A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La “resurrecció” artística de JOSEP ALEMANY

Sense categoria
L’obra fotogràfica del blanenc Josep Alemany ens ha arribat amb molt de retard, però el que compta és que hem pogut rescatar-la de l’oblit. Les seves són, a parer meu, imatges d’una qualitat excepcional.

Ara podem admirar un bon tast d’aquesta eclosió de la modernitat que Alemany representa a la barcelonina Sala Dalmau, del carrer del Consell de Cent. Per poc que us vagui, correu-hi, creieu-me: només fins al 10 de maig. 

A casa, les expertes en fotografia són la dona i la filla petita. Disposen dels equips adients i n’obtenen bons resultats. La gran es defensa bé quan li cal, i jo practico poc: només capto imatges amb el mòbil quan alguna visió m’impressiona prou.

Tanmateix, sí que sóc un admirador d’aquest gran art dels segles XIX i XX transmutat digitalment al XXI, i sovint en degusto exposicions. Ara ho he fet a la Sala Dalmau amb les composicions i paisatges dels anys 30 de Josep Alemany, un creatiu formidable que va néixer a Blanes el 1895 i que moriria prematurament a Provincetown (Massachusetts), als Estats Units, el 1951.

Josep Alemany i Bori -fill de Josep Alemany i Borràs, periodista i escriptor- s’havia instal·lat a aquell gran país a partir del 1915, però no va perdre mai el contacte amb Catalunya. També psicòleg i professor de llengües modernes -a més d’home de conviccions antifeixistes-, la seva aportació artística no començaria a ser coneguda i valorada entre nosaltres fins al 2004, a partir d’una retrospectiva presentada a Girona per la Fundació “la Caixa” que també aniria a Madrid.

L’obra d’Alemany -instal·lat sobretot a Pittsburgh, un dels principals nuclis fotogràfics nord-americans- es desenvoluparia molt als anys 20 i 30, en un gran moment de la història de la fotografia. Amb noms com Alfred Stieglitz, Edward Weston, Karl Blossfeldt, Edward Steichen, Man Ray, László Moholy-Nagy… Per no parlar d’una altra gran aventura, la del fotoperiodisme.

El blanenc va sintonitzar amb les contribucions d’aquests i d’altres referents i hi aportà una poètica pròpia capaç de combinar, d’una manera realment suggestiva, abstracció i surrealisme, com podreu veure a la imatge adjunta del 1936 –Chinese lanterns-, a les altres que inclou el web de la galeria [http://www.saladalmau.com/ca/inici] i, sobretot, si us acosteu a la Dalmau.

Allò que us deia: correu-hi -encara hi sou a temps- i ja m’ho sabreu dir…             

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.