A la brasa i al caliu

Però és que aquestes 10 converses te les havies d’empassar íntegres. Ep!, si és que volies extreure’n tot el suc…

Si cliqueu damunt de la imatge, encara llegireu millor la llista del 20 participants convenientment emparellats. Per part meva, vull, sobretot, reproduir algunes de les reflexions que trobo més interessants. Per exemple:

Sisa: “Els Setze Jutges i el Grup de Folk no van ser dos corrents antagònics: s’entrecreuen, es complementen i influencien”.

Arnau Vallvé (Manel): [Entre els artistes d’ara] “tampoc hi ha rivalitat. Ens trobem als escenaris, ens anem veient i coincidim sovint perquè el país és petit, però no hi ha consciència de formar part de res col·lectivament”.

Raimon: “Jo he intentat fer sempre diverses coses. Primera, no repetir-me. Segona, no fer una cosa que ja hagi estat feta per un altre i que no milloraré. I tercera, mostrar tot el que puc donar de mi i no només el que la gent agafa“.

David Carabén (Mishima): “Recordo cantar Raimon al cotxe a crits, de matinada i tornant de festa. Per mi és a prop del rock, és com el nostre Roy Orbison”.

Quimi Portet: “Som persones que estem relativament confortables amb la nostra carrera i acceptem amb esportivitat la imperfecció”.

Joan Miquel Oliver (Antònia Font): “Amb en Quimi, en Pla o en Sisa ens uneix el fet que cadascú va a la seva. Gravo els discos passant del que fan els altres”.

Maria del Mar Bonet: “He vist músics que, per moda o pel que sigui, acaben fent el que fa tothom, sense personalitat. I això és molt trist en un artista”.

Roger Mas: “Mossèn Cinto Verdaguer és colossal perquè abraça tots els nivells de profunditat, té un lèxic amplíssim. No tenim cap poeta que abasti tan i tan bé”.

La Trinca: “Si el Polònia funciona de la manera que funciona vol dir que hi ha un forat claríssim perquè algú faci sàtira musical”.

Els Amics de les Arts: “En el moment en què vam començar, Internet en el camp musical no tenia l’impacte d’ara. De fet, el primer disc que vam gravar el vam regalar a través de la xarxa, i llavors érem els únics i no estava ben vist”.

Anna Roig: “Anna Rog i l’Ombre de ton Chien ens hem apropat a la cançó francesa no perquè tocava, sinó per la personalitat d’una mateixa, perquè no puc esquivar el que he viscut. I perquè al final tot és cançó“. 

Lluís Gavaldà (Els Pets): “Em sento comodíssim actuant a la festa major d’un poble. És popular i orgànic. El que no és bo és que sigui de franc“.

Natxo Tarrés (Gossos): “La cultura ha de recuperar el seu esperit social i de servei a la comunitat, i més en un moment en què tothom està molt perdut”.  

Gerard Quintana: “L’actitud o és de guerrilla o no aguantes. I quan parlo de guerrilla em refereixo a resistència, a ser allí quan va bé però també quan no va tan bé”.   

Quico Pi de la Serra: “Hi ha cançons a les quals no he sabut trobar títol i he hagut de demanar a la gent que me’n digués un. Per això sempre dic que les cançons les treballo, m’agraden, però no les entenc gaire”. 

Sanjosex: “De petit aprens una disciplina, però al final has de tocar relaxat i passar-t’ho bé. Amb la música hi ha una relació sentimental”.   

Miquel Gironès (Obrint Pas): “Els Països Catalans no ens els vam inventar nosaltres. És feina nostra trencar les fronteres que ens divideixen”.

Miquel Gil: “Pertanyem a un mercat de quinze milions de persones, i ens guanyaríem millor la vida recorrent-lo amb normalitat”.

Maria Fortuny (Cia. Elèctrica Dharma): “Al principi els discos et mantenien. Després servien per fer promoció per poder fer concerts. Al final resulta que els regales perquè ja ningú no en compra”.  
  
Adrià Salas (La Pegatina): “Hem demanat que se’ns faci promoció amb una piulada o un missatge al Facebook on algú digui que s’està descarregant una còpia del disc”.

Són converses, la majoria, entre representants de generacions distintes, i que cerquen coincidències des de visions diferents. En aquests vint anys, l’entorn de la indústria musical ha canviat d’una manera considerable, i les experiències dels qui van viure el sistema anterior tenen poc a veure amb les dels qui han nascut, ja, al món d’Internet. També els estils, i els públics, s’han diversificat, però crec que això és bo per a tothom.

En tot cas, el conjunt dels diàlegs traspua un gran respecte i fins i tot estima personal, segurament perquè la tria prèvia que ha fet la revista deu haver estat la més adequada. Falten noms? Segurament. Per exemple, hagués estat bo de trobar-li algun interlocutor a Lluís Llach. Desconec si li van proposar, i si ell, al seu torn, hauria acceptat…
   
I, pel que fa als millors CD de la música en català d’aquests 20 anys, ja m’agradaria haver-los sentit tots! D’entre els que conec bé, trobo que un dels més valuosos és Les claus de sal, de Gerard Quintana (Música Global, 2004), i molt singularment aquest gran tema que és Caic http://youtu.be/c4wpjWRRCiM.

Ens hem anat fent grans, amb lletres i músiques així… I sobretot, més savis i més sàvies. Tal com ho són, de sàvies, les complicitats trenades en aquest número emblemàtic d’Enderrock, que us convido a recuperar i/o a recomanar, de totes totes…