La meva TERRASSA refulgeix en el PROCÉS
L’antiga Egara -no m’ha agradat mai l’accent tònic en paraula esdrúixola que li van adjudicar posteriorment a la meva joventut- té uns quants agents importants en l’actual procés sobiranista català. En positiu… i fins i tot en negatiu. No sé trobar-hi dones -com és ben distint a nivell nacional-, la qual cosa, certament, m’agradaria…
Terrassa és una ciutat que, en aquest sentit, ha canviat força de com la vaig percebre quan hi havia viscut. És obvi que a fi de bé.
El coordinador general -i núm. 2- del principal partit al Govern, Josep Rull, és terrassenc. També ho és el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional , el jurista Carles Viver Pi-Sunyer. I un dels membres d’aquest organisme, el conegut sociòleg Salvador Cardús. Un fill del qual, el periodista Pere Cardús, també és ben actiu en el procés…
I és egarenc l’empresari Antoni Abad, president de la Cecot http://www.cecot.org/, una de les patronals que han donat més suport a la consulta. I també és criat a Terrassa -tot i que amb orígens a Balaguer– l’actual secretari del Govern, Jordi Baiget.
D’arrels andaluses -que es fan singularment paleses al seu darrer llibre, Un home que se’n va– és un dels nostres escriptors més addictes al sobiranisme, Vicenç Villatoro. I un altre independentista clar i prestigiós novel·lista, Jaume Cabré, viu a Matadepera -a tocar de Terrassa– i ho va fer uns quants anys a la meva ciutat. De la mateixa manera que és sobiranista un altre escriptor molt vinculat a Terrassa, Feliu Formosa. O una autora egarenca que ara viu al nucli de Mira-sol, a Sant Cugat del Vallès, la Marta Pessarrodona.
De Matadepera, precisament, és Tian Riba, un dels periodistes més combatius del procés. I no menys dedicat a la causa és Salvador Cot, director de Nació Digital http://www.naciodigital.cat/, aquest sí que terrassenc.
Justament a Terrassa, el grup esmentat hi elabora un digital propi, La Torre del Palau http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau.
I també és egarenc el director i guionista de cinema Antoni Verdaguer, que preparava un llargmetratge de ficció sobiranista –Trencant cadenes– que, malauradament, no ha obtingut el micromecenatge necessari.
Per tenir de tot, Terrassa també disposa d’un destacat element a la contra, el distingit botifler -no és cap insult, sinó ús del diccionari- Josep Enric Millo, núm. 2 del PP a Catalunya. Va militar durant anys a Unió Democràtica i fins i tot, posteriorment, va flirtejar amb la possibilitat d’ingressar… a ERC! I mira ara, tu…
A més, fins fa poc, amb matisos diferents de l’anterior, la cocapital del Vallès Occidental era la ciutat d’un correcte alcalde egarenc i mediocre líder del PSC, Pere Navarro...
És una comunitat que, quan jo vaig viure-hi de jove, la percebia molt més abocada a l’eix social que no pas al nacional, tot i que també hi hagués elements representatius en aquest camp. Per això, em va costar relativament poc liderar-hi l‘històric Front_Nacional_de_Catalunya a finals de la dècada dels 70. No tenia molt mèrit: érem una vintena a Terrassa i mig miler arreu del país, a tot estirar…
Ara, el procés vers la independència també hi avança molt decididament, i hi he vist força estelades als balcons. Això sí, tot i que ja he parlat de Marta Pessarrodona, m’hi faltarien -al nivell escaient- alguna altra Forcadell o Muriel, per a entendre’ns. Si les coneixeu… podeu ajudar.
T’has esplaiat amb els terrassencs “il·lustres” i… t’has adonat que a la teva llista hi manquen dones. I és veritat, tens raó. Potser les úniques dones una mica “il·lustres” de Terrassa són, o han sigut, les activistes feministes, les que per haver orientat la seva tasca i lluita cap a la igualtat, no han tingut temps ni ocasió de dedicar-se a la política.
