dum, dum, dum, dum, dum…). Ara bé, l’anècdota més espectacular es va produir el segon dia d’arribar a l’institut, quan em vaig trobar diversos alumnes disfressats de camuflatge -que en un institut feien de tot menys camuflar-se, clar-. Vaig anar corrent a la Julie, la professora d’espanyol -que era qui em va tindre a casa seua durant tot l’any-, a dir-li que uns militars passejaven pels passadissos. Va riure a cor què vols. Era el vestit que havien de portar per a la classe de ROTC -anomenat per les seues sigles, "aroutisí"-. Com qui porta el xandall a la classe de gimnàs, vaja. Era una assignatura optativa, però, ente nosaltres, estava dissenyada per a la carn d’exèrcit, que eren els fills de famílies pobres, molt nombrosos en aquella zona deprimida com el sud. Finalment, la meua relació amb el patriotisme i el militarisme americans estaven a la pròpia casa. Hi tenia dues "germanes" -una d’elles una bruixa que es va dedicar a fer-me la vida impossible, de la meua edat, i que supose que ara és una bellíssima persona-; i un germà, a qui vaig veure tres o quatre voltes, perquè era Marine. Els Marines no són com la resta de l’exèrcit. Són l’èlit. Una història que es conten entre ells és que "Déu va fer el món en cinc dies, el sisè va crear els Marines, i d’aquesta manera el setè va poder descansar tranquil". El germà va estar en combat crec que pel Golf, però va tornar, quan es va cansar, es va traure les oposicions de profe de literatura anglesa, i fins al dia de hui tinc entés que és un bon home i un bon professor.
De la mateixa manera que ací relacionem el nacionalisme espanyol amb el feixisme -o almenys en les nostres contrades, vaja-, allà el fet de ser americà va lligat amb el patriotisme, i és vist d’una tan natural que encara se’m fa difícil comprendre-ho. Se li feia estrany fins i tot a la meua millor amiga d’allà, la Laure Zacharie, una xica francesa, austera, afable i generosa. I amb tot aquest bagatge supose que es fa més fàcil entendre la tragèdia d’En el valle de Elah.

Comence a tindre la sensació que aquest bloc s’assembla més a un punt de llibre del que hauria pensat mai. Demà torne a passar pàgina, per enèssima volta en la meua existència, i torna a acabar-se un altre capítol vital. Abandone defintivament València, amb l’Ibiza carregat com un caragolet, per a retornar al meu quilòmetre zero: La Font d’En Carròs -oh, com m’agrada el nom del meu poble. M’encanta mastegar-lo, encara que siga per escrit-. Sé que porte un parell de dies nostàlgica, i això no és gens propi de mi. Quan tanque la porta del pis se’m passarà. Mentrestant, em cuegen els records com peixets moribunds en la memòria. I és que tota la vida havia tingut la sensació que algun dia viuria a València.

És curiós; moltes voltes he trobat estudiants valencians que hagueren donat el que fóra per anar a estudiar a Barcelona -i molts d’ells ho han fet-, i jo, que estudiava a Barcelona, hauria baixat de bon grat als 18 anys per a quedar-m’hi.
No han estat quatre anys, han estat quatre mesos, però em conforme. La veritat és que aquesta última setmana la vida estudiantil a València s’assembla bastant a l’adjectiu miserable; el sistema nerviós se’m manté a base de cafenia, anit vaig sopar dos paquets de monges -sí, sí, de dacsa al microones-, i demà per a dinar tinc una mescla de llenties, fideus i mig litre de caldo artificial que ja vorem com me les enginye per a combinar. Però l’experiència ha estat divertida, i m’he llevat del damunt, sincerament, una de les coses que tenia pendents per a fer en la meua vida: viure a València.
Ara només me’n queden dos per a abans d’arribar als quaranta:
– Muntar a cavall
– i furtar-li el casc a un policia

Sé que porte mesos despotricant en públic i en privat sobre com d’inapropiat em resulta no haver deixat d’estudiar a aquestes alçades; però l’època d’estudi també ha de tindre les seues coses bones, forçosament, com tot. Una d’elles, han estat les companyes amb qui he compartit pis durant quatre mesos. I és que les companyes de pis són com els melons: fins que no els proves, no saps com t’eixiran. Amb el desavantatge que a una persona amb qui vas a compartir pis no li pots picar el cap amb el puny tot auscultant-la per a comprovar si està verda o madura.

