A la brasa i al caliu

A destemps de molta gent, ja fa alguns dies que he acabat Victus , la celebrada novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Ho he fet en la versió original en castellà, que és la que em va tocar  per via familiar, quan la traducció al català encara no hi era. I us haig de dir que crec que el seu èxit és del tot just…

De quan la caiguda de Barcelona només era una amenaça en l’horitzó, ens enganxa sobretot el llenguatge directe i més aviat antihistòric, l’habilitat de l’autor a l’hora d’activar els personatges i els seus efectes col·laterals  sobre la trama i, per damunt de tot, un gran sentit de l’humor. Però l’horror del setge no ens estalvia la barbàrie, i el final és d’una èpica que se’ns imposa d’una manera tan patètica com convincent.

Diu el Dani: “Si d’aquesta novel·la encara se’n parla d’aquí a deu anys, prometo llegir-la”. Benvolgut, jo no sóc endeví, però crec que ho hauràs de fer. Perquè el totxo -en el bon sentit- d’ASP romandrà. Per la seva potència narrativa; per la propaganda que ha sabut incorporar des del principi i per haver coincidit amb una commemoració històrica i un moment nacional del país gairebé irrepetibles…

No vaig entendre massa els motius que van empènyer l’autor -català i sobiranista- a no fer de la nostra la llengua original del llibre. D’una obra, òbviament, elaborada en llenguatge narratiu, no pas poètic. Però arriba un punt que puc -permeteu-me la fatxenderia- perdonar-li , si ja ho ha fet àmpliament la nostra societat literària i cultural. Ai, quins temps aquells en què es bescantava Serrat pel fet de cantar en castellà!

Tanmateix, potser no cal confondre les coses: ara ens hem tornat més tolerants, en aquest sentit, però sembla que la salut del català progressa adequadament, i que la que, sobretot, ho fa amb renovat impuls és la consciència política i civil del país.

Ni que només fos per la força dels personatges -els històrics i els de ficció-, Victus bé que s’ho val. Ah!, hàbil i trempat  Martí Zuviría, immens i patètic general Villarroel. Oh!, mestres enginyers -també Zuviría, clar- Vauban, Dupuy-Vauban, Coehoorn. Malvats “Jimmy” (duc de Berwick), duc de Pòpuli i, no cal dir, Felip V. Benvolgut -tot i que no fossis cap ànima càndida– Ballester, capitost de miquelets , la força armada i insubmisa del poble. O Amelis, dona sorgida del cor d’aquest poble. Ardit artiller mallorquí Francesc Costa. Dolços i singulars Nan, Anfan… Us convido a completar la galeria llegint l’obra, si és que no ho heu fet ja.

Al cap i a la fi, Victus  és com la crònica amarga d’un dels pitjors episodis de la capital d’un país dissortadament vençut però orgullós dels seus punts forts, que no amaguen febleses. Per això, amb tots els contratemps de la història, aquesta nació torna a rebrotar amb força al cap de tres-cents anys. Ho fa -no sense risc- amb la memòria recobrada, la consciència com més va més intacta i el destí, novament, per escriure…

I per guanyar-lo.