La pintura “innocent” de JOAN BROTAT
L’artista Joan Brotat potser, a hores d’ara, us soni poc. Va ser un creador destacat durant uns quants anys -i no dels millors- del nostre segle XX, però el temps posa pols per tot, inclosa la bellesa. Fins que, a començaments d’aquesta dècada, tenia lloc una certa recuperació de la seva figura que no ha tingut continuïtat, que jo sàpiga…
Però Brotat és del tot digne de ser mirat, admirat i, en tot cas, no oblidat. Des d’aquest bloc, que té l’abast que té, podem tornar a intentar-ho. Tot atansant-vos la seva sensibilitat i el seu bon fer creatiu, tan característic.
Ja en coneixia l’obra per una exposició retrospectiva del millor període de la seva trajectòria al barceloní Palau Moja l’any 2010, i em va seduir prou. Ara he tingut ocasió de mirar-la més des que vaig descobrir, en aquell armariet que tenim a la feina -i d’on pots dipositar-hi o fer-te amb nous volums, al teu gust- el llibre catàleg d’aquella mostra itinerant, “La lluita per la innocència, 1946-1966″, de Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990).
És en veritat, aquesta, una pintura innocent? Trobo l’adjectiu ben encertat, en el seu millor sentit. Al marge dels textos del catàleg que us comentava, el crític Ricard Mas es refereix al pintor com “l’expressionista naïf”. Una expressivitat tranquil·la, la de Brotat, que al meu parer té una gran força, i per això no és estrany que un crític de referència com va ser Cesáreo Rodríguez-Aguilera li donés un suport decisiu. I és que es tracta d’una figura, si no oblidada del tot, sí diluïda, com un dels referents artístics del segle XX català al qual la memòria no li hauria de passar pel damunt…
El seu món singularment figuratiu ens remet, en bona part, al hieratisme del romànic, període en què Brotat hi cercà una gran font d’inspiració i en el qual sempre hi trobem coses. Aquestes figures tan expressives, tan pures… L’entorn sovint vegetal, ple de fertilitat i vitalisme. Aquesta coloració habitualment tan viva, dins d’una obra que també va tenir períodes d’enfosquiment. O la connexió, entre d’altres, amb referents com el meu admiradíssim Joan Ponç, tot i que la poètica d’aquest sigui molt més turmentada i màgica.
El crític Àlex Mitrani –comissari d’una exposició que, a més del Palau Moja, va recórrer el Museu de Valls, el Museu Abelló de Mollet del Vallès i la Fundación Cesáreo-Rodríguez-Aguilera de la Universidad de Jaén– remarca que “la profunda malenconia que amaga l’obra de Brotat es veu intensificada per l’intent de sublimar el patiment, oblidar l’espant i el desengany i somniar un món consolador (…). En la densitat secreta d’aquestes obres, en la muda felicitat dels seus personatges i en l’irreprimible angoixa que manifesten hi trobem un esforç ètic i estètic genuí i intens per superar les limitacions personals i el pes d’una història adversa”.
Una història marcada, en el pla personal, pel naixement del pintor -i també ceramista- en el si d’una família de sabaters i la pertinença, durant la Guerra Civil, a la mítica i dissortada lleva del biberó, amb l’internament posterior, després del conflicte, al camp de oncentració de Cervera. Tot plegat conformaria un tarannà reservat, discret quant a la vida privada. Alguns dels seus quadres dels anys 70, en el quals homes i dones es fan companyia amb tendresa, dónen sentit al fet que Brotat no trobés mai una parella amb la qual compartir la vida…
Singular, doncs, com a persona, i també a contracorrent com a creador -sobretot respecte de l’abstracció dominant als seus anys millors-. Mitrani ens remet, en fi, a la deliciosa gràcia de l’obra de Joan Brotat, “una de les aportacions més originals del renaixement de l’avantguarda en el dur context de la postguerra, testimoni d’una emotiva lluita per retrobar el dret a la innocència i a donar un sentit poètic a la realitat”.
