A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

“DEMOCRÀCIA” a l’espanyola de la mà del FUTBOL

General

El partit de Champions de dimecres passat a l’estadi Santiago Bernabéu ens aporta algunes reflexions no estrictament futboleres. Així, si el Madrid -simplificant- és Espanya i el Barça -esquematitzant- és Catalunya, la qualitat de la democràcia espanyola -o a l’espanyola– no és la desitjable. Molt haurien de canviar les coses, per tal que ho pogués ser…

Això es dedueix, per exemple, de la lectura de la crònica ambiental de l’Avui sobre el partit. Llengua catalana menystinguda, banderes estelades que duien els seguidos blaugrana requisades… Talment, una lliçó de democràcia de la qualitat a què ens tenen avesats.

“Hostilitat a dins i a fora” és el titular de la crònica. Seguim: “Abans de l’inici, la megafonia va pronunciar el tradicional missatge de rebuda als equips i les aficions en català, enmig d’una espectacular xiulada de l’afició local”.

El club blanc no volia que el missatge -a més, lògicament, de en castellà- es difongués també en català seguint els protocols de la UEFA. Al·legava qüestions de seguretat. Però, després d’una dura negociació, va rectificar, i tot va quedar en xiulada. En democràcia, la seguretat cal saber-la gestionar, fins i tot si les conviccions democràtiques de la plebs potser no són excessives, com sembla que és el cas.

D’altra banda, “encara no havia començat el partit, quan els membres de seguretat del Bernabéu van recórrer les grades on hi havia els seguidors per retirar, una a una, totes les estelades que lluïen en aquell moment. En pocs minuts, van desaparèixer de la zona i moltes van acabar a les escombraries”. 

Tot plegat molt democràtic, sí, senyor. Comprenc que als madridistes -als espanyols- la bandera catalana amb estel i triangle -blanc i blau, respectivament, per al meu gust- pugui desplaure’ls. Però, si fossin realment demòcrates, l’haurien de poder tolerar en nom de la llibertat d’expressió. Perquè no és una senyera agressiva, ni nazi, ni feixista, ni racista: tan sols expressa un estat d’ànim, una cosmovisió col·lectiva, un relat de llibertat.

Per aquestes i altres raons, podreu entendre per què jo mateix, per exemple, no votés la Constitució un ja llunyà 1978. És democràtica, la Constitució espanyola? Trobo que deu ser, com a molt, democràtica, i sóc generós…

El millor de tot -i al marge dels sorolls col·laterals d’aquests dies-, els dos gols del Barça. El segon, fet a partir d’una increïble genialitat de Messi. Són dues barraques que deixen l’eliminatòria pràcticament sentenciada. Democràticament… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.