La nau Phoenix ja ha arribat

Tot ha anat perfecte. La nau Phoenix ha arribat a Mart.

Si penses la multitud de coses que havia de fer la nau per aterrar a Mart, i de manera totalment automàtica, no t’ho pots creure que tot haja funcionat bé. Els enginyers de la NASA ho han fet molt bé i des d’ací la meua felicitació.

Ara, per tant tenim un altre ull obert a Mart. La zona polar nord està a l’abast de la mà (robòtica) per conéixer la seua geologia i la possible biosfera passada o present de Mart.

Segueix …

El diumenge al Jet Propulsion Laboratory, situat  a Pasadena, California, no tot estava tan clar. Tot eren nervis. L’anterior intent de col·locar una nau, la Mars Polar Lander, fa ser un fracàs. El dia 3 de desembre de 1999, 10 minuts abans d’aterrar es va perdre el contacte amb ella. Se suposa que es va estavellar. De fet la Phoenix ha reciclat part dels experiments i sistemes, millorats això sí, de la Polar Lander. D’ací li ve el nom de l’au fènix que renaix de les seues cendres.

Ara tot ha anat perfecte. La nau Mars Reconnaissance Orbiter, en òrbita a Mart, ha pogut captar, des de dalt, el moment en que Phoenix té desplegat l’immens paracaigudes de 10 metres de diàmetre. A una altura d’uns 12 km d’altura soltà el paracaigudes i acabà el descens amb retro-coets. La cosa ha funcionat perfectament com podem comprovar també amb aquesta imatge del  Mars Reconnaissance Orbiter on es veu la sonda en blanc i els dos pannells solars desplegats en blau.

Els científics encarregats de la missió boten d’alegria i nosaltres podem gaudir de les primeres fotografies de la zona polar marciana. El primer que ha sorprés és que no hi ha gel. Però s’observen estructures poligonals semblants a les observades en zones polars terrestres.

La Phoenix té acoblat un mini DVD on s’hi troba tota la literatura més famosa sobre el planeta des de La guerra dels mons de H.G. Wells, juntament amb la gravació de l’emissió en ràdio de l’obra per Orson Welles de 1938 fins a les Cròniques marcianes de Ray Bradbury. També inclou missatges de Carl Sagan i d’Arthur C. Clarke a futurs exploradors terrestres.

Vos recomane veure l’animació completa de l’aterratge complet de la nau. Quantes coses a fer..

Crèdit image: NASA/JPL-Caltech/University of Arizona

A la recerca de vida a Mart

D’ací a unes hores aterrarà una nova nau automàtica a Mart. La Phoenix Mars Lander de la NASA farà el que no ha fet encara cap enginy humà a Mart. Tractarà d’aterrar prop del pol Nord marcià per extraure gel d’aigua del subsòl per analitzar-lo en la nau.

La història de l’aigua a Mart amaga encara molts secrets. Sabem que van haver-hi mars i rius però no en sabem res de si van començar a existir les condicions adients per a la vida o si fins i tot els primers éssers vius van aparéixer.

Aquesta, entre altres, és la missió del Phoenix. Analitzar el gel per veure si els possibles essers marcians encara hi estan presents o, almenys, hi han deixat l’empremta.

Segueix …

El planeta Mart està essent explorat actualment per un estol de naus pacífiques enviades des del planeta Terra. Mars Express, Mars Odyssey, Mars Reconaissance Orbiter, els dos robots Spirit i Opportunity estan enviant dades i imatges de tots els racons del planeta, de la supercífie i del subsòl.

Alguns com el Spirit i l’Opportunity ja han demostrat l’existència d’aigua a la superfície marciana fa milions d’anys. L’aigua, però, no es troba a la vista. La baixa pressió atmosfèrica (1% de l’atmosfèrica terrestre) fa que l’aigua líquida passe ràpidament a vapor. Així, la que puga haver a Mart es creu que està soterrada a uns metres sota el sec terreny marcià. Tanmateix a les zones polars hi ha gel d’aigua en abundància. El gel, en ser sòlid, no se sublima.  Però aquestes zones estan molt poc estudiades.

