A la brasa i al caliu

Seguint els rituals establerts, un llibre no es del tot públic si no es presenta en societat. A Barcelona, la presentació de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT la farem el dia 2 de març a la seu d’Òmnium Cultural, a una hora raonable d’un dimecres en què -ai!- també juga el Barça, però força més tard…

El mestre de cerimònies serà el reconegut periodista i escriptor Agustí Pons. Si voleu i podeu ser-hi -l’entrada és ben lliure- m’agradarà!

Ja veieu que m’he buscat per a l’ocasió crec que un presentador de luxe. Agustí Pons és avui biògraf de referència dins el nostre ambient cultural. Mireu quina és la nòmina -poca broma!- de les seves biografies publicades: Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján. I la darrera del notari singular que fou Raimon Noguera, a més de la que té en preparació de Salvador Espriu…

Sense oblidar, entre altres obres -ja vaig dedicar un post a Temps indòcils [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/61105]-, les seves converses de referència amb un mite històric, Frederica Montseny. La cèlebre dirigent anarquista que jo també havia entrevistat, a la seva casa situada prop de la carretera de Muret, a Tolosa de Llenguadoc. 

Em sento, en relació a tots aquests noms, ben poca cosa… Però m’ha semblat que els meus il·lustres entrevistats i entrevistades d’A foc lent [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/188952] bé es mereixien un presentador així, ja que les converses periodístiques a fons no deixen de ser aproximacions biogràfiques.  

Presentarà, doncs, l’Agustí; introduirà l’editor Quico Mestres, i jo, com és lògic, faré la cloenda de l’acte. La majoria dels protagonistes de l’obra m’han assegurat que hi seran. I si, a més, hi veniu vosaltres (2 de març, 7 de la tarda, Òmnium Cultural. Diputació, 276, pral. BCN), ja serà massa…

Què més es podria demanar? Doncs, ja que força de les entrevistes del llibre es van publicar inicialment al setmanari d’origen valencià El Temps, un dels referents de l’espai català de comunicació, es podria demanar, per exemple, que aquest president valencià que es diu Francisco Camps exercís realment de demòcrata. I que -a partir d’haver fet tancar els repetidors de TV3 més avall de la Sénia- no atemptés contra la circulació de la cultura, la llibertat d’expressió i el sentit de la comunicació al segle XXI. Ni contra un ampli espai nacional que, òbviament, no és el seu (però en això Camps resulta coherent, és clar…). 

I encara sort que, en la nostra època, aquests intents censuradors tenen alternatives tecnològiques -Internet, satèl·lits, televisió per cable… Però les ganes de fer mal hi són. Si Camps fos Franco -el seu mentor no tan ocult- ho tindria molt més fàcil, com no ho tenen alguns règims àrabs -inclòs el brutal de Gaddafi– en les actuals circumstàncies…

Tota la meva solidaritat, i ben sentida, amb aquest altre luxe cultural i cívic que es diu Eliseu Climent, l’editor inicial de moltes de les meves entrevistes dels darrers anys. I us espero, doncs, a l’Òmnium, l’entitat germana al Principat de la seva -i nostra- Acció Cultural del País Valencià.

El dia 2, també ens hi conjurarem contra la intolerància… Ni que sigui A foc lent.