A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Avantatges de tenir 60 anys: aprofitem-los!!

Cara

I m’afanyo a escriure aquest post, perquè aviat arribaré als 61. .. D’avantatges, n’hi ha uns quants. En una edat dins la qual ja has viscut molt i, si no estàs massa espatllat -confio que la imatge adjunta no ho denoti- tens encara múltiples coses a l’abast, i més avui dia. I pots recollir els fruits de tot el que has anat sembrant, fins i tot plantar alguna llavor. Encara…

Un dels avantatges -m’ha passat unes quantes vegades-, és d’avui mateix: viatges amb metro o ets al bus i una veu amable, normalment jove, et convida a asseure’t al seu lloc. Òbviament, ho refuses, i si s’escau dius alguna cosa com: “Molt agraït, però és que només en tinc 60…”. O bé: “Gràcies, però tan fumut, em veu?”.  A voltes, ho dius en castellà; o en anglès, ni que sigui dolent…

De vegades també, tot dinant sol -ho faig més d’un dia, i de dos…-, algun cambrer, o cambrera, et deu percebre més aviat fràgil i/o vulnerable, i s’interessa per si t’agrada el menjar, o si a l’establiment t’hi sents prou a gust. És com una sensació de protecció que, si no és embafadora, s’agraeix. I així és com goses comentar-li, posem per cas: “Haver vingut a aquest restaurant, només pel fet de sentir la bossa nova que hi toqueu, ja paga la pena”.

Una bossa com, per exemple, aquesta tan preuada Insensatez, de l’enyorat mestre Tom Jobim https://youtu.be/PHIe9B5plDI.

perfil

En començar la seixantena és quan perceps, més aviat intensament, que si no canvien massa les coses et podràs jubilar aviat. O sigui, podràs gaudir -a certs nivells, ja que no a tots- més que mai. I això gràcies a les oportunitats -sobretot culturals, en el sentit més ampli- de què disposa qualsevol país mitjanament civilitzat en aquesta segons dècada del s. XXI.

Òbviament, sempre penso que de jubilats -o jubilades– n’hi ha de dues menes: els de 60 i tants… i els de 90 o 95, per exemple.  Aquests darrers, si encara són vius, ja van a pocs llocs. O sigui que…

Machu Picchu

És una edat en què ets a temps de fer els viatges somniats que, pel motiu que sigui, encara no has pogut realitzar. En el meu cas, el Machu PIcchu -i, de passada, altres llocs del Perú. Sempre dic que si quan l’hagués palmada no hi hagués anat, és que alguna cosa va fallar, i per ara… El cas és que, el 1990, l’organització terrorista Sendero Luminoso segrestava turistes. En una situació així, et comença a agafar canguelis i, amb la meva dona, vam decidir d’anar al Brasil, decisió de la qual no ens n’arrepentim gens, ben al contrari…

Una de les passions de la parenta és anar algun dia a Egipte, i fàcilment l’he feta meva, però tal com va el món… En una línia semblant, un altre dels països que m’agradaria visitar és, precisament, Síria, una terra que no es mereix els drames terribles que està vivint.

Altres llocs on m’agradaria anar: Madagascar, Cuba… Però no trobo fàcilment qui vulgui acompanyar-m’hi.

D’altra banda, també és evident que, si et trobes sense parella -per trencament o, ja en el límit, per defunció-, sempre els 60 seran millors que els 70 per a intentar trobar-ne una altra; els 70, millor que els 80; els 80, que els 90; els 90, que els 100; els 100, que els 110

Pots continuar tenint els mateixos valors -o ben semblants- en què creies de jove. Personalment, em malfio de la gent que als 18 volia fer la revolució i als 60 accepta del tot -o gairebé- l’ordre establert. Jo he estat, habitualment, un reformista d’esquerres, i ara… deixem-ho més aviat en centre-esquerra. La qual cosa vol dir que continuo aspirant als canvis que són necessaris a qualsevol nivell… però sense perdre de vista el sentit de la realitat.

I és que una cosa és creure poc en els valors del capitalisme -mai no els he vist massa clars-, i altra cosa ser anticapitalista militant, tipus CUP. I prefereixo deixar-ho aquí, com a independentista, per tal de no haver-m’hi d’enfadar massa. Més val contenir la irritació i confiar, d’aquí a poques hores, en el miracle

tassa cafè

Als 60, com que ja no vols triomfar professionalment -si ho pretenguessis, series un il·lús-, pots encarar les teves perspectives cap als diversos aspectes del creixement personal. Sol, o en parella. Sol, o amb la família. Sol, o amb els amics -més amigues, en el meu cas. Sol… però mai del tot, perquè trobes tantes coses que et poden acaronar, captivar, interessar-te, fer-te companyia… Si heu anat seguint aquest bloc, veureu que n’he anat trobant unes quantes.