Però ni que les haguera triades a propòsit no m’hagueren eixit tan bones. Al pis n’hem estat una de cada: hem eixit un meló d’Alger, un meló de tot l’any i un cantaloup, convivint pacíficament en les quatre parets destartalades de la casa. Cadascuna amb les seues manies, de vegades complementàries. Com per exemple la Neus i jo. Jo sempre em deixava el gas del calentador encés, i ella anava a la galeria i apagava el gas. Però es deixava la porta oberta, i jo, que sóc una tancadora de portes olímpica en les meues estones lliures, anava darrere i la tancava.
La neteja i les tasques de la casa no han estat mai un problema, i hem compartit el menjar com a bones germanes: sobretot amb la Su, que a casa hi té una verduleria, i la setmana passada vaig tindre el privilegi, gràcies a ella, d’estar mirant Anatomia de Grey tot menjant cireres un mes de gener.
També han estat mítiques les estones al davant de la tele, tard, a la nit, totes tapades al sofà amb una manta -jo fent de germana gran, per primera volta a la vida-, i menjant xocolata.
No sé, tot plegat, han estat xicotets moments, en una convivència pacífica en la qual mai se m’ha destorbat l’única punyetera mania que tinc: que se’m respecten les hores de son. Ara ja s’acaba tot, el pis, les classes… s’acaba el semestre i anirem a fer pràctiques. I després de les pràctiques, títol en mà, eixirem a la vida real -bé, elles eixiran, jo hi tornaré-; però sabeu què? Crec que Meló d’Alger, Meló de Tot l’Any, i Cantaloup ja estaran madures per a eixir al mercat.

Des de fa 4 mesos cada dilluns entre les dotze i mitja i les dues rep una telefonada o un missatge. Quina casualitat fa que sempre siga a eixa hora eixe dia va més enllà de la meua comprensió i ben segurament també de la ciència de la probabilitat: si en una caixa amb 500 boles blanques i dues de negres em feren estacar el braç dos voltes, de ben segur que agafaria les dues boles negres -i que conste, Vista Parcial, que aquest post no és cap problema de lògica. És la suma de grans casualitats.

I la qüestió és que la meua vida social és bastant reduïda; almenys per telèfon. No sóc d’aquelles que s’estan hores i hores xerra que xerraràs, amb tal i amb qual. Ni tan sols seguisc ja les cadenes de correus electrònics que m’envien Sam i Cristina, dues amigatxes de la Safor. Però si em gire a mirar enrere, no és més que una quantitat enorme de casualitats la que em porta a aquesta cita setmanal amb el meu mòbil cada dilluns al voltant de la una:
– Una editorial per a la qual faig un encàrrec últimament
– La tele
– Maria Torres, una escriptora a qui veig una volta a les mil, i que em telefona una volta a les mil -això sí, sempre un dilluns a la una, casualment-
– La meua germana
– El meu cunyat
– Ma mare
– La diputació de València
– Missatges publicitaris de telefònica
– Telefonades des del departament de didàctica de la llengua
El més divertit és que la setmana passada, que tenia una entrega pendent, vaig telefonar al responsable de l’entrega, fent broma amb la premonició que estava segura que em voldria telefonar al cap de mitja hora, concretament a la una. Després de riure, encara em va enviar un missatge a la una.
I hui, continuant amb el ptronòstic, m’han telefonat des d’Òmnium cultural.
El més curiós és que el dilluns a la una sempre tinc classe. I ara que no tenia classe, va i tinc un examen. Afortunadament, ja fa temps que estic acostumada -com una mena d’hàbit o de vici- a treure-li la veu sistemàticament al meu telèfon mòbil. Menys mal, perquè si no, seria coneguda com la xica de la telefonada del dilluns a la una…

S’han vessat més llàgrimes per les pregàries escoltades…
Aparentment els virus han escoltat les meues pregàries, i he sucumbit al control dels virus -els nformàtics no, els altres-. Tornaré a les pantalles quan esdevinga de nou una persona, i no aquesta animeta en pena que cueja encara pels passadissos de la facultat, rematant treballs i preparant exàmens.

I a déu pose per testimoni que mai més tornaré a demanar que els virus m’ataquen massivament per a escurçar un constipat vulgar que igualment durara cinc dies, amb o sense paracetamol, estant o sense estar al llit. Sospir.

Ahir vaig anar a comprar segells, per primera volta en el segle XXI. Crec que l’última volta que vaig anar a comprar-ne va ser per a enviar-li una carta al meu primer novio, Fermí, quan ell vivia a La Font -encara continua vivint en la Font-, i jo vivia a Barcelona i encara no havia començat el meu Dakar universitari particular. Fa tants anys, d’això, que mentrestant la nostra relació s’ha tornat en una amistat familiar (i a mi m’ha donat temps de començar quatre carreres en quatre universitats diferents, per a no avorrir-me), de manera que procure no recordar l’època en què anàvem junts, perquè em faria la sensació d’haver comès incest. No sé, és de la família (de nou, algun dia he de penjar un post sobre el meu ample concepte de família).

