Ets la PERA, JOAN!! (amb permís de Joan CAPRI)
El meu pare tenia en vinil alguns dels monòlegs d’en Capri, que jo escoltava amb interès i plaer de petit i que després vaig adquirir, recopilats, en dos CD. Està molt bé que en Pera, potser l’únic deixeble d’un mestre que no creà escola, els hi faci ara l’honor. També amb el mestratge escènic que li és habitual, i que hem anat reconeixent amb els anys.
El mataroní Joan Pera és de la generació dels nascuts a finals dels anys 40 i li venia molt de gust -perquè s’hi sent identificat- d’homenatjar Joan Capri, aquell animal teatral fora de sèrie que, com a Joan Camprubí i Alemany, va viure a Barcelona entre els anys 1917 i 2000. En Pera també és un gran actor, sol o en companyia d’un altre referent, Paco Morán, i té un públic que li és molt fidel.
També el tenia Capri. La seva vida als escenaris i singularment els seus celebrats monòlegs van marcar tota una època. Monòlegs tan curiosos, suggerents i sobretot divertits com El nàufrag, per exemple [http://youtu.be/iRq2QJgbPUk], que també és un dels que interpreta Joan Pera en un bon espectacle que sap recrear, amb subtilesa i enginy, el posat i les interpretacions de l’enyorat barceloní.
Una posada en escena que combina peces d’aquell mestre que fou i d’aquest altre que, feliçment, és. Dos talents inequívocament complementaris, que havien coincidit -un encara era prou jove- a la popular sèrie televisiva Doctor Caparrós, medicina general.
Personalment, a Joan Capri havia tingut l’honor d’entrevistar-lo per a una capçalera diària el nom de la qual potser recordareu, El Correo Catalán. Després dels seus èxits continuats durant l’etapa franquista, continuava encara com un dels mites vivents del panorama escènic a Catalunya. Per això, el diari -en el qual hi vaig tenir un contracte temporal en pràctiques- anuncià l’entrevista a la portada en color del seu suplement dominical, el dia 30 de desembre del 1979.
Una de les coses més curioses que em va dir -i que dóna bona idea de com era el personatge, un humorista no precisament alegre, com passa sovint- és que “si jo pogués, tal volta aniria sempre per un túnel sota terra, una mena de metro amb entrada i sortida davant de casa meva, i així no em podria veure ningú”.
També m’explicà que els seus monòlegs -aleshores ja els havia deixat de gravar en disc- van representar “una autèntica novetat en un moment en què podia parlar-se de molt poques coses”. Doncs bé, el públic madur a què em referia abans, ara admirador de Joan Pera, va créixer en aquella època tan repressiva, però en la qual la gent -i encara més a Catalunya- maldava no tans sols per sobreviure, sinó per respirar més lliurement.
I al final de la conversa, pujats ja al seu petit cotxe després d’haver-nos trobat a les històriques instal·lacions del Club Natació Barcelona -del qual havia estat soci i usuari habitual-, Capri em confessà: “Si vol que li sigui franc, no em retiro perquè estic esperant que surti un altre Capri, i m’agradaria que l’altre tingués deu vegades més èxit que jo”.
D’èxit, al cap dels anys, n’ha tingut molt, encara que no sé si deu vegades més, set o cinc… Però no en dubteu: l’altre Capri ha estat i és Joan Pera. Que per molts anys!