La novel·la d’ADA PARELLADA, per a sucar-hi pa…
no ha escrit només una novel·la perquè s’ho passin bé els seus nombrosos clients, amics i admiradors, que també. Ens ha delectat -i mai tan ben dit- amb una obra que a mi em sembla, literàriament, molt reeixida. Amb una escriptura amb nervi, uns personatges ben perfilats, una trama complexa, un ritme trepidant.
El llibre m’ha agradat molt, i no tenia, necessàriament, per què esperar-m’ho. O potser sí: l’Ada se’n surt tan bé en tantes coses -en primer lloc, a la cuina del Semproniana, un dels restaurants més coneguts de l’Eixample barceloní- que no podia fallar-nos com a novel·lista, després d’haver elaborat tants llibres purament culinaris. Llegiu, tasteu i veureu…
A més de proporcionar-me alguns materials sobre la seva trajectòria, va tenir el detall d’obsequiar-me amb la seva novel·la -l’única, esperem que per poc temps- i un dels seus llibres de receptes per a joves. Les receptes, en tot cas, les hauré de practicar, i millor, en el meu cas, que el manual sigui per a principiants. Però Sal de vainilla (Planeta, 2012) només em calia llegir-la, i el resultat és, certament, per a sucar-hi pa. I és que no he parat fins acabar-la, m’hi vaig enganxat del tot.
No us explicaré massa l’argument, és clar, per a mantenir-vos l’interès. Però tot, o quasi tot, s’esdevé dins les taules i els fogons d’un imaginari restaurant de Bigues i Riells, al Vallès nadiu d’una autora que pertany a la prestigiosa nissaga Parellada, de la Fonda Europa de Granollers http://www.casafondaeuropa.com/, un establiment amb més de 300 anys d’història.
Només dir-vos que l’Annette, l’Àlex i la Carol formen un trio explosiu, en el qual l’amor hètero conviu -per separat, aclarim-ho- amb la passió lèsbica, en benefici del primer. I entremig, les trifulgues d’una cuina que fracassa i se’n torna a sortir, un establiment al qual no li quadren els números, l’ofici de la gastronomia, la història de l’alimentació, els reptes de la multiculturalitat, els sons de cançons i músiques, l’ús efectiu de les xarxes socials, el plaer a taula, la passió al llit…
Tot plegat, amanit amb històries, més que humanes, humaníssimes, alguna no precisament tendra. Un llibre divertit, escrit amb grapa, conduït amb destresa, pensat amb deteniment. Amb el gran valor afegit que suposen les petites lliçons culinàries que, a les pàgines de Sal de vainilla, vessen per tot.
Només una petita pega, i no deu ser culpa de l’Ada, precisament. Trobo que l’editorial podria haver inclòs, a l’obra, l’índex corresponent. Hagués estat un recorregut gustatiu deliciós: amarg, àcid, salat, dolç, tomàquet, flors de patata, mongetes, pebrots, sal de vainilla, xocolata, blat de moro, gall dindi, pinya, alvocat, gira-sol… i d’altres referents de signe divers.
Ada Parellada, en una entrevista que li va fer el juliol del 2012 Lluís Bonada a El Temps, explicava que “l’editor que em van destinar, una editora, em va acompanyar al llarg de la redacció. Em va ajudar, aconsellant-me”. Segurament que, d’aquesta manera assistida, la qualitat de l’obra hi ha sortit guanyant, però no cal dir que l’enginy, la imaginació, el sentit literari, el tremp narratiu… són mèrit de l’autora.
De manera que esperem que l’Ada torni a trobar un temps que, hiperactiva com és, segur que no li sobra, i publiqui una altra novel·la “àcida, fresca i enginyosa, però també tendra i enigmàtica” -que diu la contraportada- com Sal de vainilla, aquesta “saborosa novel·la sobre les segones oportunitats”. Els seus nombrosos admiradors -a la taula, a la xarxa, als llibres…- hi sortirem guanyant, i molt. Ens hi lleparem els dits…
M’alegro moltíssim que t’hagi agradat la novel·la. Va ser tota una aventura escriure-la, molt gratificant, diferent i un veritable repte.
Aquesta setmana m’he llegit el llibre i mentre el llegia sentia les olors i els aromes del restaurant i les espècies. També m’ha agradat la història de les seves arrivades.
M’Ha enganxat tota la novel.la. Gràcies per alimentar-nos amb paraules i amb el cistell de la compra.