En aquella època, l’època en què Fermí i jo ens escrivíem cartes -que més que cartes d’amor, eren cartes de política i militància-, els segells es compraven en pessetes, i recorde passar de comprar segells de 20 pessetes, a segells de 21 pesseta, a 22 pessetes, i crec que no vam arribar a enviar-nos cartes de 23 pessetes, perquè ja havíem tallat.
Al principi posàvem el segell, i ja està, amb la cara del rei ben apegadeta, per a que no es perdera el segell i la carta arribara a bon port. Després, un dia se’m va ocórrer posar el segell del rei cap per avall. I des de llavors, les cartes ens les enviàrem amb la cara del rei a l’estil socarrat, pujant-li tota la sang al cap.
Ahir vaig anar a comprar segells, perquè havia d’enviar uns documents a diputació. A l’hora de posar-los, em va vindre un flaix, i va anar del canto d’un duro que no l’apegue cap per avall, al senyor rei (que val 5 cèntims d’euro, 0,05, i tot és un zero que apareix en el segell). Però no ho vaig fer al final per si de cas, no sé si la gent de la diputació està per a brometes :-))

Arribem a la catarsi estudiantil: època d’exàmens. Hui a les set i mitja del matí, mentre me’n tornava de la cuina a l’habitació amb un tassó de cafè a una mà i llevant-me les lleganyes amb l’altra, he entrevist una companya de pis a la seua habitació, plorant de nervis per un examen que tenia hui. Li he demanat que parara, per l’amor de Déu, que aquelles no eren hores de plorar, perquè ni jo mateixa sóc conscient encara de com em diuen. I al capdavall ens hem tranquilitzat les dues.
Ara que ja estic desperta i demà tinc examen, em toca el torn dels nervis a mi: em venen ganes de fer de tot menys estudiar. Després d’unes quantes hores seguides a la cadira, he decidit anar a passejar pel llit del Túria, ja que em note encarcadada i que les meues corbes s’han passat de la ratlla en la seua exuberància.

Torne ara de caminar: quin gust passejar-se tranquil·lament pel jardí paradisíac que és el llit del riu. Un gran invent, eixe riu. N’hauríem de fer més aixina -total, com no porta aigua, això és de bades-. Es notava que era l’hora del cafenet, perquè la gespa estava farcideta de parelles que, per les deixalles que els rodejaven, havien acabat de dinar, i havien decidit menjar-se per postre l’un a l’altre.
He passejat escoltant un audiobook sobre neurolingüística -per a matar tres pardals d’un tir: l’esport, escoltar alguna cosa en anglès, i preparar el proper treball que he d’entregar, una investigacioniua xicotiua sobre neurolingüística-; però no podia deixar de mirar de reüll a tota la joventut que, en diferents posicions, com una exhibició de Kamasutra, es menjava a mossos, talment com si algun cometa estiguera a punt d’acabar amb el món en qüestió de minuts. Pel que sembla, amb tot això del canvi climàtic, tenim la sang alterada ja en els mesos d’hivern.

Torne a València i em tope de morros contra la quotidianetat com qui s’estampa contra una paret per accident mentre corre mirant cap arrere. Mil llibres que he de tornar a la biblioteca, mil treballs que he de fer i no he fet perquè estava fent una altra cosa més important i de més envergadura, i per si fóra poc, la nevera està congelada, perquè algú es va deixar la nevera al 7, i anit quan vaig tirar a fer-me un got de llet, el pot de llet tenia mig litre de líquid compacte. Espectacular.

He aprofitat l’hora que tinc perduda de onze i mitja a dotze i mitja per anar al super i reomplir nevera i rebost amb recursos comestibles. I aquesta vesprada he d’anar a buscar paper. Què trist és recomençar -el que siga, el final del curs, el principi de l’any, el final del pis, o el principi de mes- rodejada de tanta decadència! Amb lo bé que s’està a casa, qui em mana a mi tornar a Monteolivete!
En tot cas, sembla que tothom estiga com adormit. Els nivells d’exigència, tot i que a aquestes alçades de curs haurien d’estar en màxima alerta, estan, ara per ara, tan congelats com les carxofes que una companya es va deixar en la nevera. La setmana que ve, sense anar més lluny, tinc el primer examen. Bé, ara estem badallant i estirant-nos. Demà, quan ens haguem pres el cafè i ens haguem fet una idea general del panorama, ens agafarà una taquicàrdia. Revisaré els posts del mes d’octubre, on deia que estava desficiosa, i voldré entaforar-me dins l’ordinador, tornar arrere en el temps, eixir de la pantalla en el mes d’octubre, i clavar-li a la Marta tarambana d’octubre una bona "bescollà", per fava.