A la zona del pol nord marcià és on es dirigeix la Phoenix Mars Lander de la NASA. La seua missió és excavar el gel, mescla de gel de C02 i gel d’aigua, i a uns quants metres de fondària extraure gel verge, no esterilitzat per la radiació ultraviolada del Sol com ocorre a la superfície, per analitzar-lo. El seu estudi ens dirà quina història ha tingut l’aigua a Mart. Es creu que durant un breu període cada 100 000 anys, a causa del balanceig de l’eix de rotació de Mart, aquest gel polar s’ha escalfat i esdevingut líquid i ha fet la superfície habitable.

Phoenix, amb el material extret de l’interior del gel, mirarà de veure la possibilitat de vida marciana mitjançant experiments químics sofisticats que ens mostren la composició d’elements del sòl relacionats amb possibles processos biològics com el carboni, nitrogen, fòsfor i hidrogen. De fet, és possible que espores de bacteris estiguen hivernades en les condicions del gel i puguen despertar-se i activar-se si les condicions ambientals són favorables. Aquestes colònies podrien encara existir sota el gel de l’àrtic marcià. Phoenix podria ser, per tant, el descobridor dels primers sers extraterrestres.

Bé, esperem que l’aterratge siga un èxit ja de les últimes 16 naus enviades a Mart només 8 han aconseguit aterrar. Les delicades maniobres finals no sempre han resultat efectives.

Ara és estiu a l’hemisferi nord de Mart. Com en la Terra, el Sol estarà contínuament visible al cel marcià carregant les bateries mitjançant les plaques solars de Phoenix. Quan comence l’hivern, el Sol abandonarà el cel polar marcià, la llum solar ja no il·luminarà les plaques solars i les bateries de la nau s’esgotaran. Finalment la neu començarà a caure i Phoenix Mars Lander morirà sota tones de gel.

Crèdit de l’imatge : NASA/JPL-Calech/University of Arizona

I la NASA anuncia ….la supernova més jove

Fa una setmana la NASA anuncià que prompte desvetllaria un descobriment sensacional. Així ens han mantingut expectants durant set dies. Centenars d’hipòtesis, algunes d’elles ben estrambòtiques, han estat corrent per la xarxa aquests dies.

Les ganes de vendre el producte, que es parle de la NASA, i dels seus projectes, va portar a aquesta a crear unes grans expectatives que només han satisfet els astrònoms. Perquè el fet de descobrir una supernova jove en el centre de la Galàxia ens mostra que la Via Làctia és ara més semblant a la resta de galàxies espirals de l’Univers.

Segueix…

 

El passat dia 7 de maig un estrany i ben curt comunicat de la NASA ens avisava d’una conferència de premsa per al dia 14. Una setmana més tard!
S’anunciava el descobriment d’un objecte en la nostra galàxia que els astrònoms han estat buscant els últims 50 anys. La combinació d’observacions des de l’Observatori Chandra de raigs X, en òrbita i d’observacions des de terra ha fet possible la troballa.

Així que ens han tingut una setmana sense dormir. Un nou forat negre al centre de la galàxia? Evidències directes de la matèria fosca? Un forat negre pròxim a la Terra? Alguns internautes sense manies ja parlaven del possible descobriment de detecció de vida extraterrestre. Al bloc de ciència i tecnologia Microsiervos podeu veure les diverses propostes.

El que estava clar és que havia de ser algun objecte brillant en raigs X ja que s’anomenava el Chandra…

Finalment el passat 14 la NASA anunciava el descobriment de la supernova més jove de la nostra galàxia. I aquesta troballa és realment interessant ja que té implicacions sobre la tasa de formació estel·lar en la que les supernoves prenen part contaminant les nebuloses de gas amb elements pesats així com desencadenant la formació d’estels. Però d’aquest tema ja en parlaré en altre post.

