Una de les meves apostes més fermes d’aquest hivern era participar la nit anterior, a L’Auditori, del concert de Pablo Milanés al 16è. Festival del Mil·leni. Desitjades de temps, esperades amb ànsia. I és que el cubà és un dels veritablement grans de la cançó d’autor del segle XX i del que va d’aquest. Amb els seus preciosos temes lents, d’una sonoritat d’aire barroc i d’una reflexió i vibració a voltes existencial i també sovint romàntica, però gens carrinclona. Amb cançons de denúncia social i política, que de gran ha deixat més de banda. O com a re-creador d’estils i ritmes tradicionals de l’illa caribenya poc o molt en desús: el guaguancó, la conga, el changüí.
La Nova Trova Cubana té en ell -juntament amb un altre monstre, Silvio Rodríguez– un gran ambaixador de la seva cultura i de la pròpia Cuba al món. Més enllà del castrisme -tot i que Milanés recolzi críticament el règim-, els gusanos a l’exili de Florida, pateras, embargaments…
Tot preparant-me per a la cita, havia vist alguns youtubes recents de l’artista i el trobava un pèl desmillorat. Ara ja sé el perquè. El Pablo s’ha recuperat fa poc d’un trasplantament de ronyó que li ha donat la seva parella actual, l’historiadora gallega Nancy Pérez. Una bonica història d’amor, com tantes de les que ens transmet…
De manera que el seu nou disc, els temes del qual va presentar, es diu Renacimiento. I no només per la recuperació física -tot i que se’l noti cansat, i és grandet (71), però no tant-, sinó també perquè feia temps que no composava material nou. Si més no, des d’un altre treball, Regalo, que es remunta al 2007.
Per als qui no el conegueu massa, té una trajectòria tan extensa i sòlida que crec que és millor anar directament al seu web http://www.milanespablo.com/. Només clicar l’apartat de la discografia impressiona, tant com poden fer-ho, entre nosaltres, els quatre més mítics –una senyora de Palma, un cavaller de Xàtiva, un senyoret de l’Empordà o un noi del Poble Sec.
Un dels detalls més entranyables de la nit va ser el petit homenatge que el mestre va fer des de l’escenari a un altre gran i bon amic seu, el nostre Quico Pi de la Serra, a qui va convidar a saludar-nos des del centre de la platea. Li té dedicada una cançó que parla, de manera emotiva, de l’amistat a distància.
És un artista força comunicatiu, tot i que suposo que de més jove, quan lluïa una bona cabellera afro, podia mostrar-se més desimbolt…
Però continua cantant amb ofici, i una veu encara força potent, temes de la bellesa gairebé perenne que té, posem per cas, Para vivir https://youtu.be/2wPyLFJM7rs.
O aquesta extraordinària i tan coneguda peça d’amor que és Yolanda , que Pablo interpreta aquí amb la seva filla Suylen https://youtu.be/sct0-7rs2zY. Una altra filla, la Haydée, canta igualment. Talent familiar, valor afegit…
O, dins Renacimiento, el tel·lúric i guantanamero Homenaje al Changüí. https://youtu.be/Rm-YpN2xl0E?list=PLWC5wXk02QMb1XG3vskUrRdnz2ZVY0pRD.
O, d’entre tots els que li he sentit, el més sublim dels seus temes -encara que de seva només en tingui la lletra-, Mi esperanza https://youtu.be/LG9M8VSIW80.
O, per deixar-ho aquí, la també incommensurable El breve espacio en que no estás https://youtu.be/nTj0Or3wAvU, preuat elogi de la dona lliure.
En fi, apliquem-li tots els adjectius, i encara més, dels que poso al títol…
Per part meva, recordaré durant temps aquest concert de Pablo Milanés. Un referent d’excel·lència ja un pèl crepuscular, però encara amb prou empenta com per fer-nos compartir amb calidesa la sensibilitat, la universalitat, la cubanitat i l’emoció gairebé única de les seves cançons.
