Qui sap si seríeu INÚTILS si no en sabéssiu la UTILITAT…
Jo ignorava, fins fa ben poc, l’existència del pensador italià Nuccio Ordine. Però ara, gràcies a ell, he tornat a reflexionar sobre el concepte d’utilitat. No és gens inútil fer-ho, tal com va el món…
Ordine és autor del manifest La utilitat de l’inútil, que Màrius Serra ha definit com “un assaig punyent per defensar l’àmbit de les humanitats davant l’onada d’utilitarisme que ens envaeix”.
Regalar un llibre a algú suposa, sovint, incitar-lo a la descoberta. I és que no sempre et lliuren la lectura que t’esperes… És el que em va passar amb l’Anna Maria fa uns mesos, en arribar jo -ai!- als 60 anys. Va venir amb La utilitat de l’inútil sota el braç… I és que ella creia que aquest volumet podia ser-me útil, com així ha estat realment.
El calabrès Nuccio Ordine (1958) expert en sabers renaixentistes i en l’obra de Giordano Bruno, hi reivindica el valor de l’activitat no orientada a una finalitat concreta, però exercitada amb vigor i rigor. Una tasca d’àmplia base humanística, però també científica si pensem més en la genuïnitat del concepte de recerca que no pas en les seves múltiples aplicacions.
Lluís Foix s’ha referit a La utilitat de l’inútil -l’original italià és del 2013, i la versió catalana de Quaderns Crema també- com “un compendi del saber universal que es llegeix amb una gran voracitat. És breu, dens, profund i es fa lleuger”. Qualitats que, tan ben aplegades, no trobem sempre i que, per a algú tan de lletres com jo, constitueixen un motiu de satisfacció clar.
És evident que ja fa anys que el que entenem genèricament com a humanitats ha baixat força punts en el rànquing lectiu i no té la demanda que prové d’altres sectors d’activitat. Aquesta devaluació pot explicar moltes coses de l’evolució històrica recent, en un entorn només globalitzat per a segons què, però massa mancat encara del que en podríem dir l’ètica de la bellesa.
En qualsevol cas, en un món complex i interconnectat com el nostre, estic convençut que tots els sabers són necessaris, que totes les capacitats es complementen i que poques coses són inútils realment. Si de cas, les que atempten contra la felicitat humana, que encara, sí, són massa…
Bandejar, per exemple, els estudis literaris fa que molts estudiants i professionals tinguin cada cop menys habilitats expressives i comunicatives. No crec que calgui insistir massa en aquesta obvietat, però sí tenir-la molt més en compte en els successius plans d’estudis d’un àmbit, el de l’educació, que no para de progressar, però que no sempre l’encerta en les seves formulacions ni en els seus resultats.
Aquestes i moltes més reflexions suscita un llibre com La utilitat de l’inútil. Nuccio Ordine hi incorpora una bibliografia d’ampli abast que és, en si mateixa, un viatge per la creativitat i el coneixement. Com diu l’autor en la introducció, “la utilitat dels sabers inútils es contraposa radicalment a la utilitat dominant que, en nom d’un exclusiu interès econòmic, mata de forma progressiva la memòria del passat, les disciplines humanístiques, les llengües clàssiques, l’ensenyament, la lliure investigació, la fantasia, l’art, el pensament crític i l’horitzó civil que hauria d’inspirar tota activitat humana”.
El manifest es complementa amb un breu i valuós assaig de l’històric pedagog nord-americà Abraham Flexner (1866-1959), una figura molt influent en l’ensenyança de les ciències als Estats Units i Europa. S’hi diu que “al llarg de la història de la ciència la majoria de les contribucions de debò importants que al capdavall s’han revelat beneficioses per a la humanitat provenen d’homes i dones que no es guiaven per l’afany de ser útils sinó només pel desig de satisfer la seva curiositat”.
I podríem continuar, però prefereixo que ho feu vosaltres. A partir de la lectura i la comprensió d’un llibre que potser algunes i alguns ja haureu descobert, i que planteja un debat del tot útil, ple d’interès i gairebé perenne…