El que realment intrigava als astrònoms és veure que totes les galàxies espirals mostren un ritme d’una explosió de supernova cada 30 o 50 anys, unes 3 per segle. A la nostra galàxia, espiral també, no sembla haver explotat cap estel com a supernova en els últimes 350 anys. La darrera va ser l’any 1667, situada al lloc on ara hi ha una potent font de ràdio, Cassiopeia A.  Malgrat que una supernova és un objecte molt brillant i aquesta es trobava relativament pròxima, cap persona no se’n va adonar. Només l’astrònom reial britànic l’observà com un estel dèbil de 6ena magnitud el 1680 quan ja havia minvat la lluminositat i no se li va prestar gaire atenció.

Les supernoves exploten expulsant gran part de la seua massa a l’ambient espacial en una immensa bambolla al centre de la qual es troben les restes de l’estel. Aquesta estructura nebular, anomenada romanent de supernova, va expandint-se a gran velocitat (pot ser d’uns 3000 km/s) i interactuant amb l’espai circumdant amb una ona de xoc.

L’any 1985, l’objecte G1.9+0.3 va ser estudiat amb uns radiotelescopis mostrant que era un clar romanent de supernova. Però quan va explotar el progenitor?

Després de 22 anys d’espera s’han tornat a fer uns estudis acurats de l’objecte. L’any passat el satèl·lit Chandra va fer observacions en raig X i els astrònoms van comprovar que la nebulosa s’havia expandit. S’ha confirmat amb noves observacions amb radiotelescopis terrestres el 2008. S’havia expandit i molt. La qual cosa demostra que la velocitat d’expansió és alta i, per tant, que l’explosió es va produir no fa massa anys. Es calcula que fa uns 140 anys (1868) la supernova devia haver il·luminat els cels terrestres. Però està situada prop del centre galàctic, a una zona opaca a la llum visible, plena de nebuloses de pols,  i no la pogueren veure els nostres avantpassats.

Podeu veure una interessant animació de la formació de la supernova i del seu residu conegut com a G1.9+0.3

Foto: Comparació  de les imatges superposades de Chandra en raigs X (2007, roig) i imatges en ràdio amb VLA (1985, blau). (Crèdit: Raigs-X (NASA/CXC/NCSU/S.Reynolds et al.); Ràdio (NSF/NRAO/VLA/Cambridge/D.Green et al.)

El Sol i els Stradivarius

Antonio Stradivarius, el millor lutier de la història de la música, va fabricar el violí perfecte. La sonoritat dels instruments que va crear no s’ha pogut igualar mai més. Ni tampoc s’ha pogut saber el secret dels seus violins.

Una hipòtesi que va guanyant força està relacionada amb la nostra estrella, el Sol. Durant el segle XVII aquest es va comportar de manera estranya. A banda del fred que feia, durant décades cap taca va ser observada sobre el disc solar. Però que hi té a veure aquest fet amb els Stradivarius? Si en voleu saber més només heu de seguir llegint l’article…

Segueix…

El Sol no és simplement una gran esfera de gas en la que en el nucli més intern es produeixen reaccions nuclears. El que fa realment interessant el Sol per a tots els astrofísics és el seu intens camp magnètic. Els efectes d’aquest camp sobre l’atmosfera solar és l’anomenada activitat solar, el fenomen més conegut de la qual són les taques, concentracions de tubs de flux magnètic, que apareixen fosques en la brillant fotosfera del Sol.

Aquestes taques van ser observades per primera vegada pels xinesos però Galileo Galilei fou dels primers que les observà amb telescopi cap al 1609 o 1610. El nombre de taques va augmentant i minvant seguint un cicle d’11 anys. Cada 11 anys el Sol presenta multitud de taques i altres fenòmens actius com erupcions o emissions de massa coronal mentre que en els anys centrals del cicle, al 7é any des del començament del cicle, les taques desapareixen completament junt amb tot altre tipus d’activitat. El 2000 va ser any de màxim solar mentre que durant el final del 2007 i per ara també durant el principi del 2008 no hem vist cap taca digna d’aquest nom.

