MIREIA SOPENA, estudiosa de l’edició catalana
La Mireia ha reeixit plenament en posar-nos a l’abast la figura -històricament decisiva- de l’artífex de la llegendària col·lecció de poesia “Els Llibres de l’Óssa Menor“. Un català d’ascendència gallega, en Pedreira, a qui jo mateix vaig tenir l’honor d’entrevistar pocs mesos abans de la seva mort, esdevinguda l’any 2003.
El seu llibre inicial sobre l’etapa resistent de l’Editorial Pòrtic ja ens indicava que l’autora tenia prou fusta. I això també es confirmaria mitjançant la codirecció de la col·lecció “Argumenta”, important mirada crítica -ja enllestida- de diferents aspectes de la nostra cultura que aniria publicant El Cep i la Nansa Edicions.
El volum de Proa dedicat a la trajectòria de Josep Pedreira va obtenir, significativament, el Premi Carles Rahola d’assaig 2011. L’obra també ha merescut una valoració de la crítica ben positiva, i no m’estranya, perquè és un llibre molt ben resolt, a part de ben escrit. I contribueix a perfilar millor la memòria viva cultural de la postguerra a Catalunya.
A més de la biografia d’un dels artífexs d’aquell període de resistència, les seves pàgines s’endinsen en tots els aspectes que cal considerar en el món de l’edició: la promoció, la distribució, la publicitat, els drets d’autor, la comptabilitat, el finançament… I, no cal dir -degut a la nostra circumstància històrica-, els problemes amb la censura.
La part més interessant -i que constitueix el capítol més llarg del llibre- és l’intitulada “Bastir un catàleg de poesia viva. El procés d’edició”. Hi desfilen un seguit de grans noms de la nostra poesia, que conformaren la mítica col·lecció “Els Llibres de l’Óssa Menor” fins que, l’any 1963, Pedreira no va tenir més remei que vendre-se-la a Joan B. Cendrós, propietari de l’editorial Aymà. Avui, sortosament, l’Óssa continua ben viva, de la mà de Proa.
Noms culturalment capdavanters com Carles Riba, Agustí Bartra, Joan Oliver Pere Quart, Salvador Espriu, Màrius Torres, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Teixidor, Marià Villangómez, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Miquel Bauçà i d’altres expliquen prou el per què un crític com Joan Triadú -no cal dir que també amb presència, com Albert Manent, en l’obra- descriu a les seves memòries el XX com un segle d’or per a les lletres catalanes, amb la poesia en un pla primeríssim.
Mireia Sopena, des de l’accés a l’arxiu de Josep Pedreira, ha analitzat molt bé les relacions d’aquest amb els seus autors. Van ser plenes de respecte humà i intel·lectual però no sempre prou plàcides, sobretot per culpa de les estretors econòmiques d’un editor que va ser gran en ambició cultural, però que anava més aviat curt d’armilla. I tanmateix, el seu voluntarisme, sobretot als difícils i grisos anys 50, l’honora.
També m’honora a mi que la Mireria m’hagi inclòs a la bibliografia bàsica sobre el personatge. I és vaig tenir l’honor, igualment, d’entrevistar-lo per a El Temps el 2002, poc abans de la seva mort l’any següent. Nascut l’any 1917, ja era ben gran i s’estava en una residència de la Bonanova. He d’agrair-li l’esforç de memòria que va fer, de la mateixa manera que agraeixo al seu fill Ricard les facilitats que em va donar per accedir al seu pare.
Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis -títol inspirat en un recull poètic de Joan Oliver- va aparèixer poc abans del darrer Nadal, però fóra bo que no deixés de ser tingut en compte en el Sant Jordi que ja és a tocar. La tasca i la memòria del mític editor bé que s’ho valen, de la mateixa manera que s’ho mereix Mireia Sopena, una bona estudiosa de l’edició catalana que té encara molt camp per córrer… i segur que ho farà.
Et deico l’enllaç al meu blog, tot i que possiblement no t’agradarà gaire, però mai no se sap.
Salut!