A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Feu la guerra sense risc… des del CASTELL DE SANT FERRAN de Figueres

Sense categoria

Del castell de Sant Ferran en diuen així, però és, realment, una fortalesa. Una plaça militar fortificada la història de la qual -fou construïda a partir del 1753 per ordre de Ferran VI- és relativament recent. Bastit sobre una superfície de 320.000 m2 i amb un perímetre superior als 3 km., les extraordinàries dimensions de Sant Ferran -situat en una petita elevació a la sortida de la capital empordanenca que mira a la Jonquera- en fan, entre nosaltres, un recinte únic, potser el més extens d’Europa en el seu àmbit. La seva singularitat -afegida a una proposta de visita diferent de moltes altres-, ha estat la meva principal descoberta en el recent pont de Sant Joan.

D’aquesta gran fortalesa en forma de pentàgon irregular estrellat i amb doble recinte de muralles se’n parla relativament poc. Segurament, perquè encara no fa massa anys que és visitable i també per les seves connotacions molt directament espanyoles. Com que al Consorci que el regeix -juntament amb la Generalitat i l’Ajuntament figuerenc- hi figura el Ministerio de Defensa, conserva una residència militar i va ser, no fa massa anys, presó sembla que no molt severa del facciós coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero Molina. Sí, el patètic heroi mostatxut
del trist episodi històric del 23-F (23 de febrer del 1981, ho vull remarcar especialment per als que sou més joves).

Gestiona la visita al monument -declarat Bé Cultural d’Interès Nacional- la fundació Les Fortaleses Catalanes [www.lesfortalesescatalanes.info]. Hi ha un periple a peu amb el suport d’audioguia que pot ser interessant, però que no suposo comparable a la tan atractiva visita que vam fer diumenge passat al migdia amb la Maria P.

Es tracta, en síntesi, d’un recorregut pel perímetre extern del recinte en jeep; una breu immersió en uns túnels anomenats de contramina per tal de copsar sense risc excessiu els moviments de l’enemic, i, sobretot, de la cirereta del pastís: una petita navegació amb llanxa zodiac per una de les quatre cisternes d’aigua que es van trobar en el subsol, i a la qual s’accedeix des del gran pati d’armes. Per acabar, una volta a peu per les grans quadres també té un interès notori.

O sigui que, per poc que us temptin els valors del patrimoni, no podeu perdre-us aquesta visita en el marc d’una Figueres que, com veieu, té més atractius que el Teatre-Museu Dalí, l’església parroquial de Sant Pere, el Museu de l’Empordà o el Museu del Joguet de Catalunya.

Des de Sant Ferran sembla que no s’ha exercit -com jo em queixava en el post anterior en parlar del castell de Montjuïc- massa repressió directa sobre la població civil. En canvi, com a recinte militar no ha estat tan efectiu com volia el seu dissenyador, l’enginyer militar Juan Martín Zermeño. La fortalesa ha estat massa vulnerable als atacs de l’artilleria i ha hagut de rendir-se més d’un cop, i no solament als exèrcits napoleònics.

Però val molt i molt la pena de ser coneguda. I si, a més, podeu combinar-ho, com ho vam fer nosaltres, amb una plaent estada a l’hotel i restaurant Mas Pau d’Avinyonet de Puigventós [www.maspau.com]; un sopar de nivell a l’Hotel Empordà -escenari de conegudes estades de Josep Pla-; un altre àpat més corrent però també delitós a Ca la Francisqueta de Llers -poble on diuen que hi havia hagut bruixes-, i dues incursions successives a la magnífica i sostenible platja d’Argelers -una de les que, l’any 1939, van acollir a precari soldats republicans derrotats- i al més que bonic poble mariner de Cotlliure -on és enterrat Antonio Machado-, a la Catalunya-Nord… què voleu que us digui?

Doncs que em sembla, sincerament, que no es pot demanar massa més. O així és com, ara mateix, us ho vull transmetre…

  1. Amic Joan,
    La teva crònica d’escapada de pont de Sant Joan m’ha recordat tots els llocs que anomenes i que, en el seu dia, van ser també per a mi una descoberta important d’indrets diferents i curiosos… perquè força curiosa va ser la visita al Castell de Sant Ferran el setembre del 2001, quan encara era de l’exèrcit i no s’havia constituït el Consorci actual que dirigeix el castell. Tot era en castellà i l’exèrcit havia concedit a una empresa privada el dret de gestionar les visites.
    Només entrar, ja et trobaves una mica violent: hi havia centinelles fent guàrdia a la porta, i a l’esquerra del recinte un monument a “Los caídos por Dios y por España” crec que de l’any 1962, ens recordava que allò els pertanyia només “a ells”… també hi onejava pertot la bandera espanyola.
    Malgrat tot, la visita va tenir el seu encant amb la baixada als dipòsits amb la llanxa i la transparència dels 9 milions de litres d’aigua tan fresqueta i ben guardada sota la plaça d’armes. També em va admirar la bellesa i bon estat de conservació de les cavallerisses de marbre que, de tan impecables com estaven, semblava que al castell hi vivien millor els cavalls que els soldats…
    Una visita inoblidable i molt recomenable.
    Pel que fa al tema gastronòmic, personalment trobo molt més entranyable un sopar de cuina empordanesa a l’Hotel Durán (de tota la vida, ja hi anava el meu avi i també en Dalí amb qui eren coeatanis) que la sofisticació de l’Hotel Empordà, però això és molt subjectiu… Ah! i gràcies per la recomanació de Cala Francisqueta de Llers, poble de bruixes, que per cert, encara no conec i on em perdré a dinar algun dia que estigui per l’Empordà…
    A veure amb què ens sorprens en la teva propera escapada…
    Fins aviat i bon -i viatjer- cap de setmana!

    Mariona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.