Aquests cicles són molt regulars. Tanmateix alguna cosa passà al segle XVII. Feia molt pocs anys que Galileo Galilei havia observat per primera vegada el Sol i el 1645 les taques desaparegueren totalment. I continuaren sense aparèixer durant 70 anys, fins el 1715. Aquest estrany comportament del Sol ha estat anomenat el mínim de Maunder a partir de l’astronom que ho estudià al segle XIX.

Durant aquells anys els freds de l’anomenada Petit Edat de Gel es van fer encara més intensos. Molts rius cabdalosos es congelaven en hivern com el Tamesi, sobre el qual es feien festes, fires i passaven carruatges. El riu Ebre també es congelà diverses vegades.

En aquella època, uns artesans de Cremona, al nord d’Itàlia, anaven fent violins. Dos anys abans de començar el Mínim de Mauder va náixer Antonio Stradivarious, que es faria famós pels violins i altres instruments de corda que va fer. Amb fusta d’arbres que creixien per les muntanyes dels Alps va fer els instruments perfectes. Es calcula que va fer uns 1100 violins, dels quals se’n conserven uns 600, entre l’any 1666 fins a la seua mort.

Els violins s’han estudiat intensament per tractar de reproduir les seues propietats en els violins moderns però no s’ha sabut perquè sonen tan bé.

Alguns científics, però, s’han fixat en la coincidència temporal de la vida i obra d’Antonio Stradivarius amb el mínim de Maunder. Grissino-Mayer, especialista en dendrologia (anells dels arbres) de la University of Tennessee i el climatòleg Lloyd Burckle de la Columbia University a Nova York han proposat que el clima més fred d’aquells anys va fer que els arbres d’aquella època tingueren els anells de creixements més prims i per tant la fusta era més compacta. Els arbres mostren en aquells anys la tasa de creixement més lenta dels últims 500 anys.

La relació entre la falta d’activitat solar i la perfecció dels violins de Cremona sembla evident. Una connexió de l’art més suprema de la música amb la ciència de la física solar.

He trobat en la xarxa algunes pel·lícules que parlen dels violins de Stadivarius. Estan en anglés, peró són ben interessants. Cliqueu en aquest enllaç si ho voleu veure.

Foto: Stadivarius de la Col·lecció del Palacio Real de Madrid. Håkan Svensson

La (g)astronomia dels gustos

Santa Sofia

Et trobes de vegades amb una petita joia dins de la generalment intranscendent i insípida llista de pel·lícules d’OJO, la cartellera d’ONO.

Un toque de canela
, una pel·lícula grega de Tassos Boulmetis és talment un conte de fades en la que un xiquet grec que viu a Istambul aprèn cuina i astronomia al mateix temps a la botiga d’espècies del seu avi.Els diferents enfrontaments entre Turquia i Grècia per Xipre i per les illes del mar egeu durant els anys 60 i 70 del segle XX van a influir en aquest família de grecs i faran que se separen les seues vides.

El fet que el xiquet en la seua etapa adulta siga astrònom m’ha fet gràcia i més encara comprovar que el seu paper és bastant versemblant…

Segueix …

La trama de la pel·lícula està molt ben explicada a la web Sesió Contínua i, per tant, només haig que copiar-la.

Fanis, un jove astrònom amant de la cuina i que resideix a Grècia torna a Turquia, el seu país natal, per trobar les seves arrels. Han passat 35 anys des que en va marxar i té ganes de veure el seu avi, a qui deu l’interès per la gastronomia, i el seu primer amor. Un cop allà recordarà tota la seva història de joventut, estretament lligada a la presència i a l’absència del seu avi.

El seu avi, que té la millor botiga d’espècies d’Istambul, veu el món a través del menjar i dels tocs finals que cal donar-los per arrodonir-los.

Molt interessant conéixer la recepta de l’Imam Bayildi, una mena d’albergina farcida de verdures. Ací al País Valencià se n’han menjat tota la vida també, però farcides de carn picada. De vegades em sorprén veure que tenim plats tan semblants amb els musulmans. Serà la història compartida segur però també serà tenir el mateix clima on s’hi cultiven els mateix productes.

