A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

VOT ÚTIL… per a segons què i segons qui

General

Un dels motius ben clars de la victòria del PSOE -i, a Catalunya, del PSC- és el famós vot útil. Aquest sufragi peculiar -també una de les causes, però només una, de la patacada d’Esquerra– acostuma a produir efectes força injustos i, sovint, letals. Així, molta gent només entén el vot útil com una manera poc dissimulada de donar un suport abusiu a les -previsiblement- grans opcions polítiques. Per mi, en canvi, la utilitat del vot es vincula molt més a les conviccions però també a una manera completa -i mínimament complexa-, d’entendre el que el sistema parlamentari vol dir realment. 

Per raons òbvies, hi ha molts electores i electores que -sobretot a Catalunya- volien tornar a exercir un vot útil anti-PP. La propaganda socialista -producte, això sí, d’una maquinària molt ben greixada-, els ho posava fàcil: “Si tú vas, somos más”. “Si tú no vas, ellos vuelven”.

Si es volia exercir aquesta mena de vot, hi havia dues opcions raonables:

– Votar el partit majoritàriament alternatiu al PP: PSOE-PSC (posem les sigles per aquest ordre).

– Votar qualsevol altre partit gens susceptible de donar suport al PP en cas que aquest guanyés les eleccions per la mínima. 

Tots dos serien, legítimament, vots anti-PP, no únicament el primer, com sembla que s’empassa tanta gent…

Jo crec que és un vot inútil el d’aquelles opcions poc o molt pintoresques les paperetes de les quals et trobes als col·legis electorals. Formacions de les quals no tens, pràcticament, ni idea de qui són, ni et sona per a res el nom del seu o la seva cap de llista, per exemple.

En canvi, entenc per vot útil el destinat a recolzar qualsevol força parlamentària que tingui una tradició política reconeguda, o bé que es presenti per primer cop amb determinades expectatives. Per tant, són vots plenament útils, a Catalunya, ERC i ICV, i no cal dir CiU; o a Espanya, IU. Ho són, igualment, les llistes que apareixen “en un momento dado” -que diria Cruyff- amb certes possibilitats.

En aquesta segona opció, us poso ara dos exemples que es troben, precisament, a les meves antípodes: Ciutadans podia ser un vot útil quan va sorgir, però crec -i tant de bo!- que ja ha anat deixant de ser-ho. La senyora Rosa Díez i la seva UPyD són, de moment, un vot útil, perquè hi ha un sector del centresquerra espanyol susceptible d’identificar-se amb les seves posicions. De fet, per això han aconseguit representació al Congrés, ni que sigui -sortosament- mínima.  

El vot útil, tal com l’entenen moltes i molts, no és sinó altra cosa que contribuir a l’apoteosi barroca del bipartidisme, a bastament fomentada pels grans mitjans de comunicació. És un vot legítim, no dic pas que no, però poc vinculat a conviccions. Per tant, no considero que sigui un vot prou creatiu, perquè és circumstancial i no incorpora cap visió del món rigorosa o prou precisa. Ei!, és la meva opinió, que ja sé que hi ha qui ho veu d’una altra manera. D’això em queixo, precisament…

I aquesta utilitat, en el cas d’unes eleccions de les anomenades generals a l’Estat espanyol, té efectes més aviat nocius. No solament reforça el bipartidisme, sinó que fa que uns comicis parlamentaris -en els quals l’elecció del president o presidenta, si no hi ha majoria absoluta, és el resultat de l’obtenció d’una majoria plural de diputats i diputades- esdevinguin, a la pràctica, gairebé presidencialistes.

D’altra banda, pel que fa a Catalunya, aquesta situació afebleix clarament el sistema català de partits i, en definitiva, el catalanisme. És allò que s’ha sentit durant les darreres hores: “Més Espanya, menys Catalunya”. I és clar, companys, no és això… Ni resulta lògic que el partit de govern que ha gestionat darrerament la crisi infraestructural catalana hagi obtingut molts vots i uns quants escons de més… i tingui tanta influència en el resultat global del PSOE, partit al qual, malgrat tot, crec que cal felicitar.

Ara: ¿què se n’ha fet, a la pràctica, del famós català emprenyat que aparentment havia protagonitzat amb tant d’èxit la manifestació pel dret de decidir sobre unes infraestructures dignes el primer de desembre de l’any passat? Si algú hi és, que continuï respirant políticament, que no apagui la llum…

He dit al principi que el vot útil mal entès perjudicava Esquerra Republicana, però que aquesta no era l’única raó de la seva davallada sensible. Poden ser-ne diverses, però crec que n’hi ha una de ben clara: l’excessiva fragmentació del partit en diferents corrents sense estratègies prou consolidades. No sé si ara Joan Puigcercós tendirà a arreglar la situació, o les seves ambicions són, més aviat, unes altres… En tot cas, a la independència, si hi arribem mai, no ho farem d’una manera massa descordada. El partits de govern de debò no poden manifestar-se habitualment en estat d’adolescència política perpètua. Des d’aquest punt de vista, Carod té tota la raó.

Esquerra -malgrat la meritòria campanya de Joan Ridao- s’ha vist ara clarament delmada per un vot útil que previsiblement deu haver anat a l’abstenció -pel desacord relatiu amb la seva presència al Govern de la Generalitat- i també al PSC. Cal que obtingui molts més vots d’utilitat sobiranista i progressista reals per tal de poder tirar endavant, amb possibilitats d’èxit, les seves polítiques. I fer-ho sense haver de dependre tant dels altres… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.