D’avantatges, doncs, tots aquests, pel cap baix. I més val, perquè els inconvenients, no cal que us els digui: pèrdua de potència -en tots els sentits-, més visites al metge i més pastilles, més sensació que t’encamines -poc o molt lentament- cap a la decrepitud… I no tant cap a la mort en la mesura que -un cop se n’hagi anat el cos físic- hagis realitzat alguna o algunes coses singulars i la gent -poca o molta- se’n recordi…

Però no ens posem tan transcendents, i acabem amb una bellíssima cançó del gran Raimon, una mica més grandet que jo, això sí. Un tema que es refereix essencialment al que us he intentat transmetre, Mentre s’acosta la nit https://youtu.be/LEgOxTAhh9o?list=RDLEgOxTAhh9o.

sol

Als 60, raonablement, la nit encara no s’acosta tant. I sí, potser tenim “més passat que futur”, però pot haver-hi prou futur en el nostre horitzó. Aprofitem-lo!!

 

 

 

  1. estic del tot d’acord amb el que has escrit, jo estic com tu amb 60 i al abril els 61. Estic, podríem dir que jubilat, amb una incapacitat permanent absoluta (Parkinson) però això no priva, sempre empastillat, recollir els fruits dels darrers 60 anys. Un bon dia vaig decidir no enfadarme per res, i la veritat és que ho he aconseguit i això em produeix una tranquility i un nen estar formidable.

    1. La teva decisió, Quico, és la millor possible, i per això en reculls els fruits. En el teu estat concret, et desitjo el millor. Una abraçada.

      I gràcies per participar…

  2. Fa anys li vaig preguntar al meu oncle quina havia estat la millor època de la seva vida. Va pensar una mica i em va dir: dels 60 als 70. Els fills encarrilats, bé de salut, vaig traspassar el negoci…des d’aleshores no em reca tant anar passant de dona de mitjana edat a dona madura.

  3. Jo ja estic jubilada i em sento tranquila. M’he demostrat que puc ser una bona filla, bona mare, treballador, cuinera, l’infermera, administradora i en consequècia una bona persona. Què més necessito?

  4. Primerament, deixa’m que et feliciti per haver confiat “en el miracle”. No es va produir el 27 com esperaves, però s’ha produït avui, dia 9 de gener, quan ja ningú confiava que fos possible. És el millor que ens ha passat (almenys per a més de 2.000.000 de catalans) en els últims mesos. Hem patit tant… que almenys, ara que ja està encarrilat podem respirar. I no, ja ho sé que no seran tot flors i violes, ningú ha dit que serà fàcil, però ens en sortirem i, si, també gràcies a la CUP (qui ho havia de dir?) tirarem endavant la independència i podrem tenir la República de Catalunya que tant hem somiat.
    I pel que fa als 60, potser t’he de donar la raó en moltes coses… em sento identificada en la il·lusió d’anar al Machu Picchu (des de petita que vaig veure’n un reportatge a la revista Destino) i també a Egipte que per les causes que esmentes no és gaire prudent anar-hi fins que es calmin els ànims… Esperem gaudir de bona salut per a complir aquests somnis.

    I, parlant de salut, jo, malauradament, quan m’ofereixen un seient al tren, l’agraeixo molt i l’accepto… Les meves articulacions i artrosis no perdonen i si és un trajecte una mica llarg (com de Terrassa a Barcelona) m’ho passo molt malament si he de viatjar a peu dret. La mala sort és que, ai làs! no me n’ofereixen quasi mai… es veu que la meva aparença de “noieta jove” malgrat els meus 62, ben portats, no fa pensar que em puguin fer mal els genolls o l’esquena i que pugui necessitar un seient.

    Pel que fa a poder aprofitar més les oportunitats culturals quan ens jubilem, és el que espero! Hi ha tantes coses per descobrir encara, tantes oportunitats de viure experiències, de conèixer gent, de canviar l’estil de vida, de trobar motivacions, llibres, música, nous amics… I tot això no ho podem fer mentre estem treballant, no hi ha temps per tot, ni per comentar els teus posts, per molt interessants que siguin!
    Només fa por no tenir prou salut i que el teu cos no et permeti fer el que la il·lusió i l’esperit d’aventura et dicten, però per això ens cuidem tant, oi? Per poder jubilar-nos amb condicions de deixar-nos acaronar, captivar, interessar, involucrar i motivar per tantes coses que valen la pena.

    Avui, el que em fa més feliç i em reconcilia amb la realitat és l’acord de Junts pel Si i la CUP. Gràcies a tothom que hi ha cregut i als qui ho han fet possible… Seguirem lluitant. Tant com calgui.

    Tenim tot un futur per davant! Amb l’experiència dels 60, però amb la il·lusió i l’esperança d’uns adolescents… anem a gaudir-lo!!!

    Bon any a tothom!

    1. Egarenca estimada,

      Els teus ben argumentats comentaris em fan veure, com sempre, que compartim força coses. Per això no hem perdut mai el contacte -presencial i virtual- des que ens vam conèixer, a finals del s. XX. I que duri per molts anys més!!

      Mentrestant, a gaudir dels 60…

    2. Oi tant! No hi havia caigut… Vam compartir despatx al Departament de Cultura l’any 1996. Al maig farà 20 anys! Afortunada coincidència de dos egarencs inquiets… compartint inquietuds, aficions, idees polítiques (més o menys…) il·lusions de país i de viatges… i despatx!
      i que per molts anys puguem seguir compartint, tot l’esmentat anteriorment… menys el despatx! (he he, cadascú a la “seva” ciutat, jo continuo a la nostra, tu barceloní d’adopció… però terrassenc de soca-rel!)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.