I la poesia de l’escena en que l’avi ensenya el sistema solar al nen fent servir els diversos sabors de les espècies.

Per exemple quan parla de Venus…

Avi: Tenim a Venus, que li posem?
Nen: Canella.
Avi: Venus era la més bella de les dones. Per això la canella és a la vegada dolça i amarga com totes les dones.

Els efectes especials li donen cert aire màgic, com un conte. A destacar el llarg tràveling virtual d’una vista general d’Istambul amb el muetzí cridant a l’oració que acaba a la realitat del carrer i tenda de l’avi.

Finalment Fanis, l’astrònom, que treballa a l’Observatori Nacional d’Atenes, just en front de l’Acropolis, dóna classes amb alumnes, és un expert internacional en matèria fosca i sembla una persona normal. Com dic, bastant versemblant.

Una pel·lícula interessant, que descriu amb persones reals, conflictes polítics poc coneguts per aquesta part de la Mediterrània. Les guerres per les illes de l’Egeu, l’Enosis i el colp d’estat dels coronels grecs.

Foto: La catedral, després mesquita i ara museu de Santa Sofia d’Istambul/Constantinoble.

El cel de maig de 2008

Bon mes per veure Mercuri, el planeta fugisser que només es veu a vegades poc després de la posta de Sol cap al l’oest. Aprofiteu ara que és visible.

Si mirem cap al sud-oest i alçant prou el cap veurem el planeta roig, Mart. Els primers dies de maig es trobarà alineat amb Càstor i Pol·lux, els estels principals de Gèminis, formant una línia de tres punts, en la qual Mart serà el punt brillant de l’esquerra.

I recordeu que Leda, seduïda per Zeus transformat en cigne, va pondre dos ous dels quals van nàixer dues parelles: Pòl·lux i Clitemestra i Càstor i Helena. Aquesta última serà famosa més tard per fugir a Troia junt amb Paris. 

Segueix…

La constel·lació del Lleó Menor (Leo Minor) és una petita regió del cel entre l’Óssa Major i el Lleó. No pertany al conjunt de constel·lacions clàssiques que compila Ptolomeu al segle II, sinó que fou l’astrònom polonés Johannes Hevelius qui la creà, el 1687, per omplir un buit entre aquelles constel·lacions més grans. Està formada per estels dèbils.

Aquesta constel·lació no té assignat cap estel principal. Sembla que, per un error d’Hevelius, no hi ha cap estel que reba el nom d’Alfa Leo Minor. Tanmateix sí que existeix l’estel Beta Leo Minor. Hi ha certa confusió entre els historiadors de l’astronomia del perquè de tot plegat, ja que Hevelius sí que sembla que posà a l’estel més brillant el nom de Praecipua, la principal.

L’objecte de major interés és la galàxia NGC 3003, que es veu pràcticament de gairó. Fa uns anys s’hi observà una supernova.

Aquest mes, mirant cap a l’oest poc després de la posta del Sol, veurem perfectament  Mercuri com un punt brillant prop de l’horitzó. Ara, això sí, la seua visió no durarà més d’una hora després de la posta. L’última setmana de maig, però, anirà acostant-se cap al Sol fins que serà inobservable.

Si mirem cap al sud-oest i alçant prou el cap veurem el planeta roig, Mart que ara brilla més que la majoria d’estrelles i està situat a la constel·lació de Geminis. Serà visible durant tot el mes i els primers dies de maig es trobarà alineat amb Càstor i Pol·lux, els estels principals de Gèminis, formant una línia de tres punts, en la qual Mart serà el punt brillant de l’esquerra. Tanmateix, a cada dia anirà movent-se ràpidament en direcció a la constel·lació de Càncer. El dia 10 de maig la Lluna passarà ben a prop del planeta. Els dies 22 i 23 de maig Mart passarà sobre el cúmul obert d’estels M44 o Praesepe, el cúmul del pesseble. Bon moment per traure el telescopi per veure-ho o per fer-li una fotografia.

Júpiter és veurà ja a la matinada. Cada vegada ix més prompte i serà l’astre més interessant de l’estiu.
 
