A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Torneu-nos TOTS ELS PAPERS… si encara teniu vergonya

General

Ahir, al barceloní Palau Sant Jordi, la nació catalana o les 12.000 persones que la representàvem -tan ben convocades per la Comissió de la Dignitat- vam saber dir prou! Sense massa crispació, però amb absoluta fermesa. I és que ¿quants anys més han de passar -Franco va morir al llit en fa trenta-dos- per tal que el Govern espanyol ens retorni, no una part, sinó TOTS els papers mal dits "de Salamanca"? Els motius electoralistes que deu tenir el PSOE per a fer-se l’orni potser poden entendre’s, però són políticament, i moralment, molt difícils de justificar. I encara més quan hi ha una llei específica per al retorn.

M’ho comentava fa uns dies el Joan quan vam decidir d’anar plegats a l’acte. "Al Pep Cruanyes, el Toni Strubell i tota aquesta gent no podem deixar-los sols". I no els hi vam deixar, certament. Érem 12.000 i el magnífic -cada cop que hi vaig se’m cau la bava: milers de gràcies, Arata Isozaki- Palau Sant Jordi presentava un aspecte ple… sense que es pogués dir ben bé que era "de gom a gom". Però fou més que suficient perquè ressonés la veu democràtica, i no cal dir que un punt irritada, del conjunt d’un poble.

Perfecte Antoni Bassas en el seu paper de conductor de l’acte. Formidable, com era d’esperar, el parlament reivindicatiu de Josep Maria Terricabras. Irreverent -però això veig que no agrada a tothom- i, sobretot, divertida i agosarada la paròdia de Toni Albà. Més aviat fluix, musicalment parlant, Pep Sala. Alt nivell, com té per costum, el de Maria del Mar Bonet, però és una cantant per escoltar més aviat en la calidesa d’una sala de concerts o en un teatre. Idònia -llàstima que hi manqués el Diguem no!-, l’actuació de Raimon, que adoptà, a guitarra pelada, la seva imatge més de combat…

En fi, la qüestió és diàfana: fa trenta-dos anys que el Generalísimo es va morir al llit, trenta de les primeres eleccions espanyoles i vint-i-nou d’una Constitució que, per cert, jo no vaig votar perquè continuo creient que no és integralment democràtica. Però, en tot cas, es pot acceptar que vivim en una democràcia relativa que es legitimaria una mica més si els seus representants acceptessin de tornar -a Catalunya i fora de Catalunya, inclosa, curiosament, la família del ministre Molina- tota mena de documents públics i privats espoliats pel franquisme "por legítimo derecho de conquista".  

Pot entendre’s que César Antonio Molina -seguint instruccions del somrient ZP- es faci l’orni purament per motius electorals (qui sap, tanmateix, si el motiu autèntic és que alguns d’aquests documents diuen coses massa comprometedores). Però això no pot justificar-se de cap manera, ni des del punt de vista polític ni per raons d’ordre moral, al marge que hi ha una llei promulgada expressament per a resoldre la qüestió.

I és que ¿quantes víctimes, o fins i tot els seus familiars, es moriran sense que se’ls hi hagin restituït els documents? I cal pensar també en alguns membres de la Comissió de la Dignitat que ja ens han deixat, com Francesc Ferrer i Gironès, Lluís Maria Xirinacs o Carles Fontserè, que esperava la devolució dels originals dels seus cartells. O en la filla de Carrasco i Formiguera i la de Rovira i Virgili, que encara continuen esperant… I en tanta i tanta altra gent.

Hem de deduir, en definitiva, que estem pagant encara el preu de la Transició, que fou molt menys modèlica del que se’ns ha volgut fer creure. I hem de suposar que, si el PSOE tornés a assolir el Govern de l’Estat, el retorn dels dos milions -¡¡¡¡¡¡2 milions!!!!!!- de documents que manquen per venir no s’endarreriria encara més amb excuses purament tècniques. Sigui com sigui, es veu ben clar que, abans de les pròximes eleccions espanyoles, els papers no tornaran… per molt que us hi poseu fulles. (Un altre ministre que farà tots els possibles per impedir-ho és el salmantí Jesús Caldera…). 

Per tot plegat, és tan oportú un acte com el d’ahir: per a demostrar que se’ns acaba la paciència i que, abans i després de les eleccions, caldrà mobilitzar més la gent i internacionalitzar la qüestió tan com sigui possible.

O és que encara som, tots plegats, presoners del PP i de l’Espanya més bèstia?

  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.