Que sublim, meravellós, emotiu… que bàrbar, BARBARA!
Barbara -Monique Andrée Serf en la vida més casolana- ha estat una de les grans personalitats de la Chanson, de la cançó francesa d’expressió universal. Escoltar els 19 èxits del seu disc recopilatori pòstum i tastar-la al Youtube no solament interessa i agrada: sobretot estremeix, emociona. Aquí ens la va descobrir, ja fa força anys, Maria del Mar Bonet amb L’àguila negra. La mallorquina en va fer -com li és habitual- una gran versió, que no desmereix L’aigle noir i altres composicions sensibles i d’alta qualitat de la prematurament desapareguda autora i intèrpret francesa.
La seva referència -i l’obligació de conèixer-la més- era una de les diverses assignatures pendents. N’anem col·leccionant tantes! Però, un cop més, ha estat la Montserrat, la meva experta prescriptora en temes gals, qui s’ha encarregat de fer-me arribar a bon port. Al de Nantes, per exemple, la ciutat que dóna títol a una de les grans cançons del disc antològic, editat l’any 2000 amb el nom de la cantant per Philips-Mercury.
I em complau també que la Maria Dolors -amb la seva sensibilitat i la seva gran cultura- s’hi hagi enganxat, tot i que ella hi accedís prèviament per una drecera d’autèntic luxe: el de la confluència -puc imaginar-me-la fascinant- dels temes de Barbara amb les coreografies de l’enyorat mestre Maurice Béjart.
Al CD de referència es pot dir que no hi ha cap tema que em desagradi, que és quan veus que el que tens posat a alguna màquina del teu entorn pot ser una autèntica joia. Ben al contrari, n’hi ha molts que no deixaria mai d’escoltar. Per exemple, l’inicial, Ma plus belle histoire d’amour, cançó que ja us deia en començar l’any que la no tan fracassada candidata Ségolène Royal s’hi va inspirar per al títol del volum que té ara a les llibreries. Però també Mon enfance, Vivant poème, Vienne, la ja esmentada Nantes, La ligne droite -interpretada pel meu tan i tan admirat George Moustaki, que la va escriure a mitges amb B.-, Là-bas, la complexa Chanson pour une absente le 6 novembre, Sans bagages, per descomptat L’aigle noir, Ma maison, Du bout des lèvres…
Una per una i en el seu conjunt, són peces que no veig que hagin de morir mai i que, en tot cas, formen part del millor patrimoni cultural del segle XX, en el qual ni la Chanson ni la France no hi tenen, precisament, un lloc menor, per molt que sovint en qüestionem el chauvinisme.
Com diu l’artista en començar-se a obrir l’àlbum, "mes secrets sont pour vous, mon piano vous les porte". Em complau especialment que el gran -per mides físiques i artístiques- instrument ens posés, habitualment, Barbara a l’abast, ja que de la passió que sento pel piano des de sempre algun d’aquests dies n’haurem de parlar. També trobo especialment belles, delicades i expressives les nombroses fotografies que inclou aquest CD de luxe, i que revelen la gran sensibilitat, humanitat i personalitat d’una dona -i no vull pensar ara, necessàriament, en la Piaf- a qui la vida no li fou tan fàcil.
Per exemple, i per començar, pel que he llegit a la Wikipedia [es.wikipedia.org/wiki/Barbara]. I no vull semblar escabrós, però m’ho he trobat sense massa esforç a la pantalla de l’ordinador: a les seves memòries, publicades el 1998 -l’any posterior la mort-, la cantant i compositora nascuda a París (1930) revela haver sofert l’incest del seu pare, el qual abandonà després la família. En fi, no és el primer ni el segon cas, i voldria que fos el darrer, però… La condició humana -de la qual els representants del gènere masculí, sovint, hem usat i abusat amb escreix- segrega molta escòria, i per això, abans de néixer, potser seria bo haver de demanar permís…
Com que la resta de la biografia i trajectòria artística les podeu clicar al vostre gust, només em fixaré ara en alguns altres detalls que m’han interessat especialment sobre una cantant de veu tan sensible i ben modulada i una autora d’alta qualitat compositiva.
Per exemple, el fet que la família fos d’origen jueu. I sé de què parlo, perquè és possible que jo, remotament, també en provingui. Ara arrufem el nas i molt sovint ens el tapem per certes bestieses que acostuma a fer l’estat d’Israel, tot i que cal admetre que molts palestins -i no cal dir els àrabs en un sentit ampli- no són, precisament, uns angelets. D’altra banda -i B. en seria un altre de tants bons exemples-, l’aportació de l’ètnia jueva al progrés d’Europa i al desenvolupament de la Humanitat em sembla gairebé fora de discussió.
L’intimisme dels seus espectacles -que només arribo a caçar pel Youtube, ja m’agradaria haver pagat l’entrada a l’Olympia, al Bobino, al Zénith…- també seduïa especialment, amb el piano i la figura allargada de l’artista, vestida habitualment de negre. La fidelitat a la seva trajectòria dels estudiants del Barri Llatí d’aquest París al qual tornaries sempre. La profunditat emotiva -matisem-ho d’una altra manera- de la seva veu. El fet de partir el trofeu obtingut en
el lliurament del premi de la prestigiosa Académie Charles Cros (1965) i donar, a cada un dels tècnics que intervenien en la cerimònia, el tros oportú per tal mostrar-los el seu agraïment. O de gastar-se una part important dels seus guanys en l’atenció als infants exclosos. O participar activament en les primeres campanyes per a finançar el tractament de la SIDA…
En fi, deixem-ho aquí. La humanitat sembla que hi era del tot, però avui millor que us toquin el cor, i que us sedueixin, les seves cançons tan grans, i algunes, sublims. Ara mateix, la difusió de la Chanson, a casa nostra, és la que és, perquè ja sabem per quins paràmetres va el mercat de les indústries culturals. Però a les principals botigues del ram podeu trobar discos de Barbara, i no cal insistir, òbviament, en el potencial de la xarxa…
Jo únicament -amb modèstia, però també amb tota la passió posada, com d’habitud, a la brasa i al caliu-, he volgut apropar-vos la meva última descoberta musical. D’aquesta ja era hora, però mai no és tard. I és que m’adono que, com vosaltres -i malament rai, si no fos així-, estic aprenent sempre.