La tenora, el piano i ROGER MAS: el còctel perfecte
No és estrany: la majoria de nosaltres, ara, comprem menys discos que abans. Amb les descàrregues, l’Spotify, els youtubes, els webs dels propis artistes… les condicions de recepció s’han capgirat. Tot i això, l’objecte CD -que a voltes adquireixes als concerts en directe- crec que té interès per ell mateix, i me’n faig amb algun de tant en tant. No sóc, en canvi, especialment fan del vinil, i no acabo d’entendre, doncs, la seva resurreció vintage…
Mentrestant, el Roger i la Sant Jordi ens ofereixen una música de qualitat que oscil·la entre el pop, els temes melòdics i els sons tradicionals, amb la tenora i el piano com a instruments clau. Bones vibracions… que donen gust d’escoltar.
El tons greus de la veu de Roger Mas, en cançons ben diverses -algunes de les quals ja li coneixia-, s’acoblen prou bé -i mai tan ben dit- amb el so preuat de la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Sovint el piano fa d’elegant connector entre les cadències d’avui i les d’ahir. Entre la modernitat i el refilar d’unes tenores que, en aquesta valuosa fusió, no hi sonen gens, d’antigues.
El Roger és, no en dubto gens, un dels millors cantants i autors que ha donat als darrers temps la música en català. Clarinetista i saxofonista als 12 anys i debutant dins la cançó a mitja dècada dels 90, molts dels seus temes més pop són atractius, com, posem per cas, L’home i l’elefant http://youtu.be/Sk870CFXNXU.
I també em complau, i molt, en peces més pausades. Escoltem-lo ara, igualment amb la Cobla, en el singular Caminant, amb música d’ell i lletra de Jacint Verdaguer http://youtu.be/GCmGxP_X62U. Un tema inclòs originalment dins d’un àlbum especialment destacat, Les cançons tel·lúriques (2008).
La majoria dels temes del disc enregistrat en directe a la capital del Solsonès són en català, però també n’hi ha en italià, gallec, basc, castellà i francès. En aquesta darrera llengua, no em sembla tan destacable la seva versió -alternada en català- de la coneguda L’aigle noir, sobretot si penso en l’original de la gran Barbara o amb la coneguda interpretació de qui va donar a conèixer aquest tema formidable entre nosaltres, Maria del Mar Bonet.
En qualsevol cas, us recomano que, si no el coneixeu prou -però segur que moltes i molts, sí- presteu atenció a l’artista solsoní, que a mi em va començar a interessar a través del deliciós disc Casafont (1999). Us n’adjunto un àudio, de ressons contemporàniament trobadorescos: el d’El diable, la princesa i jo http://grooveshark.com/#!/s/El+Diable+La+Princesa+I+Jo/3H0HaT?src=5.
Des d’aleshores han passat uns quants anyets, i Roger Mas és avui -des de la terra, des de la sang, des d’una modernitat genuïnament desacomplexada-, un dels referents de la nostra música. Que per molts anys!