Ha, ha! Registres particulars m’ha proposat un meme (gràcies! Hi, hi!) i com que aquestes coses encara em fan il·lusió, vaig a respondre tot seguit. Menys mal que això de què era un meme m’ho va explicar Emili no fa molt, que si no m’haguera quedat en bragues! El que em fa gràcia és que no en tinc ni idea d’on deu provindre la parauleta (són unes sigles? Ve del francès?), sobretot perquè totes les paraules de hui en dia procedeixen de la mateixa cistella anglòfona, i meme no en té pinta, de paraula anglesa. En fi, vaig al tema.

1. Quant de temps portes com a blocaire?

A Vilaweb quatre mesos i pocs dies -com passa el temps!-, però en 2004 vaig tindre un bloc durant uns quants mesos, que es deia La revolució del bròquil.

2. Com vas saber l’existència dels blogs?

Doncs ara no recorde si els vaig descobrir anant d’un lloc a un altre, vagant per la xarxa, o si algun amic friki m’ho va explicar…

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament.

Els seguisc tots sempre que puc, però si només tinc cinc minuts mire els de la família, o els que em són familiars: Va de bo, cavallers! La vida diferida (que són família) i Ventdcabylia, Registres Particulars i Lo bloc de la Piga

4. Ets lector anònim d’algun bloc?

Sí, del de Dinio i del de Potxolo, ha, ha!! És broma. No, el meu bloc porta el meu nom, perquè el meu anonimat encara no s’ha decidit a eixir de l’armari. 

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Dels que no conega -perquè els que conec ja em generen simpatia-, Pols d’estels, Invasió subtil, Hic et Nunc, i Empremtes

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

A les dotze de la nit se’m tanquen els ulls com per art d’encantament, i no em puc despertar fins al cap de 9 hores. Se’m fa difícil anar-me’n de marxa nocturna. Però no m’importaria anar-me’n de paella amb: Més content que un Gínjol, Malva-Rosa Connection, Anotacions Rizomàtiques, Vent de Cabylia i Apòstata Desficiosa

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

Com he dit abans, pertany al gènere animal: sóc una marmota, no puc passar nits fent res que no siga dormint. Però si m’ho demanaren gentilment i tingueren bloc, no diria que no a Horace de CSI (el personatge, no l’actor), Gregory House (el personatge, no l’actor), i Sherlock Holmes (el personatge, no el gos).

8. T’has enamorat mai d’algun blocaire?

Visc perennement enamorada d’Emili, i quan llig el seu bloc, me’n reenamore (aquesta paraula existeix? Es podria posar en un Scrabble?) encara més.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

Generalment sí, i quan no ho estic, m’ho prenc com un repte per a millorar.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest meme.
Després de passar el filtre de blocs que encara no han fet aquest meme, i de blocs que potser em contesten, propose els següents (si em volen fer cas).

     – Amolls i brases
     – La Marina Yang
     – La vida diferida
     – Parlant de Sirenes
     – Vent de Cabylia

Una volta vaig tindre una conversa virtual molt interessant amb un matemàtic que tenia fòbia al zero: sobre els marcadors a zero i començar de zero. Li havia estat explicant la meua vida per correu electrònic (pobret! :-)), i m’havia respost que jo era una experta en començar de zero. No vaig a posar-me a explicar la meua vida per a demostrar que no és veritat, els de Vilaweb em censurarien per excés de gigabaits; però sí que m’agradaria fer la següent reflexió.

Ni quan naixem, no comencem de zero. Heredem unes particularitats genètiques (ja ho diu el refrany: no només s’hereden les fanecades), i heredem uns prejudicis històrics que portem lligats com una cadena, al coll (versus els espanyols, versus els francesos, versus els valencians, versus els catalans, versus els murcians… depenent del lloc, de la família i de la falla on estigues abonat). I tot això, amb l’any nou, no comença de zero.
Fins i tot l’experiència professional no parteix de zero. Vaig començar una carrera filològica que vaig abandonar, però em va aprofitar per al periodisme, un món on porte sis anys. I ara estic de camí de tirar per la borda aquesta experiència, tan bon punt em dónen una oportunitat per a demostrar que sóc competent per a ensenyar anglés als xiquets. I estic completament segura que la meua experiència en el periodisme em servirà per a aquesta nova tasca. De fet, ara que encara estic estudiant magisteri, ja veig que em serveix.
De zero? Només considere que es tenen els marcadors a zero quan no tens feina i se t’acaba la prestació d’atur. Ni tan sols els anys comencen de zero, perquè el mes de gener només és la continuació del desembre, de la mateixa manera que el juliol va després del juny. Els anys són una roda, igual que les feines, la vida, els diners o els prejudicis.
I si no creguera fermament tot açò, em vindrien ganes de suïcidar-me, ja que, ben mirat, el matemàtic tenia raó, i potser sí que tinc aquest vici de començar de zero… o quasi!