A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

M’ho deia TÀPIES fa gairebé 30 anys…

General
Durant la meva trajectòria com a periodista, he tingut ocasió -i la sort!-d’entrevistar referents d’aquest país veritablement importants. Entre aquestes persones s’hi compta l’ara d’actualitat -pel buit que ens deixa- Antoni Tàpies. Va aparèixer oportunament al “Full de la Cultura” que l’enyorat Josep Faulí va impulsar durant un temps a l’antiga Hoja del Lunes que sortí durant tants anys… en aquell dia inicial de la setmana.

En l’entrevista -publicada l’11 d’octubre del 1982- Tàpies volia mostrar-se com una figura antidogmàtica: “Tot és susceptible de crítica”, era el titular. En aquell moment, articles seus, severament disconformes amb la “cultura oficial” de l’època a partir d’una reflexió embastada des de la pràctica de l’art, havien produït -com li era propi- un impacte notori en el nostre ambient cultural. 

“L’empipador -sostenia el mestre- és que avui, a Catalunya, hem perdut l’hàbit de discutir, de dialogar, d’escoltar-nos els uns als altres. Coses que havien estat sempre tan tradicionals al nostre país -un país de marca, acostumat al pas de distintes civilitzacions i cultures- i que sembla que ara, a causa dels quaranta anys d’opressió que hem patit, poden haver-se perdut”. Governava aleshores la Generalitat el primer Pujol al poder, amb una oposició dels socialistes -els comunistes del PSUC, als quals s’havia sentit proper Tàpies, començaven a perdre pistonada- molt sorollosa.

I més endavant carregava contra un altre català universal, Salvador Dalí, que ja sabem que no era de la seva corda… “En els medis seriosos de la cultura artística de tot el món, Dalí, a partir de la Guerra Civil, es troba totalment desprestigiat, malgrat que la dreta francesa li organitzés, fa un parell d’anys, una exposició al Beaubourg de París, en un afany de trobar un emblema artístic per a tota la dreta cultural europea”.

Em deia Tàpies, a la seva casa singular del carrer de Saragossa, al barceloní barri de Sant Gervasi a tocar de Gràcia, que, si de vegades el poder s’aprofita dels artistes, “també nosaltres ens podem aprofitar del poder. Quan jo vaig exposar per primera vegada a la Biennal de Venècia, l’any 1958, també em vaig aprofitar del poder franquista per a donar-me a conèixer internacionalment, al costat d’altres artistes”.   

Segur que algunes de les seves opinions no seran -abans i ara- del tot compartides: “Es diu clarament que el futbol també és cultura. I que quedi clar que jo, l’esport, el respecto, i el trobo molt bé com a cultura física, però tot el “tinglado” que s’ha muntat al seu voltant considero que és una cosa embrutidora, cretinitzant (…). El Barça? La seva mitificació em sembla excessiva, fins i tot carrinclona en molts aspectes”.

En fi, no hi havia aleshores la crisi sistèmica actual, però aquest gran creador, alhora polemista i reflexiu, s’adonava ben bé que la contemporaneïtat no anava gens sobrada. “Ens falten projectes de vida col·lectiva, però això està lligat a una profunda crisi cultural i ideològica que travessa tot el món occidental i, més específicament, la civilització judeo-cristiana. En tot cas, i de cara a l’any 2000, a Catalunya caldrà fer neteja, desemmascarar moltes coses, molts poders ocults que han de sortir a la llum. I, naturalment, deixar via lliure a concepcions molt més progressistes del món que les actuals”.

Antoni Tàpies se’ns ha mort, quan som ja al 2012 i així anem, des del punt de vista nacional i social. Així va el món, ple de xacres… En tot cas, i per no repetir massa els elogis i valoracions d’aquests dies sobre qui era considerat l’artista visual català núm. 1, i el més universal, he volgut aportar una mica de material genuí

I he de dir, sense mitificar-lo, que a mi m’agrada Tàpies: el seu gest destre, el seu traç calculat, les seves cal·ligrafies sàvies, un univers de densitat matèrica alhora ric i auster, l’obertura a les sensibilitats d’altres civilitzacions… He fruït amb la seva obra, com ho faig amb les de Gaudí, Mir, Guinovart, Ponç, Subirachs, Miró, Pla-Narbona, Barceló, el primer Viladecans, fins i tot el primer Dalí, o certes expressions de Picasso i de tants altres mestres. Inclosos, per què no, els impressionistes de l’excel·lent exposició del mateix nom que he vist darrerament a CaixaForum. 

L’home també establert freqüentment en l’entorn natural del baix Montseny perviurà, amb mèrits rellevants, en la nostra història cultural i artística. I haurà contribuït dins del món global, amb la T de Tàpies, a la C de Catalunya.     

   
 

 

  1. Joan, quan era petita i fins els 14 anys vaig viure a prop del carrer Saragossa, al carrer Sant Joanistes de Sant Gervasi. Encara que era quasi la frontera del barri, Gràcia comença a partir de Príncep d’Astúries. Però m’agrada que parlis d’Antoni Tàpies, per a mí com també dic al meu bloc, ha mort el cos d’Antoni Tàpies doncs la seva obra és ben viva i per sempre perviurà.

    Aquests dies he estat escoltant la ràdio i a l’endemà de la mort d’Antoni Tàpies a Catalunya Ràdio van fer tot un matí a la Fundació Tàpies, quin gust escoltar la gent parlant d’art i de vida! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.