D’altra banda, Terrassa, malgrat els 210.000 habitants i malgrat la seva proximitat geogràfica amb Barcelona, no és, ni de bon tros, una ciutat que afavoreixi la igualtat ni la integració de les dones en la política… és, malauradament encara, una ciutat provinciana, on tothom es coneix, on pots esser criticada per la manera de vestir, d’actuar, de parlar… o perquè vas sola pel carrer a les 3 de la matinada… o perquè t’han vist amb un nou company. No ens enganyem, no és fàcil, si ets dona, viure a Terrassa i sentir-te lliure. Encara que sigui una ciutat gran, és com viure en un poble petit… de fa 30 o 40 anys!
I si m’equivoco -tant de bo- si us plau, que algú hi posi esmena, que em retregui quines terrassenques estan lluitant per tirar endavant el procés per poder votar (cal reconèixer, però, que, terrassenques o no, hi ha poques Muriels i Carmes a la política catalana). També penso en moltes amigues i companyes terrassenques que, anònimament i sense cap pretensió de sortir “a la foto”, estan -estem- lluitant moltíssim i ajudant tan com podem a tirar endavant la consulta.
Tot i amb tot, repassant una mica la història, he pogut trobar algunes activistes socials com Francisca Redondo o Araceli Ramírez, a qui últimament se li ha fet un sentit homenatge per la seva trajectòria d’activista feminista i defensora dels drets de les dones.
I, per acabar, i per no deixar tan malament la imatge de la dona terrassenca, cal fer palès que, a banda de la política i lluita social, hem tingut i tenim, moltes terrassenques que han triomfat en el camp de la literatura: Anna Murià, Paulina Pi de la Serra, Marta Pessarrodona, Sílvia Alcàntara… i més recentment, Mireia Vancells, Tessa Julià i la jove i destacada escriptora de novel·la negra Laura Fernández, també de Terrassa, entre d’altres.
I molt de passada, no puc oblidar alguns noms, com els de les actrius Rosa Boladeras, Maria Plans, Marissa Josa, Rosa Aguado… i la Rosa Puig Llonch en el camp de la música.
Només un últim apunt: fer esment de la meva modesta col·laboració en la política catalana, primer a ERC, després a Reagrupament i últimament com a militant i col·laboradora de l’ANC de Terrassa.
Es fa el que es pot… i, en ple segle XXI, potser les dones encara no disposem de tan temps “lliure” per dedicar-nos a lluitar pel que volem. Costa compaginar la jornada laboral amb portar una casa i tenir cura de pares o familiars (i més quan hi ha fills) i això ens ocupa molta part de la nostra vida. La col·laboració del company, ara per ara, encara no és tan igualitària com seria desitjable per tal que la dona pogués fer a la vida altres coses diferents, que les de generacions anteriors.
Molt valuosa col·laboració, Mariona, que em permet conèixer encara més coses de la ciutat que sento com a “meva” però que no trepitjo habitualment.
És cert que la situació de la dona, a Terrassa i arreu, no és encara la que caldria, tot i el molt que s’ha avançat, si més no a Occident.
I és cert: Terrassa és encara un “poble”, en l’aspecte ambiental, tot i que jo, quan hi vaig, conec poca gent si no hi he quedat de manera prèvia…
I, malgrat tot -i deixant de banda les qüestions de gènere- insisteixo: Terrassa refulgeix en el “procés”, també gràcies a l’esforç de gent coratjosa com tu.
Gràcies! D’il·lusió no me’n falta, ni ganes de col·laborar per a tirar endavant aquest somni col·lectiu d’aconseguir ESTRENAR UN NOU PAÍS D’EUROPA, UN PAÍS PRÒSPER, CULTE, JUST… aquesta Catalunya meravellosa que tan estimem… reconvertida en un Estat LLIURE!
Que tinguem sort… i, per nosaltres que no quedi!
Ah! i divendres vinent vestirem Terrassa de color groc… el color d'”Ara és l’hora”. Balcons amb banderes grogues, embolicarem els arbres dels carrers amb roba d’aquest color i farem que es visualitzi al carrer la lluita constant amb aquest color… que és el fons de la nostra senyera.
Tots i totes hi sou convidats i convidades!
Terrassa és gran!