El dia 5 de maig tindrem una Lluna en fase de nova. El 12 de maig la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el dia 20, i quart minvant el 28.

L’Agència Espacial Europea (ESA) està buscant nous candidats per a ser astronautes europeus. Si us sentiu capacitats per anar a l’espai, i compliu les condicions, no ho dubteu. Apunteu-vos!

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de maig de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de maig 2008. Vàlid per al dia 1 de maig a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto:  Grup de San Ildefonso, que mostra a Càstor i Pol·lux (o, segons altres autors, a Orestes i Pílades). Grup escultòric romà en marbre blanc de Carrara al voltant de l’any 10 dC. Museu del Prado, procedent de la Colecció Reial.

La saviesa dels nens

Un grup de xiquets de 4 a 8 anys visiten la Universitat. Les seues professores estan estudiant la Lluna i introduint el coneixement dels planetes i el sistema solar. I que pot ser millor que veure uns telescopis de veritat, i preguntar, sense vergonya, a astronoms els seus dubtes, que vos assegure, són ben universals.

Segueix…

Més de cent xiquets d’una escola rural de l’interior del País Valencià van passar unes hores per l’Aula d’Astronomia per ampliar el seu coneixement sobre els objectes celestes acompanyats per la seua mestra Ana.  Xiquets de preescolar i primer i segon de primària amb un gran interés en els objectes celestes i en general en el que passa a l’univers.

Encara que va eixir un dia radiant el Sol no va col·laborar. Ja fa més de 5 mesos que l’activitat solar està sota mínims i no s’observa cap taca solar digna d’aquest nom. La raó és que ens troben en el mínim d’activitat del cicle solar d’11 anys i ensenyar una imatge del Sol totalment blanca, sense cap accident de color apreciable, és ben trist.

Els menudets miraven amb uns ulls com a plats cada dibuix, cada poster, cada imatge de la Lluna, dels planetes o del Sol que mostrava. L’obertura de la cúpula, els moviments del telescopi eren seguint amb atenció, sense dir quasi ni mu…. Tot era tan nou per a ells…

I el llançament del coet d’aigua, amb l’únic perill de ser esguitat per alguna gota, va deixar-los bocabadats. Ells que associen els coets amb el foc, el tro i la festa!

Els més majors, els de primària, ja duien les preguntes de casa. I quines preguntes! En quan vaig demanar que si algú volia preguntar alguna cosa que aixecara el braç, un bosc de bracets va créixer quasi instantàniament davant meu…

Com es va formar la Lluna? I vaig mostrar un dibuix d’un cos enorme impactant la protoTerra fa milions d’anys. En general la gent pensa en un Univers tranquil però en realitat els canvis moltes vegades es fan de manera brusca.

I el Sol? I els cràters de la Lluna? I jo mostrava altre dibuix del xoc brutal d’un meteor sobre un cos celeste. No em vaig atrevir, però, a dir que els impactes són ara pocs freqüents però encara possibles.

I que ens pots dir del nou planeta GXXX acabat de descobrir? (són ja tants que no puc recordar quin era..)

I hi ha extraterrestres? I com podrem parlar amb ells? Etc…. Les preguntes, que jo dic universals.

I aleshores va vindre el moment de posar-me en el lloc que tocava. Els dic que per comunicar-nos amb els possibles extraterrestres caldrà utilitzar el llenguatge universal de les matemàtiques, ja que si són intel·ligents segur que sabran que és el número pi, per exemple.
Me n’adone ràpidament que els nens de primer i segon encara estan sumant i restant i que on vaig jo amb eixes sofisticacions? Però, per intentar arreglar-ho, els dic que no es preocupen que pi és un número molt important que està entre 3 i 4.  Mai ho hagués dit….
La resposta dels xiquets, més espavilats que jo, va ser immediata: 7?

I és que els nens, amb aquesta magnífica resposta, em van fer recordar tot el sistema de nombres en matemàtiques i en quin curs de primària i secundària s’introdueix cada conjunt de nombres.